ESCALADA PER A TONTOS

VIA BOB ESPONJA, PERDONEU EL NOM

2011-12-26T09:55:00.000-08:00

Croquis de com arribar al peu de via

No busqueu més per internet segur que no trobareu una altra entrada per la via d'escalada de Bob Esponja a Sant Llorenç de Montgai. Ningú, amb decència dirà que ha fet aquesta via, a menys que tingui 10 anys, o 70!!!
És una via oberta per Juan Gutierrez - l'equipador de la zona - per la canalla (i pels escaladors amb molta, molta experiència). Des d'aquesta perspectiva no està gens malament: Baixa dificultat, molt bona protecció, exposició baixíssima i casi no cal caminar.
La va equipar al novembre d'enguany (2011). Algun dia calia anar-la a provar abans que ens fem massa vells.

Primera tirada.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA:
1ra tirada: (20 metres - III).
Des del camí ja es veuen els primers parabolts a l'esquerra en una placa tombada darrera d'una modesta cresta - com va trobar aquest racó el Juan???. Com està a l'obac de la cresta moltes vegades està humida i ATENCIÓ patina molt i cal anar en compte no per la dificultat sinó perquè llisca com una mala cosa. Evitar fer la via en aquestes condicions. Hi ha 7 parabolts.
2na tirada: (20 metres - III+) Anem a buscar una carena per on pujarem sense gaires dificultats. Hi ha 6 parabolts.

Sortint de la segona tirada.

3ra tirada: (25 metres - IV) Pugem per la cresta. Ara guanya una mica de verticalitat i trobem la principal dificultat de l'escalada però acabem caminant fins una coveta on finalitza la via. Hi ha 8 parabolts.

Accés:
Sortim de Sant Llorenç de Montgai en direcció a Camarasa. Als 500 metres s'incorpora el barranc Fondo. Una pista el ressegueix per l'esquerra. Aparquem als pocs metres.

Sortint de la tercera tirada.

Aproximació:
Seguim el camí del barranc. A l'esquerra marxa el camí a la Formiguera. Continuem recte i aviat creuem el barranc de Cal Cintó. Creuem una petita cresta desdibuixada i ja trobem una placa tombada on es comença l'escalada tot veien força parabolts (3 min.)

Descens:
A l'esquerra de la cova veiem una corda que ens ajuda a descendir els primers metres i després per un corriol costerut anem a buscar el camí d'anada (7 min.)

Vista des del final de la via.

FITXA TÈCNICA:

Comarca: Noguera.

Dificultat: IV

Via oberta per: Juan Gutiérrez i S novembre de 2011.

Temps d'escalada: 1 h.

Temps d'aproximació: 3 min.

Temps de descens: 7 min.

Llargada: 65 metres.

Material: 8 cintes. Corda de 60 metres.

Època recomanable: evitar els dies amb boira, amb humitat i l'estiu. La primera tirada humida llisca molt i esdevé desagradable.

Tipus de roca: Calcaria.

FORMIGUERA: SORTIDA DIRECTA (V+) A LA VIA NORMAL

2011-12-17T11:29:00.000-08:00

La Normal de la Formiguera és una de les vies més conegudes/concorregudes de Sant Llorenç de Montgai. Si teniu ganes de pujar de grau més agradable és fer la sortida directa on hi ha un petit sostre on cal posar molt de compte on es posaran els peus.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA:
1ra tirada: (45 m - III+) Hi ha 5 parabolts i nombrosos ponts de roca que permeten passar bagues però la paret és tombada i no fa falta.
2na tirada: (35 metres - IV) Es passa entre dues savines i es tira amunt amb una certa tendència a la dreta tot seguint els parabolts. No confondre amb la via Memèria Selectiva que tira decididament recte amunt.
3ra tirada (25 metres - V+) De la reunió tirem amunt per afrontar un extraplom on cal mirar bé les nombroses preses de peus però cal adonar-se abans de posar-nos-hi ja que després ja no les veiem. S'agafa un xic a l'esquerra.
La via normal va a cercar una canal que hi ha a la dreta també protegida amb parabolts (IV+)

ACCÉS:
Primer hem de localitzar un aparcament que hi ha a la sortida de Sant Llorenç, direcció Camarasa, passat el restaurant L'Isard. Des d'aquí hem de seguir un senderó que s'endinsa barranc enllà. Als poc metres el travessem i anem a l'esquerra pel barranc Fondo. El camí queda travessat per la via del tren que ens obliga a fer un bon tirapits. I ja estem al peu de la paret de la Formiguera. Farcida de vies d'escalada. Les més fàcils estem a l'extrem oposat. Arribem a un marcat contrafort on iniciem l'escalada.

UNA MICA D'HISTÒRIA: La via Normal fou oberta per Lafarga i Rosell "Rupi"(25-10-1970) més tard va ser equipada amb parabolts que estan un xic separats però suficients pel grau. Tots els escaladors de les terres de Lleida algun cop han esgarrapat per aquí
En J Vidal i J Torres van obrir una sortida directa que va a buscar el punt més feble d'una extraplom.

DESCENS: Les vies estan equipades per rapelar però resulta més pràctic agafar un senderó que revolta la paret per darrera (25 minuts).

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES:

DIFICULTAT: V+

METRES: 100 metres.

Temps d'escalada: 2 hores
Temps d'aproximació: 15 min.
Temps de descens: 25 minuts.
Material: 2 Cordes de 50 metres, 8 cintes. Via equipada amb parabolts.
Tipus de roca: Calcari de qualitat.

MIRANDA DE CAN JORBA: VIA SOL, SOLET

2011-12-11T11:12:00.001-08:00

Els dies que fa boira al Pla de Lleida, una de les millor alternatives és anar a Montserrat a anar a fer la SOL SOLET, una via de dificultat accessible però mantinguda en els tres primers llargs. Una meravella que els escaladors de Barcelona ja coneixen els dies d'hivern. Fàcilment haureu de fer una mica de cua. Especialment perquè comparteixen començament amb la Bego-Miquel - Kush i l'Escambroni Escapullini.El problema el tindreu al baixar rapelant. La forma millor es agafar la instal·lació de l'Escambroni però cal tenir que podem molestar als escaladors que hi pugin.
DESCRIPCIÓ DE LA VIA:
Ens situem sota d'uns arbres i comencem a veure parabolts. A l'esquerra hi ha un de solitari que sembla ser que és de la via de Xupetes - no equipada - la central és la nostra. La Bego i l'Escambroni surten com nosaltres, a tocar d'unes branques, però aviat marxen a la dreta.
1ra TIRADA (IV + - 30 metres). 8 parabolts. La roca conglomerada en aquests primers metres està com a molt sobada (gastada). Com no toca el sol els primers metres són humits. Ja veieu cal anar amb compte (IV+). Més amunt entrem a un diedre i la dificultat baixa (IV). Reunió a dos metres d'una savina, aprofitant una lleixa.

2na TIRADA: (IV - 20 Metres) 5 parabolts. Pugem per una placa inclinada. La reunió està instal·lada també a uns metres d'una altra savina.

3ra TIRADA: (IV + - 30 metres) 13 parabolts (hi ha algunsa ressenya que posa només 10). És la tirada amb la dificultat més mantinguda però es podria anar fent A0 amb tantes xapes. Escalem amb una tendència a la dreta, tot seguint els parabolts. La reunió encara és més còmoda que les anteriors.

4ta TIRADA: (IV - 25 metres). 5 parabolts. sortim per la dreta tot passant entre dos savines - com se veu que en aquest terreny no miren tant els arbres on fer reunió o rapelar com nosaltres. Hi ha un diedre que deixarem a la dreta tot pujant per un petit esperó. La reunió, però, està situada a l'altre costat. Ens situem en la part alta de la paret. Damunt nostre corprèn un sostre per on puja una fila de parabolts.

5na TIRADA: (IV- - 25 metres) Té poc atractiu ja que pugem per una placa uns 7 metres fins situar-nos al peu del sostre i girar a l'esquerra per anar a l'esquerra cap a un gros pi i per un indret sense gaire protecció (III) pugem al cap de la Miranda de Can Jorba.

DESCENS:
Un cop situats damunt del sostre de la Miranda anem a la dreta, ben a la dreta, per cercar una instal·lació de rapel - que no baixa pel centre del sostre - sinó per la dreta. Caldrà fer tres rapels: 45 m, 30 m i 40 metres. El primer és volat i els altres dos aprofiten instal·lacions de reunions de les vies del costat per la qual cosa cal compartir el pas amb els escaladors que pugen.

ACCÉS:
Des de Lleida en el km 572 de la autovia A-II prenem un trencall que ens duu a la carretera vella N-II (prop del monument del Timbaler del Bruc) i anem a una urbanització que travessem. Aviat trobem una pista - no senyalitzada - que seguim i ens duu a l'aparcament de Can Jorba, una gran masia, al peu del vessant sud de Montserrat.

APROXIMACIÓ:

Prenem un sender que s'encara cap a la muntanya, primer passem per uns totxos d'escalada esportiva. Arribem al final de la canal del Joc de l'Oca on hi ha una corda. La paret queda uns metres a l'esquerra, sota uns arbres (15 minuts).

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES:

DIFICULTAT: IV+

METRES: 130 metres.

Temps d'escalada: 3 hores
Temps d'aproximació: 15 min.
Temps de descens: 30 minuts (de rapels) i 12 minuts de caminar.
Material: 2 Cordes de 60 metres, 13 cintes. Via equipada amb parabolts.
Tipus de roca: Conglomerat de qualitat.

Si vols veure més fotos:

LA GORRA MARINERA: VIA SARGANTANES

2011-12-08T13:25:00.001-08:00

La Gorra Marinera és la primera elevació del grup de les Gorres. Té una silueta molt característica - com tot el grup. La via de les Sargantanes fou oberta el setembre de 1981 per Manel Monsonis, Pere Lluís Regalado i Lluís Alfonso. Com està atravessada per nombroses vies pot costar una mica trobar la via correcta però per aixó volem fer aquesta descripció. En la part superior coincideix amb la via per Davant - que sembla ser que pujaven des de l'ermita de Sant Jaume que trobem en mitat de la via.
DESCRIPCIÓ DE LA VIA:
Originalment la via sortia a l'esquerra d'una balma i tirava 20 metres de IV fins una repisa on se muntava reunió i s'anava 10 metres a l'esquerra (III) travessant una zona d'escalada esportiva que ens genera alguna confusió. Fins una nova reunió.

1ra tirada:(V - 25 metres) Resulta més pràctic pujar per qualsevol de les vies d'escalada esportiva que ens trobem al peu del camí i superades les dificultats inicials (V) grimpem fins a la reunió (IV). Hi ha dues reunions. Algú em va comentar que la de l'esquerra seria la que puja per la Via del Davant i la de la dreta seria la de la Sargantanes. Ja ho sabeu, la dificultat de totes formes és idèntica. Hi ha diferents combinacions però és puja amb 5 parabolts.

2na tirada: (IV - 30 metres) Hem de superar un parell de balmes per la dreta. Els parabolts (6) estan posats un xic massa a l'esquerra - amb més dificultat de IV - així que pugem vorejant-los per la dreta. Els parabolts són de la FEEC que va reequipar la via.
3ra tirada: (III+ - 20 metres) Anem pujant seguint els parabolts (5). Ens trobem davant de les restes de l'ermita de Sant Jaume que pot servir per abandonar la via.
4ta tirada: (III - 45 metres) Deixem les terrasses de l'ermita a l'esquerra. En un replà herbós hi ha la instal·lació d'una reunió opcional que nosaltres ens vam saltar. La propera reunió està situada en un ressalt molt evident.

5na tirada: (IV+ - 30 metres) És el llarg més bonic de tota la via. Ara ja s'han unit la Sargantanes i la Pel Davant en una sola via. Cal tenir present que per davant surt un llarg de V - veiem uns parabolts de la via - però nosaltres hem d'anar a l'esquerra. Fem un flanqueig, un xic exposat, i després tirem paret amunt per bons còdols (IV). Trobarem 6 parabolts.
6na tirada: (IV- - 18 metres). La paret per verticalitat i dificultat fins sortir al cap de la Gorra Marinera amb la sensació d'haver fet una escalada que sense ser difícil és "disfrutona" i ben protegida.

DESCENS:
Des del cim baixem en la direcció oposada per una terrassa inferior fins trobar una instal·lació de rapel (18 metres) que ens deixa entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior, just on acaben les escales de Jacob.

APROXIMACIÓ:
Prenem el fenicular de Sant Joan i agafem el camí cap a Sant Jeroni. La primera paret que trobem a 5 minuts són els cingles de la Gorra Marinera i comencem a escalar des del camí.
Al baixar en lloc d'anar al fenicular podem descendir per el camí de directe a Santa Anna i el camí principal al Monestir (25 minuts).

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES:

DIFICULTAT: IV+

METRES: 160 metres.

Temps d'escalada: 2 hores
Temps d'aproximació: 5 min.
Temps de descens: 25 minuts.
Material: 2 Cordes de 50 metres, 7 cintes. Via equipada amb parabolts.
Tipus de roca: Conglomerat de qualitat.

Si vols veure més fotos:

CRESTA DE LA CRUZ - OLVENA

2011-11-19T23:20:00.001-08:00

La cresta de la Cruz puja des del Congost d'Olvena en el Cinca cap al poble homònim, bastit en un bell contrafort.
APROXIMACIÓ:
Prenem la carretera N-123 que va de Barbastre a Benasc. Abans dels Congost trobem el trencall a l'esquerra que puja al poble d'Olvena. Es millor pujar al poble primer pe poder anar al bar Chico on trobareu totes les ressenyes de la zona i bona informació.

Tercera i quarta tirada

De la part alta del poble preneu un sender que davalla cap al riu i abans d'arribar al pont romà prenem un carrerany que s'encara cap a la cresta que hem pogut anar veien mentre baixàvem. Uns 8 minuts de caminar.
DESCRIPCIÓ DE LA VIA:
1ra tirada: (IV - 55 metres). Trobem alguns claus vells i algun buril. Pugem per una canal amb tendència a l'esquerra per anar a buscar la carena que travessem i instal·lem la primera reunió en un ressalt amb una sirga en un pont de roca i una parabolt. Segurament no podreu comunicar-vos amb els companys (el pas de cotxes en aquest primer tram és enutjós).

Primers metres

Sortida 3ra tirada

2na tirada: (IV - 55 metres) Anem a buscar la carena (IV) que ara esdevé estreta i aeria però sense dificultat fins arribar a un proper coll. Alerta amb el fregament de les cordes. La reunió també es munta sobre una sirga en un pont i un parabolt.
3ra tirada: (IV+ - 45 metres) Comença amb una placa llisa (IV+) d'uns 6 metres on trobem un clau en començar però l'altre ja està a la sortida del pas. Després la dificultat va minvant (III) sortejant una agulla i baixant a un nou coll.
4ta tirada: (IV+ - 45 metres) Aquesta és la tirada

Tercera tirada

Pas clau de la 4ta tirada

clau de la via. Comencem amb uns metres de IV+. El segon clau no es gaire evident i està situat a la dreta i no hem d'anar a buscar una savina acollidora que veiem a l'esquerra. A la part de dalt hi ha una petit desplom (V-/Ao) ben protegit. Sortim al cap de la carena i anem caminant fins baixar un ressalt compromès (III+)

Agulla de la tercera tirada

La dificultat ha desaparegut. Si volem podem anar per un senderó que va per la dreta però com tenim ganes de continuar jugant a escalar podem continuar per la cresta poc mantinguda i caminant entre herbassar.
5na tirada: (III+ - 55 metres) Cal grimpar les primeres roques sense dificultat. No trobarem ja cap assegurança i caldrà autoprotegir-nos amb bagues i algun friend.
6na tirada: (III - 50 metres) Cercant els passos més compromesos per evitar anar per l'herba.
Sortim a l'ermita del Santo Cristo amb una meravellosa vista sobre l'atapaït llogarret d'Olvena on acabem la sortida. Si teniu sort pot ser que trobeu que fan una festa amb paella.

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES:

DIFICULTAT: IV+ amb pas de v-/Ao

METRES: 310 metres.

Temps d'escalada: 2 hores
Temps d'aproximació: 8 min.
Temps de descens: 2 min. (tornar al poble des de l'ermita.
Tipus de roca: Calcari.
Material: 2 Cordes de 60 metres, 8 cintes, bagues llargues, empotradors i tascons. Via equipada, però no sobre res de res i cal pensar en alguna autoassegurança.

Si voleu veure més fotos de l'aventura podeu consultar:

MEMÒRIA SELECTIVA: NOVA VIA A LA FORMIGUERA

2011-10-23T11:11:00.000-07:00

En el post anterior us parlàvem de la recerca que vam fer de la Via dels Jesús (1976 - Jesús Lores i Jesús Martinetti de la SEAM del CEL) que sense voler es van menjar la SAVINA WALL (2010). Mentre estàvem investigant el tema vam veure que entre la via Normal i la dels Jesús i cavia una nova via.El Lluís Olòndriz i jo, de matxaca, ens vam passar uns dies estudiant, netejant, posant parabolts i finalment ens ha sortit una via que complementa les seves germanes. També van col·laborar: Sergi Miranda i Charli Delafuente.

CARACTERÍSTIQUES TÈCNIQUES:
DIFICULTAT: V
METRES: 75 metres.
TIRADES: Primera: 25 metres - IV- - III - 4 paraboltsSegona: 25 metres - V+ (per l'esquerra de les xapes) - IV+ (per la dreta) - 10 parabolts.Tercera: 25 metres - V - 7 paraboltsMATERIAL: 10 cintes i reunions.
DESCENS: Pel camí de darrera (o rapelant).

Si voleu veure més fotos de la primera ascensió (20 d'octubre 2011):

VIA DELS JESUSOS o SABINA WALL?

2011-10-05T14:00:00.000-07:00

Al desembre de 2010 els companys Pepe, Carlos, Joan Marc i Pedro de Centre Excursionista de la Segarra van equipar una via molt interessant a tocar de la via Normal de la Formiguera. En la guia Escalades de la Noguera diu que a la vora de la via Normal havia la via dels Jesusos, però estava poc definida.Sobre el terrenys si es mira bé, es veu que la línia lògica dels Jesusos oberta el 6 de gener de 1976 per Jesús Lores (ja mort) i Jesús Martínez (Martinetti) passaria per on va la Savina Wall. Com eren membres del Centre Excursionista de Lleida els coneixiem/coneixem prou bé.Després de voltar per la zona i decidits a buscar informació ens vam posar en contacte amb el Martinetti. Recordava perfectament la Savina de dalt - que llavors era jove - i que la seva via passava per allí.

Sorpresa!!! Va trobar una foto de quan estaven fent la via i es veu la savina en qüestió... La SAVINA WALL és LA VIA DELS JESUSOS, equipada molt bé pels companys del CES.En Martinetti ens va dibuixar per on anava la via. La primera tirada de III no coincideix amb l'accés però la resta és idèntic. Si us plau, i en record del Jesús Lores, diem el nom de la via pel seu nom: la VIA DELS JESUSOS!

EL SABERDO, L'AGULLA OBLIdADA

2011-09-17T11:28:00.000-07:00

El Sabardó es troba entre l'agulla del Puro i les agulles del Víctor i de la Pera. Són les més emblemàtiques de la zona de Camarasa. El Sabardó, resta oblidada entre les seves germanes, no busqueu cap ressenya per internet. Però la seva escalada interior, per una canal-xemeneia té força interessant. La via està semi-equipada, encara que es de fàcil protecció amb friends i tascons.

La via Normal fou oberta per X. Garreta, E. Valentí i E. Bach l'11 d'abril de 1971 del Centre Excursionista de Lleida. Durant força anys foren els principals aperturistes de vies de dificultat de la zona encara que aquesta té una dificultat moderada.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA:

Primer llarg ( IV - 15 metres): En situem en la canal-xemeneia de la dreta de l'agulla. A l'esquerra hi ha un primer parabolt, a l'esquerra. Poc després em de contornegem una figuera per la dreta on trobem un altre parabolt. Dalt anem caminant.Segon llarg (V- - 40 metres): La reunió està instal·lada on es redreça la canal. Hi ha de tot: un parabolt, un buril, un buril molt bell i un clau. Tirem per la xemeneia. En algun moment entrem i d'altres pugem per oposició amb l'esquena. Alerta aneu amb una samarreta vella. Als pocs metres trobem un gran lledoner que ha crescut prodigiosament en l'esquerda. El voltem i aprofitem per posar un parell de bagues. Dalt la progressió és una mica més incòmoda (V-) però de bon protegir. Hi ha també un buril. Es pot fer una reunió en un bloc que trenca la línia de la paret. Nosaltres vam preferir pujar fins la separació de canals.

Tercer llarg (V+ o III + - 20 metres): Anem per la canal de l'esquerra fent reunió en unes bagues agafades en uns blocs. Als pocs metres trobem un altre parabolt a l'esquerra. Arribem a la separació del Sabardó i el cingle. La via original puja per oposició uns 10 metres fins al cim (III+) encara que nosaltres vam sortir a l'altre extrem de l'agulla i vam veure un parabolt i ens vam enfilar amunt. És una variant oberta per Jordi Marmolejo de V+ - 5 metres amb dos parabolts però amb un pati impressionant.

Des del Sabardo es pot baixar al collet i sortir pel cap del cingle (IV+ - 10 metres). Un cop dalt tirar endavant fins sortir al camí procedent del Pont Penjat. No vam veure cap assegurança encara que hi ha una fisura en la part de dalt.Impressionant visió sobre el Puro.

DESCENS:Hi ha una instal·lació de rapel que amb 60 metres ens permet arribar al peu de la via. Atenció que les cordes no corren del tot bé.APROXIMACIÓ:A Camarasa prenem la carretera C-13 en direcció nord. Als dos quilòmetres trobem el pont de l'Illa o del Pastor sobre el Segre. No cal travessar-lo sinó que prenen la carretera estreta en direcció a la Central de Camarasa (no hi ha cap cartell).Als dos quilòmetres, després de vorejar el riu, arribem a l'entrada de la Central, on hi ha un aparcament. Indret conegut com el Dispensari.

ACCÉS:Prenem un senderó costerut que surt a la vora d'un arbre plataner amb una marca de color verd. Als 2 minuts arribem al peu de l'agulla del Puro. Anem a la dreta. Poc després trobem un passamà que duu a la via Normal o a la JoPuMa del Puro. Caminem uns 5 minuts i ja estem al peu del Sabardó que voregem fins situar-nos a la seva dreta. Pugem a una feixa que ens porta al peu de la canal-xemeneiz.FITXA TÈCNICA:
Dificultat: V- (si es va per l'aresta cimal V+)
Temps d'escalada: 1 h 30 minuts.
Temps d'aproximació: 5 min.
Temps de descens: 5 min. (en el cas de fer rapel)
Tipus de roca: Calcari.
Material: 2 Cordes de 60 metres, bagues llargues, empotradors i tascons.

VIA OLGA FRONTERA AL SERRAT DEL POLL

2011-08-30T13:28:00.001-07:00

La via des de l'aparcament:

Altres ressenyes:

Croquis:

Aigües avall d'Alòs de Balaguer (Noguera) hi ha el Congost del Segre. Un recorregut entre penyasegats molt interessant. Un d'aquests cingles és el Serrat del Poll. S'han obert diferents vies com els Minyons de Terrassa que no vam incloure en aquest recull d'escalades per a tontos per tenir la roca molt trencada. Som tontos però no suïcides. La via Olga Frontera en el mateix serrat del Poll és una altra cosa. Té un xic més de dificultat, però la roca és curiosament meravellosa.
La via fou oberta a l'abril de 1995 per J. Frontera i R. Majo. En poc temps ha esdevingut una via clàssica.
Els parabols en alguns paratges estan prou separats però són els necessaris. Es pot protegir amb nombroses sabines i sempre es pot portar algun friend i/o tascó.

Descripció de la via:
1ra tirada (35 metres - IV+ - 3 parabolts). Cal cercar una fletxa a terra amb les sigles OF per no confondre'ns amb una via que hi ha a la dreta.
Les dues primeres tirades estan una mica brutes de matolls però es fan molt agradables en trobar sempre bon canto. La primera és un mur més dret.
2na tirada (30 metres - IV+ - 2 parabolts). Sortim a una feixa per on anirem caminant una cinquantena de metres. La reunió es munta en un arbre. Davant tenim una característica placa per on va el tercer llarg.

3ra tirada (45 metres - V - 6 parabolts). És el llarg més interessant de tota la via. És una placa que podem veure des de l'aparcament. Muntem la reunió després de pujar unes cornises i en una petita canal. Les preses són les justes i no cal desaprofitar-les. La paret és vertical. Els parabolts aquí són més freqüents. Anem triant en diagonal cap a l'esquerra.
4ta reunió (20 metres - V+ - 3 parabolts i un clau)Escalem per una canal fins sortir a una mena d'aresta a mà dreta i grimpem uns 4 metres pel vessant oposat fins arribar a una nova placa triangular on trobem el pas més difícil de la via perfectament protegit i amb opció de fer un A0.
5na tirada (40 metres - IV+ - 2 parabolts) Comença per una placa com les que hem resseguit abans però menys dreta. Pugem per una canal fins sortir a un replà.
6na tirada (40 metres - IV+ - 2 parabolts i una sabina molt bona) Continuem escalant per bona roca fins la darrera reunió. Quina diferència amb la via dels Minyons de Terrassa on tot es queia!! Uns metres més amunt i ja estem a la carena.
Aproximació:
Des del poble d'Alòs de Balaguer seguiu per la vora del Segre. Fins una font i un pont. Allí preneu una pista. Quan s'acaba la pista hi ha un petit aparcament i ja estem a tocar de la via. Prenem un senderó que remunta amunt fins arribar a peu de paret.
Descens:
Des de la carena anem a buscar una sabina - en el vessant oposat a la via - on instal·lem un rapel de 35 metres que ens duu a una tartera pendent que ens duu al camí del Congost del Segre. En arribar-hi anem a l'esquerra per passar per una passarel·la i sortir a l'aparcament (30 min.)
FITXA TÈCNICA:
Dificultat: V+
Temps d'escalada: 3 h 30 minuts.
Temps d'aproximació: 5 min.
Temps de descens: 30 min.
Tipus de roca: Calcari.
Material: Corda de 50 metres, bagues llargues, empotradors i tascons (opcionals).
Evitar anar a l'estiu ja que està encarada al sol i és una via orientada al sud. No és gens agradable escalar a 36 graus!! Alerta a l'hivern amb la boira.
Si voleu veure més fotos:

https://picasaweb.google.com/102516147013049680042/EscaladaOlgaFrontera

https://picasaweb.google.com/111296702221321557345/OlgaFrontera?authkey=Gv1sRgCM6I7Nn7zdfX5wE

FERRATES DE LES DOLOMITES

2011-07-27T03:12:00.000-07:00

Demà marxo a les Dolomites i estic mirant videos de ferrates que vull fer i aquí poso els que em semblen interessants:

BRIGATA TREDENTINA:

MARMOLADA:

PATERNO (INNERKOFER)

TOFANA DE ROZES: FERRATA LIPELLA

LAGAZUOI:

CRISTALLO FERRATA IVANO DIBONA:

CRISTALLO: MARINO BIANCHI

AGULLES DE TRAVESSANY, AMBIENT PIRINENC

2011-07-21T23:18:00.001-07:00

Tindria 12 anys i estava acampat de colònies a la vora de l’estany Negre. De sobte em vaig sentir atret per unes roques i vaig dir als monitors que me n’anava a pujar-les. Sorpresos em van parar i em van explicar que aquelles agulles estaven molt lluny i estaria molt temps per coronar-los. Me’ls vaig mirar incrèdul. En una hora pensava que hi anava i tornava. No coneixia encara les distàncies a la muntanya. He hagut d’esperar 40 anys més tornar-hi però ara amb experiència i la bona companyia dels meus amics Lluís Olóndriz i Miquel Urbano que són els meus pares/mare en això de l’escalada i encara no es coneixien. L’atracció de les agulles de Travessany és intensa i persisten. Capitanegen plenament la contrada de l’estany Negre.

Descripció de la via:
1ra agulla.
Ens situem al peu de la primera agulla al costat d’un bloc pla amb una fita. El llarg de les tirades són orientatius ja que hi ha molts indrets on muntar la reunió aprofitant merlets de la roca. Fins hi tot hi ha moments que es pot anar a l’ensemblee. Durant l’escalada trobarem poques assegurances però es pot protegir molt bé amb tascons i fissurers aprofitant les nombroses fissures. Els ràpels estan instal•lats amb dos parabolts i cadena.
1 ra: tirada (45 m – II+): Ens enfilem per un primer mur acanalat però després anirem entre l’herbei i la roca. Anem per on vulguem terreny amunt.
2 na tirada (55 m – II o IV): Seguim les característiques anteriors. Si teniu afany de cercar els millors passos podeu jugar per uns diedres d’uns 5 metres opcionals (IV).
3 ra tirada (40 m – II o IV+) Anem pujant tendint a anar a la dreta. Si voleu hi ha una placa llisa d’uns 5 metres que ens exigeix esforçar-nos (IV+). La primera agulla (2466 m.) la voregem per la dreta per encarar-nos cap a la primera bretxa a la que accedim caminant. Si eviteu les dificultats i aneu per l’herba us podeu posar els peus de gat a partir d’aquí.
2na agulla.
4 ta tirada (40 m – III): S’imposa el granit de qualitat. Pugem per una canal i el terreny és més evident. Primer tram d’escalada pròpiament dita.
5 na (30 m – III-) Anem amb una tendència a la dreta (est) fins assolir la segona agulla (2589 m,).
Descendim uns 25 metres amb passos compromesos fins trobar un passamà que ens duu fins a una instal•lació de ràpel de 20 metres que ens deixaran a la segona bretxa.
3ra agulla:
6 na tirada (40 m – III -) Anem pujant entre blocs amb una tendència a la dreta.
7ra tirada (30 m – III-) Sortim a la carena i coronem la tercera agulla (2590 m.). Descendim entre roques a la següent bretxa. Cerquem intuïtivament la via per la paret del davant.
4ta agulla:
8na tirada (40 m – IV+) Anem caminant a l’esquerra i fem un gir per situar-nos al peu d’un mur d’un parell de metres per on pujarem a tocar d’un ginebró i veurem un clau vell a l’esquerra que ens indica la direcció a seguir doncs treparem per una llastra amb fissures on trobarem un fissurer encastat. El mur ens aboca a un diedre de 5 metres amb un clau a l’inici. És el pas decisiu de la via (IV+). Dalt trobem un tercer clau.
Vam trobar una descripció que pujava per la dreta d’un marcat esperò central, també per un diedre i marcava IV. Els claus vells ens indiquen la direcció correcta.
9na tirada (30 m – III+) Anem pujant entre blocs i canals. Els passos no són de dificultat mantinguda menys en el llarg anterior. Sortim a la carena i assolim la quarta agulla (2638 m.).
Descendim a la quarta bretxa on trobem una instal•lació de ràpel per abandonar per la dreta. Continuem escalant.
5na agulla:
10 na tirada (40 m – III+) Sortim per la dreta flanquejant encarant-nos cap a uns blocs drets. Ens entafonarem dins – a Pako Sànchez li recorda a uns ullals – i pugem per un bell diedre que sembla més difícil del que realment és. Sortim a la carena i canviem de vessant.
11 na tirada (40 m – II+) Anem per la cresta.
12 na tirada (15 m – II+) Continuem per la cresta fins al cim de la darrera agulla (2659 m.).
Per baixar trobem un ràpel de 5 metres cap a l’est. Anem uns metres a la dreta per anar a buscar de nou la cresta on trobem un altre ràpel de 20 metres. Baixem uns metres més i trobem un altre ràpel de també 20 metres que ens deixa a la darrera bretxa.
Temps d’escalada: 6 hores.
Aproximació:
Ens endinsem per la vall de Boi fins arribar al peu de la presa de Cavallers (1783 m.). Prenem el sender concorregut que el contorneja i anem pujant per la vall fins el refugi Ventosa i Calvell (2215 m.) http://www.refugiventosa.com tel. +34 973 297 090. 70 places que poden estar ocupades per la munió de gent de Carros de Foc. Temps: 2 hores.
Sortim pel camí als estanys de Culieto i poc després l’abandonem per un corriol fitat
Descens: Anem a la dreta per un canal herbós molt dret. Després anem voltant les agulles pel fons de la vall fins trobar la fita de l’inici de l’escalada de la primera agulla on trobem el senderó de pujada fins al refugi Ventosa i Calvell (1 h 10 min.). Ens calen 1 h 40 min més per arribar a l’aparcament de la presa de Cavallers.
FITXA TÈCNICA:
Dificultat: Difícil IV
Temps d'escalada: 6 hores
Temps d'aproximació: 2 h 50 min.
Temps de descens: 2 h. 50 min.
Tipus de roca: Grànit.
Material: Corda de 60 metres, bagues llargues, empotradors i tascons.

Si voleu veure més fotos:

VIA ORIGINAL A LA PARET DE L'OS

2011-07-19T01:13:00.001-07:00

El Lluís Olondriz puja al primer pas de la via Original de la paret de l'Os de Sant Llorenç de Montgai, malgrat haver estat la primera via oberta ara no es pot seguir ... entre un futimer de vies que pugen la paret. Segurament la reequiparem i ressenyarem aviat.
Via oberta per Víctor Luque i Gabino Lagarriga el 15 de maig de 1964 (Ae1 - IV+ - 60 metres).
VIA NO PRACTICABLE ACTUALMENT.

EL BISBE DE SANTA LINYA

2011-06-01T10:41:00.000-07:00

No hi ha cap agulla comparable en bellesa a l’equilibri precari del Bisbe de Santa Linya. És una agulla perfecta com la mitra bisbal. Resta oculta en un estret de l’embassament de Camarasa. La seva contemplació roman reservada a les ments aventureres i persuasives. Tan amagada que vaig preguntar a en Manel Cortés, primer ascensionista, com la van descobrir i em va explicar que en aquell temps anàvem d’excursió amb el tren de la línea de la Pobla i es solien posar en una plataforma que havia darrera del comboi. Un dia entre túnel i túnel van veure l’espigada silueta del Bisbe. En els viatges posteriors van esperar el breu espai entre forat i forat per localitzar aquella imatge encarada al cel. Anys més tard, he tingut ocasió de compartit la visió des del tren i us puc assegurar que són uns frugals segons. Un cop van fruir de la seva contemplació, van haver d’iniciar la seva recerca i només van arribar-hi travessant els túnels del tren a peu.
Aquest va esser durant anys el recorregut clàssic d’aproximació al Bisbe i tothom, algun cop o altre, es va trobar amb la desagradable sorpresa de tenir que compartir espai amb un ferrocarril. Són experiències que no s’obliden fàcilment. Finalment, pels anys noranta en Ramon Pach, Pep Godoy i Guillem Ullastre van habilitar una ferrata que permetia arribar-hi amb relativa comoditat i seguretat encara que cal incloure una hora de camí. Aquesta nova ruta passava per la vora de l’ermita de Sant Urbà, un paratge captivador i aquí la paraula no fa arribar a copsar la singularitat de l’indret.
Li vaig preguntar a en Manel Cortés que va pensar en arribar al cim i em va respondre irònicament que sols rumiava si arribarien a temps a l’estació de Sant Linya i poder agafar el darrer tren de tornada.

Aproximació:
A dos quilòmetres del poble de les Avellanes hi ha el llogarret de Santa Linya. En la part alta del poble surt la pista que baixa a l’estació de trens.
Als 500 metres deixem la pista a l’estació – que està a 5 km. - i prenem una que puja per l’esquerra. Anem entre camps d’ametllers erms.
1,3 km. Per la dreta surt una pista que duu a un repetidor continuem recte. Cruïlles senyalitzades. Anem cap a l’ermita de Sant Urbà.
5,7 km. Aparcament de l’ermita de Sant Urbà. En vehicle normal hem d’aparcar aquí. Amb tot terreny podem arribar una mica més lluny.

Descripció de l’itinerari:
Seguim la pista avall cap l’embassament.
3 min. (200 m.) Deixem el ramal que baixa i agafem una pista a la dreta.
4 min. (300 m.) Trencall a l’esquerra per on va un camí carreter no transitable. Amb vehicle tot terreny es pot arribar fins aquí.
10 min. Abandonem el camí carreter i agafem un sender a la dreta. Passem per la vora d’un corral tot seguint un corriol fitat.
16 min. Ràpel de 25 metres per una canal recorreguda per una ferrata que farem de tornada. La ferrata està equipada amb esgraons, sirga i cadena. Des d’aquí ja veiem cap al sud l’agulla.
Sortim a la via del tren, a tocar d’un túnel. Seguim la via fins el proper túnel on prenem un carrerany que surt a l’esquerra amb algun passamà. Travessem un barranc passant per damunt d’un túnel del tren.
50 min. Arribem al peu de l’agulla del Bisbe i ens situem en el collet que la separa de la paret.

Descripció de la via:
Primer llarg (IV- - 15 metres). Anem per l’esquerra fins sortir a una canal per on pugem (en la part de dalt trobarem l’únic amb roca no gaire bona). Trobem un parabolt. Atenció, no agafar la via que surt recta amunt que no és l’original i té una dificultat de V+ amb tres parabolts visibles des del coll). Reunió instal•lada al peu d’una curiosa roca de dos metres)
Segon llarg ( V i A1/6A – 25 metres). Ens enfilem per la roca que sembla el fill del bisbe. Arribem a un parabolt des d’on sortim en artificial i remuntem amb aquesta tècnica uns 12 metres pel fil de la paret fins que sortim per l’esquerra un xic per l’altre vessant. Uns metres més amunt trobarem un altre parabolt en el vèrtex que ens permetrà assolir la següent reunió instal•lada. De totes les reunions podem rapelar.
Tercer llarg. (V – 12 metres) Anem un metre a l’esquerra i pugem per una fissura que s’acaba i ens exigeix fer un pas més fi i ja superat arribem al cap de l’agulla. En el cim trobem un llibre de registre dipositat per la SEAM del CEL.
Tot l’itinerari està equipat amb parabolts.
Descens: Ràpels des de les reunions de la via.
La tornada la fem pel camí d’anada però tenint en compte que ara caldrà remuntar la ferrata (45 min).

FITXA TÈCNICA:
Comarca: Noguera
Dificultat: V – A1/6A
Temps d'escalada: 1 hora.
Temps d'aproximació: 50 minuts.
Temps de descens: 45 minuts més rapels.
Material: corda de 50 metres, 7 cintes, estrep.
Època recomanable: Evitar els dies calorosos d’estiu i les boires d’hivern.
Tipus de roca: Calcaria.

BREU HISTÒIRA DE L’AGULLA:
L’agulla ja era coneguda amb el nom del Bisbe per la seva especial configuració de cap amb la mitra bisbal. Antigament era conegut pels habitants que anaven de Fontllonga a Santa Linya passant per l’ermita de Sant Pere de Queralt segons ens ho demostren la xarxa de camins antics, però la construcció de l’embassament de Camarasa (1920) talla la comunicació entre les dues localitats situades en vessant oposades. La visió del Bisbe resultà molt restringida per terra.
Fou descoberta fortuïtament pels excursionistes lleidatans des del tren estant per una frugal visió entre túnel i túnel.
El setembre de 1963 fou escalada per Víctor Luque, Manel Cortés, Petita Duaigües i Sefita Sirera del Centre Excursionista de Lleida. En aquella època escalaven reaprofitant material militar que havien poc a poc anant aconseguint. En Víctor Luque i Manel Cortés foren la parella d’escaladors amb més renom de les terres de Lleida durant els anys 1960 i 1970.

CRESTA NORD-EST DEL GRA DE FAJOL

2011-05-31T09:56:00.000-07:00

El Gra de Fajol és una muntanya destacada del cercle d’Ulldeter, el bressol d’un dels principals rius de Catalunya. La seva preeminència ve donada per ubicat en l’extrem del circ. La mirada de l’excursionista queda atreta per aquesta modesta elevació. La resta de muntanyes dels contorns presenten una silueta arrodonida metre que el Gra de Fajol és més agrest.

Pel vessant nord-est puja el que hem denominat la cresta del Gra de Fajol, encara que pròpiament no és pas una cresta sinó el trencament d’un coster que sembla que s’esbalci per l’esquerra mentre que per la dreta no hi ha pràcticament desnivell.
No cerqueu una escalada exigent, podeu pujar sense peus de gat, i si sou un xic esbojarrats podeu deixar-vos el material d’escalada ja que els passos no són gaire continuats. Resulta ideal per anar amb companys/es no gaire avesats a grimpar per l’alta muntanya. Les màximes dificultats que no passaran mai de III + estan al trencant de l’esquerra. Uns metres més a la dreta podeu anar caminant. Hi ha força llocs que es pot anar a l’ensemble.

Descripció de la via:
Observem que abans de la cresta o esperó hi ha un cingle a la base vers el qual ens dirigim quan esdevé menys pendent hi pugem. Uns metres més a la dreta podem pujar caminant. Anem pujant per la roca sense gaire dificultats (II – 80 metres).
10 min. Arribem a l’inici de la cresta on destaca unes taques de roca blanquinosa. La paret és poc pendent i podem pujar força estona a 4 grapes per les plaques tombades. Hem d’anar el màxim que puguem a l’esquerra per trobar fruit de la sensació de grimpar cercant algun pas exigent (II+ - 100 metres). La roca és en tot moment excepcionalment bona.
35 min. Superem pel costat dret una agulla i arribem a un bretxa. Els passos més exigents venen ara i cal encordar-se. Hem de dur algunes bagues llargues i tascons. Trobem un clau a la carena (III – 30 metres). La via continua pujant per la carena on hi ha alguns blocs que podem contornejar sempre per l’esquerra cercant la màxima dificultat.
50 min. La cresta perd verticalitat i anem caminant i superant roques que formen una cresta pràcticament plana. Trobem dues plaques en record de muntanyencs.
1 h 10 min. Cim del Gra de Fajol (2709 m.). amb una destaca visió sobre el pic de Bastiments en la capçalera de la vall d’Ulldeter, el pic de la Dona i el pic de l’Infern en la vall de Freser. Ens trobem en l’extrem de llevant del Pirineu pròpiament ja que a partir d’aquí, excepció feta del Canigó, és la darrera muntanya amb característiques d’alta muntanya.
Descripció de l’accés:
Hem de prendre la carretera a l’estació d’esquí de Vallter. Arribem a la base de l’estació i la carretera traça un seguit de revolts en ziga-zaga. En el darrer (el setè) hi ha l’aparcament que puja al refugi d’Ulldeter.

Aproximació:
Des de l’aparcament (2095 m.) prenem un sender que puja al refugi d’Ulldeter (cartell) que coincideix amb el GR. 11 o senda pirinenca que enllaça el mar Cantàbric amb el Mediterrani travessant longitudinalment els Pirineus.
15 min Refugi d’Ulldeter (2220 m.) del Centre Excursionista de Catalunya. Telèfon de contacte: 972 192 004/ 972 597 298. Email:refugi@ulldeter.net. Web: http://www.ulldeter.net 51 places. Des d’aquí aguaitem detalladament la cresta – esperó que ascendeix al Gra de Fajol.
Sortim del refugi pel camí al santuari de Núria del GR-11 pel coll de la Marrana.
20 min. Davant nostre trobem una pista d’esquí a la dreta. Agafem un corriol que va per l’esquerra per una rasa. Arribem a una esplanada i anem a cercar un cingle que en barra el pas a la cresta.
25 min. Ens situem en la base de la paret i iniciem la grimpada (2360 m.)

Descens:
Baixem pel vessant oposat tot resseguint un sender ben fresat que ens duu al coll de la Marrana (2529 m. – 20 minuts). Descendim vers la dreta.
En el pla de sota de la collada podem abandonar el GR i anar a la dreta per localitzar les restes de l’antic refugi d’Ulldeter i les properes fonts del Ter. Tornem al camí principal (caldrà afegir 10 minuts) i passem per davant del refugi nou d’Ulldeter.
1 h 10 minuts Aparcament (2095 m.).

FITXA TÈCNICA:

Comarca: Ripollès
Dificultat: Bastant difícil (III).
Temps d'escalada: 1 hora 10 minuts.
Temps d'aproximació: 25 minuts.
Temps de descens: 1 h 10 minuts.
Material: corda de 50 metres, bagues llargues i tascons.
Època recomanable: Estiu.
Tipus de roca: Gneis molt bo.

INTEGRAL A LA SERRA DE LES CANALS

2011-04-19T09:45:00.000-07:00

Molts us preguntareu on està el pic de les 3 Creus i la serra de les Canals. Si es així ja estic content de fer-vos pensar i adonar-nos que poc coneguem les nostres muntanyes.
De ben segur que l’heu vist. Quan aneu cap a Andorra, abans de la presa d’Oliana hi ha un estret. A l’esquerra (ponent) hi ha les roques de Riambau i l’ermita de Castellebre (avui us perdono la llegenda). Doncs, a la dreta hi ha la serra de les Canals.

Com arribar-hi?
Nosaltres vam arribar a l’ermita i castell de Sant Andreu agafant un trencall en el km 143,1 de la C-14, on hi ha un cartell. Des d’allí vam aguaitar atentament una marcada canal del davant.
Vam decidir pujar per la canal per anar a buscar la carena, a la dreta del roc de les Hores on hi ha una pilona de la llum. Cal no pujar al dret sinó cercar el millor pas. Vam fer una mena de Z gegant. Si sabeu cercar el pas cap problema. El camí més directe no sempre arriba abans.
30 min. Collada del roc de les Hores (677 m.) al peu d’una pilona de la llum. A l’altre costat hi ha l’embassament d’Oliana.
Continuem per la carena cap a llevant. En un primer moment es ampla però poc a poc es va estrenyent. Al sud el tall és impressionant.

47 min. Arribem a una bretxa i cal muntar un petit ràpel de 5 metres que instal•lem en una sabina ben oportuna.
58 min. Assolim un turó secundari (828 m.) en descendir-lo la cresta es fa uns metres vertical i cal anar amb compte. Hi ha algun tram aerí. Trobem instal•lacions d’alguna via d’escalada.
1 h 05 min. Pas clau de la integral. Un petit mur ens barra el pas al cimal que tenim davant nostre. En l’indret més vertical hi ha una corda posada que ens permet superar la barrera sense gaire compromís. Comprovar l’estat de la corda fixa.

1 h 07 min. Coronem el cim del Tossal de les 3 Creus (854 m.), punt més enlairat de la serra de les Canals. Trobem una gran creu de ferro muntada en peces l’any 1962 i un llibre de registre on veiem que tothom puja per l’altre vessant. Des d’aquí dalt contemplem la plana d’Oliana i la serra de Sant Honorat i la roca del Corb l’altre vessant del riu. I al nord la serra d’Aubenç i el Port del Comte. Seguir la cresta de forma integral és impossible ja que resta tallada i caldria muntar un ràpel de 20 metres. Es preferible baixar cap al nord, entre boixos, tot intuint un carrerany esborradís que s’encara per una carena secundària.
1 h 14 min. Una fita (779 m.) ens indica que hem d’abandonar l’esquenall i tirar per un grau a la dreta que ens duu a una feixa que ens permet situar-nos al peu de la carena principal, que resta damunt nostre, i vorejar el ressalt esmentat. Tornem a anar per la carena principal per un senderó ben fressat.
1 h 32 min. Cim secundari (764 m.). El senderó marxa per l’esquerra abandonant la carena per anar a buscar la pista de l’esquerra. Nosaltres preferim continuar la cresta que encara té algun tram aeri.
1 h 45 min. Arribem a Roca Plana, sobre el Portell, la cresta queda tallada i desgrimpem uns metres fins a un coll i anem a la dreta, entre bosc, a cercar la pista principal. Podem agafar un camí vell, ple d’arbres caiguts però cal tenir present que va molt a la dreta i baixar a la pista esdevé un xic complicat.
Un cop a la pista l’anem seguint al peu de la muralla que hem trescat a l’anada. Sortim al camí asfaltat per on hem arribat a l’ermita de Sant Andreu.
2 h 40 min. Ermita de Sant Andreu (547 m.) on hem iniciat el recorregut.

FITXA TÈCNICA:
COMARCA: ALT URGELL – OLIANA
DIFICULTAT: Passos de II. Un ràpel de 5 metres, pas habilitat amb una corda i trescar per una aresta estreta i aèria. Atenció amb els còdols.
MATERIAL: Cordino de 20 metres, arnés i material per rapelar.

Per veure més imatges i una mica de música:

LA PARET DEL PONT

2011-04-14T11:56:00.000-07:00

Els escassos seguidors d'aquest blog, avui es sentiran traïts... no serà una escalada perduda, bruta i ignorada. Serà la Paret del Pont de Sant Llorenç de Montgai, una de les parets més conegudes i amb més parabolts ... però com sou "tontos" us ho faré per veure si cola.

La Via Normal de Ribes i Vidal de 1972 és la via on tots hem començat a escalar. Una tirada de IV+ i un pas de V. I tots marxavem per l'esquerra ben contents, o no.

Però el dimarts, en Lluís ens va ensenyar que caminant podíem anar a buscar per la dreta la via Neura dels germans Masana i Casals i fer la seva darrera tirada per un esperó ben bonic (V)

LES BESSONES DE CAMARASA

2011-03-27T12:32:00.001-07:00

Les Bessones són dues agulles, destacades, que trobem uns dos-cents metres després del collet que hi ha al costat de l'agulla de l'Encantada. Per arribar hem de superar una zona de blocs caiguts entre vegetació. Són uns 10 minuts.
LA BESSONA PETITA O INFERIOR:

Cal baixar a la base de l'agulla pel vessant sud-oest on localitzem una fissura que duu a una cova. Cal pujar per ramonage uns 4 metres fins poder entrar a l'interior d'una cova (IV+). Escaladors grassos poden tenir més problemes. Un cop dins pugem per una xemeneia (III)per on sortim a l'exterior. Si voleu fer trampa podeu venir fins aquí caminant (I) des de la base de l'agulla però us heu saltat el tram més interessant i curiós de la via.

Aquí vam muntar reunió (10 metres) per evitar el fregament de les cordes. Reunió instal·lada en un bloc amb una baga gran.
Pugem per una canal evident (IV) i uns metres més amunt anem a la dreta per anar a sortir damunt del coll que separa les dues agulles on arribem al capdamunt de l'agulla (III - 15 metres).Hi ha una instal·lació de ràpel amb un cable i tres burils. Rápel de 20 metres que baixa entre la Bessona petita i la gran.Via oberta per J. Farré i M Mallol el 13 de novembre de 1960.
LA BESSONA GRAN O SUPERIOR:

La via normal a la Gran és molt fàcil (i difícil de protegir. PUja per una fisura plana que va a buscar un gendarme que voregem per l'esquerra i sortim a l'altre vessant. Trobem una vella instal·lació de ràpel (com la que hi ha al cim de la Bessona inferior que serà l'únic seguro). Girem a la dreta i ja estem al cim són 25 metres de III. Dalt hi ha una instal·lació amb parabolts del ràpel de 20 metres que baixa pel sud superant el característic sostre que van forçar E. Valentí i F. Jaimejuan "Tim" el dia 12 de novembre de 1967. Desconeixem els primers escaladors per la via Normal i la data. En Jordi Marmolejo en el seu llibre apunta també l'any 1967. Tots eren del Centre excursionista de Lleida.
EN EL CIM VAM DEIXAR UN LLIBRE DE REGISTRE.

LA TORTA DE TERRADETS

2011-01-23T14:37:00.000-08:00

ON ES TROBA LA TORTA?
Aquesta pregunta us la respondrà fàcilment qualsevol escalador del Centre de més de cinquanta anys, però de ben segur que el jovent us mirarà amb cara d’estupefacció.
La Torta és una agulla que sobresurt uns quilòmetres abans de l’entrada del congost de Terradets a l’esquerra de la carretera a Tremp.
Fou una de les primeres escalades destacades a les terres de la Plana de Lleida. Fou conquerida per Albert Muñoz i Jaume Sunyol el dia 18 de maig de 1959: Eren membres del Centre Excursionista de Badalona. En la revista Cordada trobem algunes referències de la seva proesa. Van emprar 3 estreps, escarpies, pitons i tascons de fusta. Van destrepar fins al gendarme i posteriorment feren un ràpel, segurament cap al vessant entre la roca i la paret.
L’any següent, al febrer, fou escalada pels lleidatans i consocis Joan Farré i Domingo Puig. Durant uns quants anys va rebre la visita de nombroses cordades locals. Era una excursió força habitual en els cursets d’iniciació a l’escalada.
L’ascensió es realitzava aprofitant el tren de la Pobla i s’aturaven a l’estació d’Àger. Calia caminar pràcticament dues hores per arribar a peu de via.
En alguna ocasió els membres del curset d’escalada no podien completar l’ascensió a la Torta per manca de temps ja que calia tornar a l’estació de tren.
Descripció de l’aproximació:
En la cruïlla de la Passarel•la - en la carretera C-12 procedent d’Àger i la C-13 de Camarasa - aparquem i prenem el camí que ens duu fins a Terradets per la dreta hidrogràfica (oest) de la Noguera Pallaresa. Cartell a l’inici del sender. El camí havia estat arranjat en la Diada del Camí de muntanya de 2009 i va seguint la línia de les torres de la llum.
A la mitja hora arribem a la pilona 103 i abandonem aquest camí per prendre un corriol recuperat per Camins de Muntanya del Centre. Ja veiem la torre de la Torta davant nostre. 25 minuts més amunt ens trobem al peu de l’agulla. El nom de Torta li ve segurament per estar inclinada. Al fons veiem la paret de les Bagasses en el superb congost de Terradets. Caldrà vorejar-la per sota de la paret est fins situar-nos al peu. Hem d’apropar-nos per una vira penjada.
Al peu de la via veiem un espit. Un pas subterrani ens permet arribar-nos a la cara nord i després a l’extrem est on hi ha un bivac habilitat al peu de l’agulla

Descripció de l’escalada.
Són uns 30 metres d’escalada. El primer pas és de V un xic abalmat. La veritat és que l’espit no ens serveis de gaire cosa. Superada la dificultat anem a l’esquerra a buscar una canal que hi ha sota una mena de gendarme (IV+), de fet es tracta més d’una lastra situada en el vessant sud de l’agulla. Pujant ens trobem un clau. Cal dur friends i tascons per assegurar la resta de la via.
Cal posar-se dret sobre el gendarme i superar un petit desplom per una canal amb poques preses (V exigent). En el cim trobem una vella instal•lació original de filferro precari i una instal•lació moderna per fer el ràpel.
En el cim vam tenir la sorpresa de trobar un pot de vidre que feia de llibre de registre i descobrim que la secció jove del CEL, el 17 de juny de 1997 havien reequipat el ràpel. Eren en Carles Joval, Sergi (il•legible) i Joan Luque. El ràpel baixa per la cara est de la Torta fins al peu de la via. Són uns 25 metres amb algun tram volat. Alerta amb la caiguda de pedres.

La troballa del llibre de registre ens va captivar moltíssim i ens va ajudar a recollir alguna informació més. Havia una targeta de la SEAM on signava en Quim Lores (any1977), el seu fill estava entre nosaltres escalant – crec que són els que van deixar el pot. Havia una altra ascensió del Centre Excursionista de Badalona entre els que figurava en Jaume Sunyol, membre de la primera escalada a la Torta de Terradets. Un altre paper estava pràcticament fet malbé. I dos bitllets de tren que recollien sendes escalades que s’havien fet aprofitant aquest mitja de transport. En 33 anys hi havien pujat 5 cordades!!! Encara que una parella ho havien escalat no feia gaire: a l’abril de 2010.

ARESTA PUKI NIKI

2010-12-30T12:21:00.000-08:00

La tardor de 2009 en J. Marmolejo i M. Flores van obrir una via a l'aresta que puja entre l'Esperó Remacha i l'Espero Sud de la paret de l'Os. Malgrat ésser un dels indrets més concorreguts pels escaladors, encara havia lloc per una nova via. És un itinerari molt desconegut i si més no ofereix visions sobre els esperons molt interessants. Ambient molt interessant.
La primera tirada coincideix amb la tirada de l'Espero: 30 metres de III+ i una canal molt marcada i estreta que inicial cal entrar-hi però després cal sortir pel seu extrem exterior (IV). Hi ha 5 parabolts i un pont de roca.
Un cop en la primera reunió cal entrar en un jardí penjat i als 10 metres veiem una sabina i un primer parabolt. Cal pujar, sense anar al collet de l'esquerra (V, 3 parabolts). Anar seguint la cresta (IV i III) fins un parabolt on es pot fer una reunió provisional (només un parabolt). A la dreta hi ha la curiosa Agulleta de l'Os de la que se surt fent un salt. Són 45 metres.
Encara ens queda uns 15 metres per cresta de III.
A més de 6 cintes, cal dur alguna baga llarga i, preferiblement, algun tascó i friends (fins al núm.1)
ACCÉS:
En la carretera de Sant Llorenç de Montgai a Camarasa a tocar de l'esperó Remacha on hi ha una placa recordant l'infortunat escalador.

APROXIMACIÓ:
A tocar de la carretera, pel senderó que puja a la Remacha (cable)i una mica més enllà prenem un trencall a la dreta. 1 minut. Ens encararem cap a una fisura molt evident.

Perdoneu la qualitat de les fotos.Estan fetes amb un mòbil vell.
Croquis facilitats per Jordi Marmolejo:

AGULLA DE L'ENCANTADA

2010-12-28T13:59:00.000-08:00

Abans d’arribar a la presa de Camarasa, dalt del cingle, hi ha un munió de blocs caiguts. Sobre aquests caos destaca una agulla esbelta. És l’Encantada que es mereix una escalada.
Segurament fou la primera via oberta de la que tenim constància del Centre excursionista de Lleida. Era el 15 de maig de 1960 quan J. Farré i V. Mallol van assolir el cap de la roca.

Ho van fer la pel costat oest. Encara es pot veure un parell de claus i filferros de les reunions i el r+apel. Els primers passos són de V i sembla ser que els van fer en artificial. Posteriorment arribem a unes repises per on es puja prou bé (III). S’arriba a un replà on abans s’instal•lava una reunió i s’encarava uns blocs separats del principal (III+) i es pujava cal cim de l’agulla. Es pot pujar directament (V).
Són uns 25 metres en total amb 5 parabols. Dalt de l’agulla hi ha una instal•lació de rapel.
APROXIMACIÓ: Prenem la carretera de Camarasa a Tremp (C-13). Abnas d’arribar al pont sobre el riu Segre prenem una carretera asfaltada cap a la Central de Camarasa. Surt una pista a la dreta i pocs metres després trobem l’anomenat Campament de la FECSA que era ocupats pels treballadors de la Central al voltant de l’any 1920. Durant un temps la resclosa de Camarasa fou la més alta del món i un prodigi pel seu temps. Aparquem a l’entrada.
ACCÉS: Entrem als xalets i anem pujant entre les construccions cercant l’indret més elevat. Continuem l’ascensió entre arbres fins sortir a un tallafocs per on transcorre una línia elèctrica. Anem a l’esquerra. Damunt ja veiem el caos de blocs presidits per l’Encantada. Pugem per una tartera (millor per la dreta) fins pràcticament al coll i passem a tocar per darrera d’un primer bloc i voltem pel nord l’Encantada fins situar-nos a l’esquerra/oest de l’agulla (uns 20 minuts) on començarem a escalar. Terreny amb una vegetació de garric molt molests, cal cercar el millor pas.

TURÓ DE LA VENTOLANA

2010-10-19T07:56:00.000-07:00

La veritat si teniu alguna cosa millor que fer... feu-ho. La via dels Teletubbies la veritat és que no val gaire la pena, però si esteu pel Solsonès i no voleu complicacions podeu anar a estirar les cames a la roca de Ventolana.
La primera ascensió fou feta el 20 d'abril 2002 per Raquel i Marta Travesset, Oriol Vilaginés i Lluís Parcerisa.
DESCRIPCIÓ DE LA VIA:
Ens situem al peu del turó de la Ventolana en el seu extrem més a ponent. És una placa de conglomerat tombada, ideal per iniciar-se. Dalt hi ha un pi i arbusts on muntarem la primera reunió.
Primera tirada (35 m. - III): Pugem per una placa aplanada fins un indret on es posa un xic vertical (III) on trobem un clau que protegeix el pas. Més amunt veiem un parabolt pensat per fer la reunió encara que resulta més còmode pujar un metre més amunt i aprofitar un boix, tot sortint del cingle.
Segona tirada (25 m. - II - IV opcional): Tirem amunt caminant (I) fins arribar a un petit extraplom. Si el voleu el podeu esquivar però com esteu forts l'intenteu posant cura d'algun codol. La reunió es munta en un boix cimal. Fi de l'escalada.
ACCÉS:
Prenem la carretera de Solsona a Sant Llorenç de Morunys pel Coll de Jou. En el km. 17 trobem l'antic Hostal del Vent, situat en un indret privilegiat amb una superba visió sobre la serra de Port del Comte i la roca de Canalda.
Prenem una pista cap a ponent.
15 min. Arribem a una collada situada davant del turó de Ventolana que és el nostre objectiu. Abandonem la pista per un carrerany que mena cap al fondal del Clot de Vilamala que deixem quan comença a baixar i anme a cercar la paret que envolta el turó. L'abordarem pel seu extrem més a ponent.
DESCENS:
Un cop en la carena seguim vers el cim de Ventolana (1301 m. - 7 minuts)i seguim l'aresta meridional que ens mena a la pista a la masia de Capdevila (15 min.). Anem a la dreta tot passant pel peu dels cingles que volten la Ventolana.
23 min. Collada on hem iniciat l'escalda.
40 min. Hostal del Vent.
Aquest escurço ens va acompanyar en la part baixa de la paret. Sembla un xic enfadat.

LA CRESTA DE L'ABELLAROL

2010-10-03T13:28:00.000-07:00

Ja sé que tots s'ho molt matxotes però un dia us podeu donar un descans al body i anar a aquesta via (25 min a molt estirar) i que fins i tot jo vaig trobar fàcil.

ENDINSAR-SE AL PEDRAFORCA: LES COVES DELS TALIBANS

2010-09-21T07:48:00.001-07:00

L'escalada de les coves dels Talibans esdevé una curiositat singular en les muntanyes de casa nostra. Tot caminant per la impressionant cinglera del Pollegó Inferior ens endinsem per dues petites balmes que ens permeten arribar a la Feixa Ampla – solcada de vies de dificultat superior – i tot pujant per la cadena de la Gran Diagonal coronar el Pollegó Inferior que resta molts cops en un discret segon terme en comparació del seu germà gran. La tornada la farem per la mateix Feixa Alta després de descendir per la feixuga Costa del Dou.

No és una escalada de dificultat ja que els passos estan protegits per una corda fixa (de la que no caldria fiar-se'n gaire). És una excursió recomanable per excursionistes que els hi agrada buscar curiositats, racons amagats i allunyats de la massificació. Encara que les Coves dels Talibans acabaran essent un indret concorregut, especialment quan es canvi la corda per una cadena.

DESCRIPCIÓ DE L'ESCALADA:

Ens situem sota la canal que puja a la primera cova dels Talibans. És una obertura molt evident que s'observa des de qualsevol panoràmica de la paret sud del Pedraforca. Es troba en una mena de franja rocosa que es troba per damunt del Roger i abans del triangle cimal.

1ra tirada (30 m. - II sup) Pugem per l'esquerra de la canal fins al peu de l'obertura. Instal·lem la reunió en un parabolt de la corda fixa i podem posar un tascó mitjà.

2na tirada (25 m. - IV): Ens endinsem dins de la primera balma. De fet es tracta d'un gran pont de roca. La paret esdevé més llisa, com polida i cal fer un flanqueig amb cura per anar a buscar la sortida del pont de roca. Es tracta de l'únic pas compromès. La corda fixa ens pot ajudar però cal tenir present el seu estat de conservació. Aprofitem algun parabolt de la corda fixa per posar alguna assegurança. La reunió la muntem també en un parabolt i un tascó mitjà.

3ra tirada (10 m.- II sup.) Anem a l'esquerra per anar a buscar una canal evident. Poc després anem a l'ensemble pujant per l'esmentada canal.

En un bloc trobem una baga. En acabar-se la canal anem a la dreta per un flanqueig un xic exposat en anar per damunt d'herba. Cal aprofitar els boixos per protegir la marxa, tot biaxant una mica. Arribem a una canal situada més a la dreta on veiem la nova obertura de la segona cova dels Talibans. És impressionant. Farà uns 10 per 6 metres de boca. Té una llargada d'uns 50 metres.

4ta tirada (30 m – II): Instal·lem la reunió aprofitant un bloc. La pujada no presenta cap dificultat, no cal dur llum artificial per progressar. Arribem a un ressalt on podem posar un tascó mitjà. Al final trobem un altre bloc on instal·lem la darrera reunió.

Uns metres damunt nostre veiem un ramal que tira a l'esquerra amb un parabolt i una baga. Segons sembla correspon a un pas de V+ ja que la sortida més evident és a la dreta que ens duu a la Feixa Alta que travessa tota la paret sud del Pedraforca.

APROXIMACIÓ:

Prenem la carretera de Saldes a Gósol. Poc després de passar el primer poble trobem el trencall a la dreta que duu al Mirador de Gresolet i al refugi Estasen (cartell indicatiu) i que seguim.

Després de passar dos marcat revolts trobem una pista que surt a l'esquerra amb una esplanada per aparcar (1,8 km.) des del trencall.

DESCRIPCIÓ DE L'ACCÉS:

Prenem la pista (1350 m.) de l'esquerra (transitable en tot terreny).

10 min. Arribem a un dipòsit. Davant nostre tenim el gegantí triangle del Pollegó Inferior. Allunyats de la paret (per exemple el coll de la Trapa en la carretera a Gósol) ens podem adonar que la cinglera ofereix com a tres nivells. La part inferior correspon al sector del Roget i té un característic color roig, més a munt hi ha un sòcol intermig superat per la Feixa Alta i damunt les parets superiors del Pollegó Inferior. La primera de les coves dels Talibans es troba en aquest sòcol intermig i es visible de ben lluny. La segona també es pot veure però és menys evident (a la dreta i més amunt). Aquesta visió panoràmica ens ajudarà a orientar-nos en la nostra progressió que no arriba a ser tampoc gaire difícil.

Situats en el dipòsit podem triar dues alternatives: Seguir la pista i prendre un ramal a la dreta, o bé aventurar-nos a enfilar-los per les antigues feixes de les extraccions de carbó a cel obert que havia hagut i que cada cop són menys evidents (prenem aquesta segona alternativa més ràpida).

17 min Sortim a un camí carreter que seguim per la dreta (per on arriba la primera proposta).

19 min. Arribem a un monòlit de pedra que recorda una festa de l’arbre que va repoblar aquest verals de les antigues mines a cel obert. Des d’aquest indret prenem un camí carreter que es decanta cap al nord. Deixem una bassa a l’esquerra.

24 min. S’acaba el camí carreter i prenem un sender poc definit amb nombroses fites i alguna marca de pintura ataronjada. Davant tenim la canal del Ninot a l’esquerra de la paret per on pujarem. El senderó té una tendència a la dreta cap a les vies del Roget.

29 min. Abandonem el carrerany més trillat cap al Roget i agafem una bifurcació a la dreta que marxa cap al centre de la canal.

40 min. Passem per l’indret més estret de la canal. El camí tendeix a pujar pel centre d’una feixuga tartera. Cal posar cura en el seguiment de les vites i evitar els paratges amb excessiva vegetació (formada principalment per boixos i algun molest esbarzer). Uns pals ens poden ajudar a progressar pel pedruscall bellugadís.

Passem per la dreta d0un gran bloc però la tendència és anar pel mig. Tot pujant ja podem observar la cova inferior.

1 h. Abandonem la mantinguda canal del Ninot (aprox. 1810 m.) i ens decantem a la dreta anant a buscar una feixa desdibuixada recorreguda per tarteres i boixegueres per on ens movem cercant el millor pas.

1 h 17 min. Arribem al peu de la canal per pujar a la cova de sota dels Talibans.

DESCENS:

Sortim a la Feixa Alta (1988 m.) i tirem a l’esquerra tot observant la superba paret superior del Pollegó inferior. Per la gran Gran Diagonal podem sortir a coronar el cim aprofitant una cadena que ens facilita la progressió i després superar una canal amb un pas de III inf. El descens es pot fer per la Costa del Dou (caldrà afegir 1 h 30 min al recorregut).

Anem seguint un corriol que travessa la Feixa Alta cap a ponent.

15 min. Arribem a una tartera per on baixa un primer tarter però es preferible continuar a buscar la següent tartera per on baixa el camí del Prat de Reo (20 min) que seguim en sentit descendent.

Deixem a l’esquerra una font. Cal anar amb compte en no perdre el corriol que s’amaga entre els boixos.

35 min. Abandonem el camí al Prat de Reo i anem a buscar la canal del Ninot que es a tocar i ben a prop d’on l’hem abandonat per anar a la cova dels Talibans. Anem desfent el camí de l’anada entre tarteres.

1 h 15 min. Carretera (1350 m.) al mirador del Gresolet i al refugi Estasen on hem iniciat la travessa.

CASTELL DALMAU: 35 anys després

2010-07-30T09:33:00.000-07:00

Hem nat amb lo Cisco a repetir la seva primera via. La Insa-Vilà a la Nord de Castell Dalmau.

Per arribar-hi heu de pujar per la carretera de Farena, desde La Riba, i als 3km, just devant del refugi dels Masets, (que torna a estar obert després d'una temporada on l'havíem vist tancat) preneu la pista que marxa enfront i puja pels costers. Deixareu a mà dreta el campament dels Almogàvers (OJE) i continuareu fent revolts, pujant fort fins entroncar amb el GR que puja de La Riba, pocs metres més enllà trobareu lloc per dos cotxes. Poc més d'un Km per pista regular per a turismes delicats.

Uns metres per avall teniu la font i la bassa de La Pasquala. Amb l'entorn net i polit. Lloc molt concorregut a l'antigor com a àrea d'esbarjo i acampada i com a base de les ascensions a Castell Dalmau i al Puig del Marc. Però natros agafem los trastos i anem amunt pel GR. Al cap d'una estona deixem una barraca de pedra seca que fou utilitzat de refugi precari i continuem la pujada, anem de cara al Sud, a les parets del Puig d'en Marc. Al cap de quinze minuts farem cap a una carbonera on bifurca el camí. Deixem el de l'esquerra i continuem pel GR direcció Castell Dalmau. Ara la pujada és prou suau. Ens apropem al roquissar. Intuim entre la vegetació espesa alguna covota, o grans fondalades. Tots els topants estan formats per enormes ensulsides de les que surten penyals i agulles. És impossible fer.se una idea del terreny que ens voreja ja que una vegetació imprenetabe ho envaeix tot, gairebé el camí també.

Tot i que des d'algun punt podrem aguaitar anecdòticament el penyal, no serà fins quan estem a sobre que vorem l'imponent silueta del Castell Dalmau, una agulla rectangular, massissa i compacta que sobresurt del bosc un mínim de 25 metres.
Castell Dalmau és sobretot i desde sempre l'escola d'artificial del Camp de Tarragona, i més concretament de la burilada. Per arreu, resseguint totes els panys trobareu línies infinites de burils que cada dos pams s'enfilen fins al cim.
Així doncs deixem el GR i anem a buscar la seva cara nord, som a l'estiu, a buscar la via en qüestió. Tranquils, no patiu cada via té la seva placa amb el nom corresponent, no us podreu escaquejar. Per mi era pràcticament la primera vegada que feia nar els estreps, i només dir que va ser molt dur, rebentat de mala manera. Esta via com alguna que altra ha estat semi.reequipades amb parabolts. Vui dir que aproximadament cada dos burils trobes un parabolt, hem tingut sort, no haguera sigut lo mateix tibar de burils de fa 50 anys.

La primera tirada, vora quinze metres, es pràcticament un pedalar, només al final hem de fer uns pasets en lliure obligat, passet de cinquè, que protegirem amb un friend de l'1. Farem reunió incòmoda amb dos burils (no us oblideu les plaquetes recuperables!!!) que podem reforçar amb un friend mitjâ.
La segona tirada té la seva gràcia, poca la veritat. Us heu d'escolar pel forat que teniu a tocar, de cara, i quan cregueu que esteu a punt de caure daltabaix , us podreu aixecar i xapar un buril. La via anava pel damunt de l'alzineta, ara impossible. Serà millor que col.loqueu un friend ben gros, del 5 i pujeu a la punta del bloc, (el pas és una mica delicat però per quan si poseu, no és difícil) pràcticament damunt del vostre company. No cal dir que la corda fot un fregament espectacular. Desde la punta del bloc col.locareu una plaqueta recuperable en un altre buril i fareu un pas de quart de decisió i ja fareu reunió en un bloc. Tot plegat ni 10 metres.
Aneu grimpant cap al Sud on trobareu una instal.lació de ràpel, a no ser que volgueu rapelar del màstil que fa estona que us fa ballar el cap. En el cas que us decidiu per baixar pel màstil de ferro, feu fotos i envieunos.les, però sobretot sigueu cautelosos.
Amb un ràppel de 30 metres clavats fareu cap directament al GR.

FITXA TÈCNICA:

Puig d'en Marc, Muntanyes de Prades

Dificultat: L1: A1 (possible 8è), Vè, 15metres. L2: IV, 10 metres

Temps a la paret: 1h30min.

Temps d'aproximació: 30 minuts, 45 si deixem el cotxe al Refugi dels Masets.

Temps de descens: Si fa no fa el mateix que a la pujada.

Material: 3 plaquetes recuperables, 2 estreps, un friend de l'1, un de mitjà i un de ben gros. Una baga ben llarga. Practicament equipada amb burils, parabolts i un clau.

Època recomanable: Tot l'any, ja que Castell Dalmau té 4 cares ben definides i es pot escalar al sol o a l'ombra segons ens assembli millor. La Insa-Vilà és a l'ombra però penseu que l'aproximació se fa a ple sol.

Tipus de roca: Calcari, de gran qualitat. Murs compactes amb poques preses i poques possibilitats d'assegurar amb fisurers.

Observacions: Via per practicar l'artificial, com la majoria que hi pujen a Castell Dalmau. Pas enutjós pel foradet. Aigua i lloc de repòs i tranquilitat a la Font de la Pasquala.

UNA CLÀSSICA OBLIDADA A LA MOLA DEL COLLDEJOU

2010-07-26T13:57:00.000-07:00

A la serralada pre-litoral meridional, més ben dit a les anomenades serres de Mestral pels del Camp de Tarragona, hi ha una muntanya que sembla un flam gegantí envoltat per arreu de cingles. La seva característica silueta es pot veure des de la mateixa línia de mar i és una d'aquelles contrades que atreu el nostre desig. La nostra proposta es pujar pel vessant nord i seguint una via força destacada. És la via Magí Alegre. Hi ha un grapat de vies que porten aquest nom.

En Magí Alegre fou un escalador reusenc que de molt jove va obrir algunes de les millors vies de la seva època però un malaurat accident de circulació el va allunyar del món de l'escalada. Els seus companys en J. Chaparro, T Castelló,J. Pamies i B. Vaqué el 27 de novembre de 1977 van obrir la via i li van posar el nom de l'amic. En Magí va deixar l'escalada però no pas la muntanya i amb les seves limitacions encara practica esports com el parapent.

Descripció de la via:

Ens situem al peu d'una agulla d'uns 20 metres d'alçada. Hi ha una variant que puja per la dreta de IV+ però la roca està força trencada i no ens va agradar (no ens en vam sortir).
Ens situem a l'esquerra de l'agulla. A la paret hi ha pintat el nom de la via mig esborrat, de color groc.

Primera tirada: (15 m. - III) Cal remuntar una canal interior i estreta d'uns 4 metres. En la part superior ens trobem un bloc encastat que ens obliga superar-lo i que superarem per dins fins seure al seu damunt. Tram atlètic on aprofitarem el bloc per assegurar.nos, i si voleu abans un friend o excèntric ben gros (opcional). És un tram entretingut (III) propi de l'escalada clàssica cercant els passos protegits amb encastament del cos amb la paret. Remuntem un petit mur i apareixem en un petit jardí on hem de superar un auró, tot plegat una mica brut. Ens situem al coll entre l'agulla i la paret on instal·lem la reunió. Hi ha un petit pont de roca just en una vertical d'una fissura que profitarem
per reforçar.lo.Segona tirada: (30 m – IV). Si voleu podeu remuntar la fissura vertical on heu muntat reunió, vatros mateixos friends mitjanets i amunt. Natros vam pujar una mica a la dreta per anar a buscar un pitó. Pitó que trobareu si pujeu per la fissura ans esmentada. La fissura es torna díedre canaló i protegits amb algun friend anem pujat mig enquestats, mig en oposició. Trobarem alguna presa envaïda per herba però en general la roca és boníssima i els blocs que hi ha dintre el canaló no belluguen gens.

A l'esquerra trobem un segon clau. Podreu reforçarlo amb el tascó més petit que tingueu, i és que lo clau ja té una edat. El canaló continua amunt però s'estreny i és millor sortir per l'esquerra i superar el pas (IV). Seran uns passets de placa i regleta (ara que ens havíem acostumat a la seguretat del ramonage...). Sense més problemes sortim a una plataforma, on trobem un clau amb filferro. La lògica ens diu que recte amunt, però el pas, protegible amb un friend del 1, tiba bastant. Com a mínim per natros. Vam provar.ho un parell de vegades i no ens vam decidir a tibar.li d'un bidit. Potser és cinquè més. Us animem a que ho intenteu, i a que ens ho digueu.

Si no aconseguim pujar per aquí no tenim més opció que anar una mica a l'esquerra i pujar per u terreny menys vertical però bastant desagradable. Una poti poti de terra, roca i herbes ens farà passar una mala estona. Protegit per una clavilla amb un filferro podrit i un clau menys ronyós, però casi. Atenció amb el roçament de cordes. Arribem a un teix on instal·lem la reunió. Una mica a la dreta estarem prou més còmodes. Cal anar amb compte amb la corda ja que cal tots i cadascú dels 30 metres.

Tercera tirada: (25 m - II) Les dificultats de la via ja han desaparegut i remuntem una canal plena de pedruscall grimpant pels laterals rocosos i més segurs. Es pot posar un parell de bagues. Fins sortir al cingle cimal que voregem per la esquerra sense haver d'emprar la corda.

Descripció del descens:

Sortim a l'altiplà de la mola de Colldejou en l'anomenada Roca del Llamp (850 m.). Si teniu presa podeu escurçar l'excursió anant a la dreta (sud-oest) uns 350 metres i en la segona fondalada, amb algun arbre delator, anar a buscar el baixador de la costeruda canal del Mig resseguit per carreranys oberts pel bestiar. Però ja que esteu aquí dalt heu d'aprofitar l'avinentesa per conèixer el cimal de la mola. Us ho recomenem.

La vegetació es formada per pastures sommitals, desproveït d'arbres. Anem a pujar al cap de La Mola encaminant les nostres passes vers el sud-est.

13 min. Castell de la Mola (921 m.) format per una torre protegida per un fossar. Construcció bastida per inntercomunicar-se amb altres torres i passar-se missatges mitjançant la posició de dues aspes retallades al cel. Són les anomenades torres òptiques, premonitories del telègraf, i d'utilitat preeminentment militar. esta fou aixecada durant la tercera carlinada en el tumultuós segle XIX. Anteriorment aquestes contrades foren habitades per tribus d'ibers que van saber aprofitar les immillorables circumstàncies de protecció que els oferia l'esquerpa orografia. La visió vers el Mediterrani és captivadora. Cap a l'interior destaca al nord la serra del Montsant i al sud-oest la serra de Llaveria. L'espectacle en un dia clar és magnífic.

Després d'extasiar-nos amb la panoràmica reprenem la marxa cap a ponent.

18 min. Bassa de la Mola (893 m.) on puja el Camí de les Processons procedent del poble de Colldejou. El topònim ha conservat el que segurament fou un ritus pre-cristià, ja que no es te coneixença de que hi fos bastida cap ermita. En el turó de la vora hi ha pletes per tancar el bestiar. Un metres més enllà hi ha un pou de pedra seca, malauradament sense porta. Ens decantem decididament cap al cingle, a Ponent en suau baixada, intentant seguir alguna traça de bestiar.

28 min. Inici del baixador de la canal del Mig sense cap indicació que ens senyalitzi amb claredat el pas i sense un corriol definit a part de senderols oberts per les cabres. En els primers metres cal descendir cercant les millors feixes però finalment cal baixar un tram molt dret però sense altra dificultat que les pedres inestables.

38 min. Fi de la canal. A la dreta seguim el peu de cingle fins arribar allà on tenim el fato, si és que e tenim. Si no baixar per on hem pujat intentant no llençar pedres avall.

1 h 15 min. Aparcament.

Descripció de l'aproximació:

Sortim de la vila de La Torre de Fontaubella i seguim la carretera T-322 a Colldejou. En el km. 20 i després d'un revolt molt marcat a l'esquerra aparquem el cotxe (443 m.). També es pot pujar des de l'estació de trens seguint la carretera.

Descripció de l'itinerari:

Prenem un sender senyalitzat amb un cartell que s'enfila cap a la mola de Colldejou.

8 min. Sortim a un camí carreter on anem uns metres a l'esquerra i reprendre de nou el sender a la dreta i amunt.

12 min. Deixem a l'esquerra un corral abandonat i poc després sortim de nou a un camí carreter de desforestació que travessem. Estem en el vessant obac de la muntanya i la vegetació és mostra esponerosa formada principalment per pins i carrasques.

22 min. Fi de la pujada forta, deixem un enorme contrafort a l'esquerra i ens decantem vers la canal del Mig que veiem al devant. Que serà per on baixarem dels cingles de la Mola.

El camí remunta una tartera i esdevé un xic perdedor, cal seguir les fites.

45 min. Arribem al peu de la paret de la Mola. Al llarg del camí he anant trobant marques grogues, vermelles, blaves però en els indrets conflictius no trobem cap senyal. Aquí mateix al tornar hem de tenir cura que hem de descendir la tartera. Recte el nas pujaríem cap dalt per la canal del Mig. fàcilo però sense camí. també resseguint el peu de cingle cap a ponent pujaríem per la canal del Corb. Nosaltres anem per l'esquerra resseguint el cingle, cap a sol ixent. El corriol pel bosc d'aubaga és evident.

50 min. Arribem al peu d'un gendarme molt característic on comencem l'escalada, i que hem vist despuntar abans de agafar aquet últim trencall a l'esquerra.

FITXA TÈCNICA:

Comarca: Baix Camp.

Dificultat: Difícil (IV). Pas de IV+

Temps a la paret: 2 hores.

Temps d'aproximació: 50 minuts

Temps de descens: 1 hora 15 minuts

Material: Bagues, una de ben llarga. Cordinos per ponts de roca. Corda de 60 metres. Joc de friends o tascons variats fins al número 3. Un de ben gros opcional. A la paret hi ha 4 claus.

Època recomanable: La seva orientació és nord i es possible realitzar-la a primera hora de l'estiu. Evitar els dies de fort vent.

Tipus de roca: Calcari. Molt bona roca excepte vora dels dos arbres que trobem. Un a cada tirada, just abans de cada reunió.

Observacions: Via poc repetida a la que li sobra alguna herba. Si l'anem repetint quedarà molt guapa.

Per veure més imatges:

AGULLA MALEÏDA DE SIURANA

2010-07-11T11:58:00.000-07:00

I no sé d'on li ve lo nom però avui s'ha lluït.

I és normal que s'hagi portat malament amb natros, ja que ha sigut la última opció, després de descartar la Roca dels Solters perquè ja hi tocava el sol i el Tossal de l'Era del Prior perquè el grau de La Portella és ben brut. Així doncs cap a la gola del llop, que té les següentes característiques tècniques segons el nostre llibre de referència, Guia d'escalada Clàssica a les Muntanyes de prades, d'en Josep Jané Vallvey, pàgina 211.
Via: Normal
1a ascensió: 1960 per Melidon Queralt i Jesús Clapés.
Dificultat: IV
Recorregut: 10 metres.
Equipament: claus i burins.
material: tascons
i ràppel instal.lat.

Ans d'introduir.nos als carrers del sublim poble de Siurana, a la dreta veiem un pal indicador que diu Cornudella. Pos per aquí avall per l'antic camí de bast. Al cap de 3 minuts un senderó marcat marxa per la dreta. Cap dintre doncs. Anireu sempre de pla i cap al Nord-Est, dins la boscúria, tot deixant camins travessers que porten cap baix a la carretera o cap dalt a les parets. Arribareu a la Font Vella, envaïda de vegetació, i aquí el camí planer es difumina i és millor anar avall, bastant al dret a trobar una pistota i uns metres a la dreta la carretera. Seguiu la carretera a la dreta, i quan porteu vora 250 metres aneu buscant una petita fita arrapada al tal.lús de la carretera. Quan la trobeu aneu amunt i recte. L'agulla maleïda és aquella d'aspecte deforme amb desploms. La de la esquerra és El Sabre, que fa honor al seu nom, una llenca finíssima i punxeguda separada del cingle. Arribareu a la paret del cingle i revolteu l'agulla Maleïda per l'esquerra, la banda contrària a la del cingle, la del barranc vaja anant a buscar el collet entre aquesta i El Sabre. Grimpareu entre blocs i arribareu a l'últim lloc on l'assegurador estigui còmode, just abans d'arribar al punt més alt entre la separació d'agulles. D'aquí ja podreu veure la placa arrampada per on heu de pujar. Tot plegat ni un quart d'hora.

Guanyeu el bloc que teniu davant per situar.vos a peu de rampa. D'aquí voreu el caos d'esquerdes i blocs que hi ha entre les agulles i la cinglera mare. Aquí ja podreu constatar el tipus d'escalada que haureu d'aplicar. La roca tot i que ferma és monolítica, sense fisures, però d'aspecte lleig i una mica brut de polsim i molsa, gens agradable al tacte. La falta de preses grans és fàcilament constatable. Per tant fareu pasos d'adherència i decisió, aprotitant les regletes que escadusserament aneu trobant. Voreu un parell de burils 5 metres més amunt, els voreu sospitosament bé. Per arribar.hi caldrà aplicar la tècnica ans descrita. Només podreu protegir el pas ficant un friend del nº1 i un merlet precaris, una mica a la dreta de la línia a seguir. Un cop fet el pas i amb l'ajuda d'un monodit voreu les vostres sospites corroborades: els burils, un sense xapa, no ofereixen massa confiança. Un cordinet finet per un "apanyo" us anirà bé. El següent pas també és decisió, amb una regleta d'esquerres boníssima. Surts a una rampota just ans del pas més dificil tècnicament. Aneu a sota la sabina que fareu servir d'assegurança. Assegurança que podreu reforçar amb un friend del 3,5 o algun altre aprofitant el bloc. Fareu el pas més vertical i atlètic de tota la via, aprofitant primer un bidit i després el caire del bloc. Esbufegareu i ja sereu dalt de l'agulla. Més enllà trobareu dues bagues ronyoses, fita de cim i una mica més enllà un solitari parabolt ni tan sols acompanyat de maillon. Este parabolt, lo millor que hem trobat per rapelar cau gairebé a l'altra banda del caire que pujes.
Tot plegat vora de 20 metres, lluny dels 10 que indica la ressenya.

Naltres vam haver de rapelar per la mateixa via, ja que Chris va tindre problemes per treure un friend. Hem tornat i podem assegurar.vos que podeu rappelar amb una corda de 60 metres cap a qualsevol dels dos vessants, tot i que si caieu cap al nord, banda del barranc, heu de tindre compte amb les herbes, savines i pedres que hi ha, casc innegociable. Mirant al cingle, tot i que el pas per començar a baixar acollona una mica , és un ràppel net i fàcil de recuperar. Hem deixat cordino i moscata de seguretat perquè rapeleu amb tranquilitat, tot i que us recomenem que si l'estat del cordino no és el adient, el canvieu.

La via no és massa bonica i la roca tampoc massa agradable. Tot i ser quart he suat molt, sobretot al primer pas, on la precarietat de l'assegurança m'ha fet patir moltíssim. M'ha costat molt aparcar la moto!!!! Però vaja, la via és fàcil, només la meva poca capacitat física, tècnica i mental són culpables de trigar mitja hora per fer 15 metres de quart. Quan el vai tornar a repetir, ara de segon, evidentment no he patit tant, però no m'ha semblat una escalada massa agradable, en canvi, al Cisco, li ha semblat una bonica via, sobre gustos...
Hi hem regraduat la via al nostre parer. creiem que els pasets de baix són gairebé de quart i dalt, el pas amb la savina quart superior, però vaja és el nostre parer.....
Resumint, una via poc recomanable a una agulla, la Maleïda de Siurana, sense gaire atractiu, això sí, estareu a l'ombra fins ben entrada la tarda, a l'estiu. A l'hivern, ni l'ensumareu, el sol...

CRESTA DE MONTORIET AL PORT DE VIELLA

2010-07-07T09:02:00.000-07:00

Detall de la cresta:

Damunt del túnel de Viella s’aixeca una petita cresta. És la cresta del tuc de Montoriet - Montoliu. Només vam trobar una referència en la magistral guia Pallars-Aran de l’any 1971 dels mestres Mª Antònia Simó i Agustí Jolís que ens van tornar a demostrar que les guies clàssiques són més complertes que moltes de les actuals fetes en 4 dies. Aquestes línies volen ser un reconeixem de la seva valuosa tasca. Ens assenyalen que és un marc ideal per a “iniciar-se amb el contacte amb la roca”. Aquesta frase va ser el repte que ens va llançar a la descoberta d’aquesta raconada. L’entorn és meravellós amb la sensacional vista del tuc de la Tallada o Feixant i les muntanyes que envolten l’Aneto.
Descripció de la via:

En arribar al primer contrafort de la cresta ens anem a buscar-lo. Podríem pujar per una canal d’herba que va a l’esquerra fins al mateix tuc de Montoriet. Agafem les primeres roques una mica per l’esquerra de l’agulla inicial. Són uns 10 metres de II grau i que davalla un parell de metres (II sup) fins una petita bretxa.

La següent tirada és la més interessant. Davant nostre hi ha un mur que evitem per sota i anant a buscar una canal que va per darrera i que des de la reunió no arribem a veure. Són 30 metres amb passos de III inf. La canal ens duu fins a la carena cimal i anem a l’ensemblee fins al tuc de Montoriet ( 45 min. – 2477 m.).

Seguim per la carena amb alguns blocs que superem. Trobem un que ens requereix posar una mica de cura en baixar-lo (III sup) encara que el podem vorejar baixant un parell de metres per l’esquerra.

Davant nostre hi ha la baixada a una bretxa (2456 m.) que és un pel compromesa i cal muntar una reunió (III inf. – 12 metres).

Des de la bretxa es pot abandonar la cresta per una canal herbosa.

Pugem al tuc de Montoliu (2492 m.) superant dos passos de II sup. El descens del tuc es fa per una aresta aèria i seguidament contornejant un darrer contrafort per l’esquerra que sense esser difícil si que exigeix atenció.

Descens:

Anem a buscar el camí al Port de Viella (10 min.). En arribar a aquest indret ens hem de plantejar baixar pel camí de pujada, o bé - i preferible – anar al tuc de Sarraera i baixar per la vall del Redon fent circuit. Anem a l’esquerra.

14 min. Port de Viella (2443 m.) que constitueix la partió d’aigües la conca de la Noguera Ribagorçana (sud) amb la vall de la Garona (nord). Trobem un altre niu de metralladora encarat cap a la vall d’Aran. Ens encarem amunt per la dreta.

38 min. Tuc de Sarraera o del Port de Viella (2606 m.) amb una espectacular visió sobre les muntanyes dels contorns. A ponent destaca el pic de la Tallada o Feixant que cau a pic sobre la vall del Mulleres, el tuc de Mulleres, el pic d’Aneto amb l’estol de tres mils que l’envolten, el tuc de la Foradada. Al nord, trobem al vall d’Aran amb muntanyes com el tuc de Montoliu, el Mauberme, el Montvalier. A llevant destaca el Montardo i els pics dels Bessiberris.

En el mateix cim hi ha una caseta d’una antiga instal·lació que ens pot servir com a refugi provisional i molt precari. Baixem per una aresta herbosa cap a llevant. A la dreta tenim un tall sobre l’estany de Redon i anem en un primer moment per l’aresta.

54 min. Travessem dos marges de pedra (2466 m.) que tanquen el pas per la carena. Podria tenir una funció defensiva de la línia Gutierrez o sols ser una separació pel bestiar. En arribar en aquest punt abandonem l’aresta per prendre un corriol amb fites a mà dreta i anem davallant cap a l’estany per un coster herbós.

1 h. 08 min. Arribem a una esplanada i enlloc de continuar baixant a tocar l’aigua anem seguint les fites que van planejant en un primer moment.

1 h. 25 min. Arribem a la sortida de l’estany de Redon o Rodó (2245 m.). A sobre hi ha un barracó blanc de la Universitat que des de fa anys es dedica a estudiar les dades de l’estany.

Prenem un camí que baixa seguint en un primer moment el curs del rierol que surt del llac. Després l’abandonarem per iniciar un llarg flanqueig a l’esquerra que contorneja la muntanya.

1 h. 43 min. Per l’esquerra s’incorpora el sender que baixa de l’estany de Rius que es troba damunt nostre. Continuem descendint per un ample camí. Després dels Marrecs dera Escalera el sender davalla decididament cap al fons de la vall de Conangles.

2 h. 25 min. Pla de Conangles envoltat de faigs.

2 h. 35 min. Sortim a una pista que seguim a l’esquerra.

2 h. 42 min. Abandonem el camí carreter per prendre un corriol que surt a l’esquerra.

2 h. 51 min. Bifurcació de camins. Anem a la dreta. El trencall de l’esquerra baixa cap al refugi de Conangles.

2 h. 55 min. Arribem a l’Hospital de Viella o de Sant Nicolau (1628 m.) on hem iniciat la travessia.

Aproximació:

Sortim de l’hospital de Viella o de Sant Nicolau (1628 m.), situat damunt del túnels de Viella.

Prenem una pista que s’endinsa elevat cap a la vall de Mulleres. Pal indicatiu.

12 min. Deixem el camí carreter i prenem un sender ben senyalitzat per enfilar-nos per la dreta.

45 min. Travessem el torrent i pugem per la vora d’un rierol.

55 min. A la dreta observem 3 entrades a unes antigues mines que poden servir de refugi precari. Per sobre destaca el perfil de la cresta de Montoriet.

1 h. 10 min. Passem per la vora d’un niu de metralladores camuflat per un munt de rocs (2242 m.). El sender ha fer una marrada a l’esquerra i ara fem un gir a la dret dibuixant una gran marrada per guanyar desnivell.

1 h. 15 min. Deixem a l’esquerra el port Vell o de Toro (2283 m.) que queda uns metres per damunt nostre i no arribem a intuir-lo. Malgrat ser més baix que el port de Viella no s’utilitzava perquè en el vessant nord és molt vertical. A principi del segle passat en Juli Soler i Santaló ens explicà com va trobar els cossos morts d’una parella de recent casats de la vall de Boi que es van entestar en travessar el Port per anar a cercar treball i diners a la veïna França. Els va sorprendre les primeres nevades tardorals i sabien que fins la propera primavera no podrien creuar el Port. La tempesta de neu els va sorprendre i van perdre el camí i es van abocar pel port Vell. Sis mesos després els va trobar en Juli Soler i Santaló que s’aventurava a travessar el Port que havia estat tancat tot l’hivern. No era un fet ocasional. Tot sovint havia tragèdies de viatgers morts en l’aventura.

En la collada hi ha també un niu de metralladores que protegia el pas. Seguim el camí cap al port de Viella.

1 h. 22 min. Abandonem el sender i anem pujant per l’esquerra evitant les tarteres i enfilant-nos cap a la cresta que queda damunt nostre.

1 h. 37 min. Arribem al peu de la cresta de Montoriet (també hem vist escrit Montoliet). Podríem continuar per una canal herbosa que ens duria fins al tuc però preferim prendre contacte amb la roca.

FITXA TÈCNICA:

Comarca: Alta Ribagorça

Dificultat: III inf

Temps d'escalada: 1 h 30 min.

Temps d'aproximació: 1 h 37 min.

Temps de descens: 2 h 55 min.

Material: Corda de 40 metres, bagues.

Època recomanable: Des de finals de la primavera fins a la tardor. En començar l’escalada el sol no toca la via.

Tipus de roca: Granit prou franc encara que hi ha pedra descomposta i en algun indret recobert de molsa.

COLLEGATS: VIA SOSSIS - PATISANTS

2010-07-02T02:31:00.000-07:00

Quan passem pels túnels de Collegats poc ens podem imaginar el món de roca que s'amaga amunt. En l'entrada teniu a la dreta l' aparcament de la font de la Figuereta. Un indret ideal per reprendre forces. Trobareu un monument de ferro que recorda els herois raies que baixaven les tramades dels troncs del Pirineu cap a les serradores de Balaguer, Lleida i els més eixerits cap a Tortosa. Les centrals hidroelèctriques van fer desaparèixer els aventurers i el transport el vam haver de fer amb els camions.

Actualment les seves heroïcitats són rememorades per les empreses de rafting i d'hidrospit que també tenen la font de la Figuereta com a parada. També trobareu companys que han baixat els barrancs de l'Infern i el de Sant Pere. Aquí també trobareu alguns que van amb empreses però els veureu tots uniformats amb el mateix casc i el mateix arnés. Millor que els veieu aquí si us els trobeu en el barranc us sorprendrà veure com els baixen com a pernils i no els hi ensenyen les nocions més bàsiques del barranquisme. No fos cas que algun dia vulguessin anar-se'n pel seu compte.

Descripció de la via:

Primera tirada: 55 metres – V, III,IV.

Veiem per sobre nostre dos parabolts que ens indiquen l'inici de la via i el pas clau. Els més alts poden posar una cinta al primer. El pas és de V però cal anar sobrat de grau per superar-lo així que molts s'ajuden per superar-lo. Un estrep pot anar encara millor pels mancats de tècnica. Als peus hi ha algunes preses però està un pèl abalmat i no hi ha agafadors bons per les mans (bons pels que anem justets). El segon parabolt està mig metre per damunt i manté el grau. La veritat és que després les dificultat ha desaparegut amb escreix. Pugem assegurant-nos amb bagues a unes savines que hi ha a l'esquerra. Anem superar-nos per unes terrasses de III i IV grau.

Segona tirada: 50 metres – I

Hem arribat a un jardí de coscoll. Per l'esquerra puja el camí de les cadenes amb una sirga que ens ajudarà a fer-nos una idea de la precarietat de la instal·lació per on podem baixar. En arribar de nou a la paret anem uns metres a la dreta.

Com es pot arribar fins aquí pel camí de les Cadenes el tram superior de la via pot esdevenir un indret ideal per iniciar-se en l'escalada amb passos poc exigents i poc mantinguts.

Segona tirada (pròpiament d'escalada): 55 metres – III, IV.

Anem escalant per esgraons agradables de conglomerat de bona qualitat. La tirada és de III grau però puntualment anem trobant algun ressalt més exigents. Sempre està protegit per un parabolt de tal forma que ens indiquen quan caldrà centrar-nos ja que sinó podem passar mig caminant.

Tercera tirada: 55 metres – III, IV+

Les reunions es fan totes en terrenys còmodes aprofitant terrasses. La sortida és per la dreta i posteriorment fem una diagonal que fem mig caminant. Això vol dir que les assegurances que trobarem són poques (4) i separades en no haver-hi grau. La visió de les torres de la llum del collet i de la carretera és espectacular. Al fons podem veure el llogarret de l'Espluga de Cuberes que està bastit dins d'una balma així com Solduga que està més amunt, en la capçalera del barranc de l'Infern. Els dos pobles van restar abandonats fa més de 50 anys. Si teniu ocasió cal fer-hi una excursió per comprendre com devia de ser la vida en aquests topants.

Quarta tirada: 30 metres – IV

És la tirada més mantinguda i ens encarem cap a una escletxa que hi ha a la dreta d'un bloc extraplomat que representa la sortida de la via.

Aproximació:

En el quilòmetre 299,4 de la carretera N-260 de la Pobla a Llavorsí trobem un aparcament per a dos cotxes. Aquí s'inicia el camí a Sant Pere de les Maleses que seguim.

8 min. Per la dreta surt un corriol que duu a la via ferrada de l'agulla del Gos. Sense gaire interès, sols per a col·leccionistes.

25 min. Arribem a una collada (719 m) on trobem una torre de la llum de grans dimensions. En aquest punt hem de deixar el camí a Sant Pere i encarar-nos cap al cingle de la Mola de Pessó per un corriol ben fressat.

30 min. En arribar a la paret veiem les cordes del camí de les Cadenes i uns metres abans revoltem entre la vegetació cap a la dreta per trobar la base del cingle (uns 10 metres). El peu està abalmat. En el lloc menys dret s'inicia la via.

Descens:

Podem anar a buscar el camí de les Cadenes que puja uns metres a l'esquerra de la via i baixa amb cadenes, cables, cordes amb nusos i altres materials. La veritat és que tota la via té una sensació de precarietat. Podem fer algun rapel aprofitant les cordes de 60 metres que duiem. (25 minuts fins a la collada de la torre de la llum). En aquest indret podem anar a la dreta per anar a visitar les restes del monestir de Sant Pere de les Maleses per un camí ben fressat.

Passem per uns paratges estrets. Els traginers quan hi passaven amb les seves cavalleries abans de posar-hi feien xiulades i crits per no trobar-se amb companys seus en sentit contrari ja que l'estretor de la contrada impedia passar dos animals a l'hora i les mules no saben anar endarrere i més d'una s'havia esbalçat.

10 min. Arribem a la cova de la Serp.

20 min. Contrafort de la muntanya que ens endinsa en el barranc de Sant Pere. A l'esquerra hi ha una grau que ens permet davallar a la carretera vella (en l'anomenada corva dels Alemanys) però cal desgrimpar per dins d'una escletxa.

30 min. Barranc de Sant Pere.

37 min. Cruïlla amb un cartell indicador. A la dreta anem al monestir. Per l'esquerra podem anar a la font de la Figuereta (50 minuts).

47 min. Tornem a creuar el barranc de Sant Pere i poc després arribem al monestir de Sant Pere.

FITXA TÈCNICA:

Dificultat: V

Temps a la paret: 2 hores 30 minuts.

Temps d'aproximació: 30 minuts.

Temps de descens: 25 minuts pel camí de les Cadenes i 25 minuts més fins la carretera. Es recomana visitar el monestir de Sant Pere de les Maleses a 3 quarts d'hora.

Material:, Dues cordes de 60 metres, 8 cintes, bagues.

Aperturistes: Rosanna Gómez i Luís Alfonso al març del 2000. Reequipada amb parabolts l'octubre del 2003 per Magon, Edu Gómez i Luís Alfonso.

Època recomanable: Evitar els mesos d’hivern i el pic de l'estiu.

Tipus de roca: Conglomerat molt bo encara que hi ha pedruscall per les terrasses.

Observacions: Es pot evitar la primera tirada pujant pel camí de les Cadenes.

Per si voleu veure més imatges:

LO TIO GOS AL GORRO FRIGI

2010-06-13T11:15:00.000-07:00

Arribem a Montserrat de bon matí i prenem el cremallera de Sant Joan, i amb la targeta federativa et fan descompte. Que bé! Envoltats com no, per 10.000 japos que venen a fer turisme una mica lluny de casa seva.

En arribar dalt, prenem el camí senyalitzat cap a Sant Jeroni., apte per a tothom, que ens deixa en uns 10 minuts davant a peu de les vies del Gorro Frigi, passant de llarg la Gorra Marinera , la Magdalena inferior i superior. Trobem en aquest camí unes baranes de ferro i m’enrecordo d’una anècdota i d'una llegenda. Diuen que anys enrera un escalador pujava una de les vies del Gorro Frigi i va caure, i sense saber com, damunt una petita creu que es troba a uns 5 metres de terra i en rebotar, després va donar-se un fort cop al cap contra la barana. Va ser tan fortes les contusions que va morir. Pero l’anècdota ve de que en aquell moment passava per allí un monjo benedictí que li va donar l'extremaunció.
Quant a llegendes, diuen que l’escalador Haus Estrem, escalant la via que porta el seu nom al Gorro Frigi, el va sorprendre una forta i llarga caiguda amb tanta mala sort que el du a un trist final: la ditxosa barana li secciona el cap, que rodola pendent avall, i del que no es troba ni rastre mai mes. Passats els anys, la gent que passeja per aquest indret de nit i amb boira tenen l'esglai de la presencia d'un esperit que busca el seu cos...jejeje.

Bé, després de tot són anècdotes, i “naltros” seguim amb lo “nostro”, que és escalar i passar-ho bé. Arribant a una mena de bancs de pedra per seure aprofitem per esmorzar una mica i posar-nos l'arnès, preparar el material i les cordes. Amaguem les motxilles i ens dirigim donant el tomb al Gorro Frigi fins al peu de la nostra via en el que trobarem uns para-bolts de color groc i una inscripció, TIO.

La primera tirada marca la ressenya de IIIº/ IVº i es deixa fer be, trobant grans presses per agafar-se i molts para-bolts pintats de groc on assegurar-se. S'ha d’anar amb compte els darrers metres abans d’arribar a la reunió, ja que hi ha un flanqueig sobtat cap a l'esquerra.

La segona i la tercera tirada d’un grau similar, les empalmem en una de sola, sortint uns 50 metres de tirada molt macos i fàcils (IVº/IIIº).

La següent tirada la fem a l'ensamble per ser massa fàcil (IIº), encara que amb prou feines arrepenjes les grapes al terra, tot i així ens assegurem als parabolts que anem trobant.

I arribem per fi a l'ultima tirada de 35 metres que marca que es la mes difícil, cotada de 6a o A0 i després IVº+ , començo per una placa molt vertical amb presses petites però bones d'agafar i trobant uns bons merlets i forats surto triumfant sense fer cap A0.

Un cop al cim ens trobem dues cordades que havien pujat per diferents vies: una de dos “xavals” de 60 anyets i l'altra d'una parella de guiris, ell de 74 anys i ella uns 60 i jo em queixo que en faré 50 aviat, je,je...
Ara toca la sessió de fotos de rigor al cim, amb una vista de 360º de les diferent agulles i cims montserratins (el Cavall Bernat. la Mòmia. la Prenyada. la Panxa del bisbe, el Mont-gros.Sant Jeroni. El Bruc, Manresa...). Tot seguit prenem el camí de baixada. Bé, lo de camí és relatiu perquè baixes per una ferrada equipada i per si vols, pots rapelar també en trams una mica verticals, ens porta al collat i d'aqui al camí principal.
Agafem les motxilles i ens dirigim a peu passant pel Pla dels ocells , passant per davant de la Panxa del bisbe i el Pas dels francesos, amb no sé quants centenars d’escales avall que arriben al Monestir a fer unes birres i després cap a casa.

I fins aquí la ressenya d'en Cisco, que a més d'obrir.nos els llargs ara també l'hem enredat a escriure, i de gratis!!!!!!!!!!!!!!! per més info de la via mireu per qui:

http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=556

I aquí és on començo jo a dir quatre apunts de la via. I no perquè ho faci millor que lo Cisco, si no perquè este bloc és per si ha cap altre escalador tonto al món a part de natros dos, en dubtem però per si cas ha de sàpiguer el nostre parer, perquè per sort del Cisco, ell no és un escalador tonto. Nem al gra. És una via fàcil, no pateixes gens ni mica, i més aviat d'estiu, perquè per poc que matineu fareu gairebé tota la via a l'ombra. Als primers llargs no cal que patiu els peus de gat, amb bambes ho anireu trampejant bé. Només els primers metres la roca és bruta per la proximitat del bosc, després conglomerat immillorable amb còdols de totes mides i formes. Només algun pas puntual us haureu de fixar en les preses. És possible que algun pas se us faci més difícil pel fet que de seguida us heu acostumat als bolus grossos i a repenjar tota la bamba en una repisa amb vistes al Cavall Bernat, què és la fita que esteu desitjant pujar. L'últim llarg el podeu afrontar de dues meneres:

Si teniu necessitat de treure-vos el 6a en lliure, poseu.vos los peus de gat, ja que hi ha un passet on us faran falta. Les xapes estan prou aprop per tibar d'A0 en qualsevol moment, i a més, són els primers quatre metres del llarg, amb una R comodíssima i gairebé sense possibilitat de fer.se mal. És un bon lloc per treure's un 6a.

Si no voleu portar els peus de gat, agafeu un estrep, amb un parell de passos quasi que ja en sortireu, després un pas vertical de quart però amb uns cantos enormes us deixaran a tocar del cim. ESPECTACULAR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! La veritat és que és una passada de cim, el vai disfrutar mooooltíssim. També s'ha de tindre en compte que sóc un neòfit de Montserrat. Però atenció, no us podeu relaxar, la baixada no la fas amb les mans a la butxaca, esteu en una agulla i heu d'estar amatents!!! La baixada és fa tot seguint la Normal, equipada amb cables cadenes. No és un passeig, hi ha trams prou verticals on cal fer força amb els braços per baixar amb seguretat, un guants de cuir no us farien gaire nosa. I si la roca és mullada o esteu valdats, o teniu vertigen o porteu infants no vos ho penseu gens ni mica. Com que porteu cordes, feu ràppel, amb el casc!!! Hi ha instal.lacions muntades. I per baixar la canal que us porta al camí de Sant Jeroni, tres quarts. Hi han cordes fixes, que us faran molt de servei en el cas que el terra sigui moll, que a mi em sembla que no deu ser massa infreqüent donat el tipus de vegetació que hi ha. Me va semblar veure alguna bleda espectacular, potser no ho era, però jo creia que era un arbust i allí me va semblar veure arbres!!!!!!!!!

Res, només dir que és una via per disfrutar sense cap mena de pretensió i que us pot deixar un gran regust de boca, si no fos que encabat has de pasar per Montserrat amb la seves gentades amunt i avall.........

L'ESPERÓ DE LA TORRE D'EN PEDROL

2010-06-02T09:12:00.000-07:00

Tot pujant per la carretera cap a Lleida, venint de Reus, i ben passat Alcover, veureu dalt de tot, a mà dreta, una torre. I no d'alta tensió, que també, si no una de circular dalt d'una muntanya defensada per diversos cingles. Al poc, la farum de les papereres us donaran la benvinguda al Congost de la Roixel.les i el seu brogit. Aquest congost més aviat anomenat Estret de La Riba, a més de suportar una gran indústria de molins papereres, també aguanta unes poques infraestructures viàries. Així doncs aquest espai lluny de ser un idíl.lic camí obert pel riu Francolí a la serralada pre.litoral és més aviat un cau infeste de pudors i sorolls. De totes maneres aquest congost encara conserva cert encant els dies d'hivern on només sa sent el fueteig del vent de serè.
I per disfrutar de debò i entendre la morfologia d'aquest congost res milllor que pujar al Puigcabrer, aquell que dalt de tot alberga una torre circular i que a més de vigilar el Francolí domina bona part del Camp de Tarragona.
Si voleu pujar caminant, ho podreu fer desde La Riba o Picamoixons, però si voleu pujar escalant, aneu a fer l'esperó de la Torre d'en Pedrol per la seva via Normal.

La manera més còmoda d'arribar a peu de via és que un helicòpter us hi deixi en una maniobra arriscada. La no utilització d'aquest sistema requereix d'aquells pantalons llargs que us van regalar i que no us poseu mai de lletjos que són. Es un bon moment per malmetre'ls i per adonarse'n que van més bé del que vos pensaveu. I si reeixiu en l'escalada hi ha la posibilitat de mirar amb uns altres ulls aquells pantalons, inclús poden passar a ser els vostres favorits!!!!
Per si no disposeu caler per l'helicòpter us explicarem que vam fer natros per arribar.hi, de les varies opcions que hi ha.
De la C-14, tant per amunt com per avall agafeu el trencall per nar a Picamoixons. Picamoixons té estació de tren, però aquesta línia té, uns horaris i una afluència de pas totalment inadients e insuficients. Sort que tenim un govern d'esquerres que està a favor del transport públic!!!! Quan esteu, en cotxe, a punt d'entrar al poble,en les primeres cases del nucli urbà, just en una corba de 90 graus a la dreta, a l'esquerra marxa un carrer que es transforma de seguida en pista. Paseu sota la via del tren i poc després deixeu el camí de Fontscaldetes, ample i enquitranat. Agafeu el de l'esquerra que retomba fort i continua estret però ben pavimentat i extranyament ombrívol. Aneu pel vell camí romà de Tàrraco a Ilerda. Finalment el camí pavimentat entra a una finca tot pujant a la dreta. Natros no, és hora de baixar del vehicle. Aparquem on no molestem i continuem la direcció que portàvem ara a peu, per una mena de pista envaïda de vegetació. Anem a l'Oest. Al poc la pista en desús tomba a la dreta, Nord.est. El camí d'Ilerda continua tal com nava en forma de senderó. Si continuessim faríem cap a les plaques del Nas, vies d' esportiva, en general de graduació baixa, i poc després arribaríem al Nas, inconfusible prominència on hi ha algunes vies d'escalada clàssica amb més pedigree de tot el topant. Natros continuem per la pista pel mig d'una finca d'oliveres. Sortim de la finca i de sobte la pista està en molt bones condicions. Continuem amunt enmig del coscollar propi d'una zona cremada. Per la dreta ens ve un camí carreter de viabilitat incerta, que podria ser una bona opció per deixar el cotxe amunt de tot. Este camí l'hem vist transitable però també molts anys en forma de trialera, pel que no és del tot aconsellable. Pujem revoltant enmig de la solana. Arribem a un collet on hi ha bastida la torre elèctrica que hem nat veient tota la estona. Una mica més enllà una barraca de pedra seca aguanta en perfecte estat el pas dels anys. Uns metres més enllà un corriol va a buscar la sortida de les vies del Nas, i encara més enllà el camí que puja de La Ràpita. Com veieu dues maneres més d'arribar ací. D'aquí ja tenim ben perfilada la silueta de l'esperó, ben delimitada per una canal a la dreta, i el cingle de la cara Oest. És hora de posar.se lo trajo de faena i anar a buscar l'esperó. Deixem la pista i anem de cara a l'esperó, intentant trobar rastres per on trescar més comodament. Potser veureu alguna fita, també en podeu posar alguna. Arribats a peu de l'esperó, anem a buscar la banda Oest. A peu del rocam l'espessor vegetal és realment absoluta. I això sí, totes estes plantetes són de la família de les punxoses, amb especial abundància de garric, i amb alguns margallons que acaben d'incrementar l'aspecte selvàtic del racó. Hem d'anar a buscar per desesperació nostra la base de la placa més llisa vertical e infisurable que veiem, uns quants metres més amunt. Cal anar al dret, agafant.nos al que poguem, roca o vegetal, tot fent essas per tal d'evitar algun pas més difícil. Un cop a peu del pany llis, tot i estar còmodes intentarem muntar reunió. Natros vam començar a escalar un parell de metres més avall en una repisa plena d'herbes, però llors el de segon s'ho pasa malament.

Aquest primer llarg, serveix per anar a buscar el fil de l'esperó, però més amunt dels desploms. Per tant té una marcada tendència d'horitzontalitat trencada per tres passos on es concentra la verticalitat i la dificultat. Anem per la repisa en direcció a mar. Enmig de les heures haureu de buscar un buril. Fareu un passet, III inferior, amb les preses amagades i després podreu posar un friend, al de segon li farà il.lusió. Després un pitó us marcarà el final de la repisa i podreu afrontar amb "seguretat" el següent pas, recte amunt, de IV/IV sup., més difícil del que sembla a priori. Fet el pas, podreu protegir al company amb un pont de roca sota el desplom. Després fareu un pas incòmode per guanyar la repisa. Pitó, i pas de IV sup. on la màxima dificultat és tindre la paciència de netejar les preses, molt abundants i posar algun pont de roca pel company, anem amb tendència a la dreta, fins unaltre repisa còmode on trobem unaltre pitó.
Podeu reforçar este pitó i muntar reunió, o fer el següent pas, i muntar reunió en un bloc més amunt. Si aneu amb una corda de 60 metres, us anirà just. Intenteu parlar amb el company per a veure si podeu fer el següent pas, amb prou feines de 5 metres i muntar reunió comodíssima, aconsellable. Per abandonar la repisa haureu de fer un pas molt atlètic, Vè inferior, després protegireu la sortida de la placa amb un friend del número 3 i ja estareu còmodament asseguts a l'esperó.
El segon llarg és molt més fàcil, podeu doncs abandonar els peus de gat. Seguiu amunt, deixant a l'esquerra una reunió amb dos pitons d'una via de més dificultat. És qüestió de trobar els punts febles dels petits panys que us aneu trobant. No vam trobar cap mena de reste de via. Amb intuició i algun encastador en tindreu prou. Amb prou feines fareu algun pas de III sup, enmig de les herbes. Només l'últim pas ans de muntar reunió, un pas finet que només podreu protegir amb un friend del 1 us donarà problemes. El reste és evitar el roçament de cordes perque estes arribin a una alzina on podreu fer reunió comodíssima.
Ara només queda pujar el que queda de roca, que depèn on feu la reunió potser són uns quants metres, tots fàcils. Pugeu a la pedra que teniu davant e imagineu.vos un camí ombrejat que arribi a la Torre. Mentres imagineu, intenteu arribar a un camí proper tot intentant xafar les pedres que sobresurten del matollar. No patiu, són pocs metres i al poc que decanteu a la dreta us trobareu lo camí que ve de Picamoixons. La Torre d'en Pedrol, o del Petrol s'alça gairebé al punt més alt del Puigcabré, muntanya esbalçada sobre el riu. Aquí comença la serra de les Guixeres, de sempre associada geogràficament i excursionísticament al bloc del Gaià, tot i que té una fesonomia ben diferenciada accentuada per la seva posició limítrof respecte al nucli central. La Torre d'en Pedrol té un orígen poc conegut i de la que no vull donar dades falses, però tot indica que fou construïda durant la última carlinada. Tot i estar en un lloc predominant, esta muntanya és baixeta i no teniu un extens panorama d'horitzó. En canvi si que teniu unes visions locals molt singulars respecte alguns llocs, com la pedrera de Valls, els meandres del Francolí. Bé és hora de tornar a puestu. Si teniu el cotxe a la Ràpita o a La Riba, o heu d'agafar el tren a aquest poble, agafeu el camí que marxa al Nord-Oest, seguint la carena. 2 minuts enllà, trobareu una fita alta en una cruïlla. Cap a la dreta aniréu cap al Coll de la Sivina. Vatros cap a l'esquerra tot cercant el pas per davallar el cingle amb comoditat, en poc més de mitja hora sereu a La Ràpita, barri de La Riba, o bé a l'estació de tren, sempre per bon camí. Si heu de baixar a Picamoixons o teniu el cotxe al Coll de la Creu, on us hem explicat que el vam deixar natros, torneu agafar el senderó de pujada i baixeu per este fins la pista, dita Carretera dels Moros, i que surt de la base del Coll Vell. Coll vell és el camí que van bastir els romans per nar de Valls a Montblanc, camí més segur que el de l'Estret de La Riba. També hi passa un gaseoducte. Per sort la "intel.ligència" dels enginyers de camins va fer passar la carretera pel Coll de Lilla, més alt que el Coll Vell. Hi dic per sort, perquè així podem veure in situ el traçat que hi van bastir els romans. Bé, només el que les motos no han destrossat.... Tornem a la pista, a la carretera dels Moros, la seguim a la dreta fins a aquell coll on t'hi ha la barraca i la torre d'alta tensió, i ja per camí conegut retornem al cotxe.

FITXA TÈCNICA:

Zona: Puigcabrer, Camp de Tarragona.
Dificultat: Difícil Inferior (un pas athlètic de Vè inferior). Via fàcil amb preses abundants i de qualitat. Només les derivades de la seva poca o nul.la repetició donen algun poblema.
1a ascensió: 8 de juliol de 1945, per Sebastià Figuerola Ferré, Josep Llavoré i Ramon Freixes
Temps d'escalada: una hora.
Temps d'aproximació: molt variable depenen del punt de sortida, el ressenyat, gairebé una hora, així com si comencem a caminar a l'estació de tren de La Riba o del barri de La Ràpita.
Temps de descens: mitja hora en el millor dels casos, com el resenyat.
Llargada: 80 metres, tot comptant els primers metres ans de muntar reunió, i els últims molt fàcils. És pot apurar en dos llargs de 30 metres.
Equipament: primer llarg semiequipat en els passos més difícils. Equipat amb un buril i tres pitons artesanals, potser els originals, per tant, prohibit caure. Segon llarg net.
Material: natros portàvem dues cordes de 60 metres i multitud d'encastadors però no creiem equivocar.nos si us recomanem el següent: Encordament de 30 metres, cintes exprés llargues, una baga molt grossa i uns quants cordinos per ponts de roca. Algun tascó, i alguns friends fins al número 3.
Època recomanable: Tot i que apriori és una escalada d'hivern, penseu que el primer llarg és a l'ombra fins més enllà del migdia. I que aquest estret canalitza de forma contundent el vent de serè. Si fa força calor, l'opció és matinar, i si fa rasca millor quedar.se al llit fins tard i gaudir del sol.
Tipus de roca: calcari de molt bona qualitat amb abundància de preses i emplaçaments pel material d'autoprotecció.
Observacions: L'aproximació selvàtica és un punt a tindre en compte, hem d'estar mentalitzats a esgarrinxar.nos una miqueta, així com a la neteja de les preses ans de la seva utilització. Tot i que és una via molt fàcil no és un passeig amb les mans a la butxaca. El primer de cordada ha de tindre en compte que el primer llarg és molt poc vertical. La utilització correcta i adient de la doble corda és essencial per no fer patir al de segon innecesariament. Si us agafa la moto per tot el cos, no patiu, no esteu en un 8a, és l'AVE que cada pocs minuts vos pasa per dins les venes.
Acabar demanant disculpes per l'entrada, ja veieu que sóc el suplent del bloc, i això és nota, per tant no tingueu mania a fer al.legacions i vomitar improperis, per això estem en este món, per patir. També dir.vos que si voleu més info sobre escalades de les Muntanyes de Prades, per esta via o per qualsevol altra de este estil us remeto al doble llibre d'en Josep Jané Vallvey: Guia d'Escalada Clàssica i Escalada Clàssica a les Muntanyes de Prades.
I també volia fer ressó de la meva tristesa en veure un itinerari com aquest, fàcil, agradable i espectacular caigut en l'oblit, amb una aproximació infame és complicat que la gent la repeteixi. És difícil trobar dins el col.lectiu dels escaladors cert "carinyo" pels itineraris que han format part de la història. Inclús dintre dels escaladors anomenats clàssics, destinen gairebé tots els esforços en obrir una nova via, que no pas en acondicionar aquelles vies que van suposar una fita important i suposen una petita obra d'art atemporal. Normalment quan es toca una via antiga és per adequar.la als nous cànons, oséase omplir.la de parabolts. En aquesta, per posar un exemple només caldria netejar l'aproximació i muntar una reunió segura en el cas que la retirada dels matolls no oferix millor solució. Podria ser un itinerari amable on poder portar tothom amb l'al.licient de què el novell aprengués in situ com era l'escalada fa 70 anys. Una lliçó inobidable.

CRESTA TIO MARIA

2010-05-22T09:33:00.001-07:00

Juan Gutierrez és un dels equipadors més prolífers de les Terres de Lleida. Sempre ens acostuma a oferir vies d'alta graduació. Però aquest mes de març (2010) va equipar una via ideal per iniciar-se en l'escalada, amb moltes assegurances com a ell li agrada fer. És una creta de blocs, en roca calcaria, però té un to pirinenc molt agradable. Hi ha un moment que la cresta es redreça i el grau puja. Ens trobem amb un pas de V+ però està molt ben protegit i es pot fer en A0.

Els parabolts que hi ha són més que suficients però podem "entrar-nos" a posar friends, tascons i bagues.
Les reunions estan equipades, i fins i tot, preparades per rapelar si es vol abandonar-la cresta.

Descripció de la via:
Primera tirada: III, 20 metres. Ens serveix per apropar-nos al peu de la cresta.
Segona tirada: IV, 45 metres. Agafem la cresta que anem seguint amb algun pas aerí.
Tercera tirada: V+, 40 metres. L'aresta es redreça. Anem a l'esquerra per pujar per una fisura dreta que ens duu de nou a la carena. Com hi ha força xapes es pot pujar amb A0.

Quarta tirada: I, V, 50 metres. Després de la sortida, aèria, anem caminant a buscar un diedre que ens exigeix emprar-nos de nou (segurament es podria evitar per dalt) i continuem caminant fins arribar a la darrera reunió i sortir de la cresta.

Accés:
Sortim de Sant Llorenç de Montgai en direcció a Camarasa. Als 500 metres s'incorpora el barranc Fondo. Una pista el ressegueix per l'esquerra. Aparquem als pocs metres. La cresta ja la podem veure damunt més enllà d'unes balmes.
Aproximació:
Seguim el camí del barranc. A l'esquerra marxa el camí a la Formiguera. Abandonem el camí principal i ens decantem cap a la via per un corriol fitat (3 min.).

Descens:
En sortir de la cresta prenem un camí a l'esquerra cap a la via del tren que veiem al fons. A la poca estona baixem a cercar el barranc Fondo, passem per sota de la cresta que veiem poc destacada i arribem a l'aparcament (12 min.).

FITXA TÈCNICA:

Comarca: Noguera.

Dificultat: V+

Via oberta per: Juan Gutiérrez i Sergi Campas, el 6 de març de 2010.

Temps d'escalada: 1 h. 45 min.

Temps d'aproximació: 3 min.

Temps de descens: 12 min.

Llargada: 155 metres.

Material: 12 cintes. Corda de 60 metres.

Època recomanable: evitar els dies boiros i l'estiu.

Tipus de roca: Calcaria. De qualitat.

Si voleu veure més imatges podeu mirar el video:

VIA DEL LLUIS - MONT-ROIG

2010-05-17T11:14:00.001-07:00

Sóc un traïdor. Aquesta ressenya no respon als criteris d'escalada per a tontos. És una via clàssica de les Terres de Lleida.
Les normes estan fetes per no cumplir-les sempre. Avui he anat a escalar amb el Miquel a la via del Lluís al Mont-roig (Noguera). És una via equipada amb parabolts (encara que un xic separats) i que no amaga res d'especial. Es deixa el cotxe prop i sense gaire feina.
Sóc tant traïdor que la majoria de fotografies no són meves i estan agafades d'internet. Sols són meves les tirades de dalt i fetes amb un telèfon.

La via comença a la dreta del diedre Blanqueta i passats els sostres de la Pala Alta. És una via que s'intueix ja que puja per una primera tirada poc pendent.

1r tirada: III, 40 metres. 2 parabolts. Puja per un contrafort cop pendent envoltat per herbassar. Poc encant.
2na tirada: IV+, 25 metres, 3 parabolts. La cosa ja es posa dreta. La roca és bona.
3ra tirada: V-, 25 metres, 4 parabolts. Es tira primer a l'esquerra per pujar per una placa fina i després tendir a la dreta. Es poden fer les dues tirades en una sola.
Sortim a una repisa. S'incorpora per l'esquerra la via Brothers Ruiz que flanqueja per sota la zona dels sostres i surt a la dreta de la nostra.
4t tirada: V+, 35 metres, 4 parabolts. Cal superar un desplom amb bones preses a la part alta i després pujar per una fisura fina fins sortir al cap del cingle.

ACCÉS:
Des del poble de Vilanova de la Sal prenem la pista a l'ermita de Montalegre (perfectament indicat). En situar-nos en els cingles de Mont-roig deixem la pista principal i ens apropem per una pista més dolenta fins un altre revolt on aparquem. Si teniu tot terreny podeu deixar el cotxe al coll de Porta.
Seguim la pista. Passem per sota de les parets de Mont-roig. El popular Diedre Blanqueta i poc després una zona de grans sostres situats sota de la Pala Alta (punt més elevat del Mont-roig). Cerquem un contrafort poc inclinat per on puja la primera tirada de la via. Uns 15 minuts de caminar.

DESCENES:
Anem a la dreta fins buscar el coll de Porta i agafar la pista. Uns 30 minuts de tornada.

L'ESPLUGA DEL SOLDAT

2010-05-03T08:21:00.001-07:00

L’ESPLUGA DEL SOLDAT
Al poble de Fórnols, en la vall de Lavansa (Alt Urgell), hi ha una cova que porta el nom curiós de l’Espluga del Soldat. Ningú ens ha pogut dir perquè se l’anomena així. En el forat es podria haver amagat en el segle XIX un soldat lliberal, tot veien com els carlistes cremaven una vintena de companys d’armes que s’havien refugiat en un corral. Una placa recorda l'esdeveniment que algú situa, erròniament a l’església. No ens cansaríem de comptar històries de carlins i lliberals que per aquests rodals es van esbatussar de valent.
La cova és curiosa perquè es pot entrar per un costat i surt a una balconada des d’on es veu el poble.Segons sembla la quitzalla del poble hi havia pujava, per l’altre costat; així que el Cisco Alegre - que un escalador tant bo es rebaixi a fer vies tontes!!! on anirem a parar? -, l’Estivi, la Chris i en Joan Ramon van recordar els seus temps joves i van pujar pel lloc menys “normal” (4-4-2010). Bé, anem a pams.
DESCRIPCIÓ DE L’ESCALADA:
A uns 400 metres del poble de Fórnols del Cadí en direcció a la Seu d'Urgell hi ha una escletxa – que és una de les sortides naturals de la cova del Soldat – i serà el nostre objectiu. Cal abandonar l'asfalt i pujar per la vora d’un bloc gran (on hi ha una fita) i anar a tocar la paret. Val a dir que el terreny és dret i brut. Seguim uns 10 metres per la vora de la cinglera abalmada fins arribar a l’escletxa i començar a escalar. Reserveu els peus de gat per un altre dia!!Pugem pel contrafort que hi ha a l’esquerra de l’escletxa. Trobarem alzines on podem posar cintes. Hi ha ressalts que fan que l'escalada no sigui gaire mantinguda. Són 12 metres d’escalada de III grau, ideal per estirar els braços i les cames. Vam tenir la deferència de tallar algunes branques perquè quan aneu pugueu pujar amb comoditat. Alerta, la cova no està en la primera entrada, sinó en la de més amunt. De dalt es pot baixar fent rapel de 15 metres, encara que és més divertit travessar la cova.Per entrar a l’espluga cal anar amb llanterna, ja que té una llargada d’una seixantena de metres. És estreta amb algun pas on us heu de agafar a la roca.
La sortida encara és més estreta. Cal contornejar-se per sortir-ne (no portar la motxilla posada) i baixar un parell de metres grimpant.
Coordenades UTM: 31T 3 77 412E 46 71 394N 1321 metres.Per tornar cal seguir un corriol fitat i amb marques de pintura vermella que us dura de nou a la carretera.

FITXA TÈCNICA:

Dificultat: III.

Desnivell: 12 metres.

Temps total: 45 min.

Material: Corda de 30 metres, bagues pels arbres, casc, una llanterna ... i esperit d'aventura.

HORTA DE SANT JOAN: ESCALANT ENVOLTATS D’ERMITES.

2010-04-10T13:42:00.000-07:00

Fa uns anys un programa de radio va obrir una consulta entre els seus oïdors per saber quin era el poble de Catalunya més bonic. El poble guanyador va ser Horta de Sant Joan. Actualment els “progres” prefereixen escriure Orta ja que segons els etimòlegs no procedeix d'hort, sinó que en llengua preromànica significaria turó, indret on està assentada la vila. No ens ha d'estranyar gens que el públic reconegués els encants de la vila. El pintor Pablo Picasso es va mostra enmeravellat i hi ha fer una estada captivat pels estimballs del Ports, per l'olivera mil·lenària d'en Parrot, la seva gent ... però si hi ha un símbol que identifica Horta de Sant Joan és la muntanya del davant. Alguns fins hi tot l'anomenen el tossal d'Orta o d'Horta, d'altres, muntanya de Santa Barbara i d'altres, de Sant Salvador. Ja veieu que avui serà un dia per triar. Per algun motiu o d’altre, els ermitants també van voler escollir aquest bell paratge per fer la seva vida retirada, plena de privacions i d’oració./p>

Nosaltres ho teníem clar. Volíem pujar la muntanya escalant. Vam recorrer al llibre d’en Joan J. Tiron Grimpant pel massís del Port on ens ofereix també tres alternatives (veieu com ens caldrà escollir...). El serrall central, el de Sant Antoni i el de Santa Barbara. Seguint el seu criteri prenem el de més a la dreta per ser el més elegant, el serrall de sant Antoni. muntanyes dels Ports són esquerpes, atractives i salvatges. En Tiron – amb tots els nostres respectes – és igual, està perfectament adaptat al país i passa per indrets que difícilment altres escaladors ho farien. Està avesat a grimpar per terreny trencats, amb poques assegurances, amb força grau. Tot és aventura. Té tots els mèrits reconeguts, però la seva guia ens presenta itineraris sempre aventurers i cal anar amb molt de compte, podeu tenir molt grau però no saber moure’s amb comoditat pels Ports.

L'escalada no és cap meravella, amb roca no sempre bona, – i per què la posem aquí? - doncs perquè assolim una muntanya màgica que va congregar els ascetes de finals de l’Edat Medieval que com nosaltres es van sentir atrets per aquests paratges ferrenys.

p class="MsoNormal" style="text-align:justify">

DESCRIPCIÓ DE LA VIA:

Ens situem en la part alta de la aresta, o serrall – com en diuen per aquest verals-, de Sant Antoni (501 m.). El terra és format per un codolar que no sempre ens ofereix garanties, encara que en els indrets de més pressió la roca millora. Ens encordem i pugem per una esglaonades on podem marxar a l'ensemble per passos de II grau amb l'única dificultat de la qualitat de la roca.

La paret es redreça i trobem un espit que protegeix un pas de III+, sortim a la part superior i la dificultat torna a decréixer i molta estona podem anar caminant superant passos de PD. Com hi ha moltes savines ens podem assegurar passant-hi bagues, també caldrà anar posant algun friend i empotradors, així com en algun bloc podem lligar amb una baga. O sigui, hem d'emprar totes les tècniques d'assegurança pròpies d'una via no “turística

L'aresta és torna a posar dreta; ens trobem un ressalt de III, finet i agradós, de roca ferma però difícil de protegir. Més amunt les preocupacions es concentren en la superació d'un petit desplom que ens barra el pas (IV+). Per sort aquí si que trobem assegurances: un espit abans del pas i dos més al damunt. El grau es pot minimitzar pujant amb A0. L'ús d'un estrep pot anar bé si aneu una mica justos de forces. Aquest és 'únic paratge que requereix calçar-nos els peus de gat. La reunió la muntem en un savina.

En sortir ens queda un altre pany de paret, poc definit, amb roca molt dubtosa i difícil de protegir, a primera vista al menys sense pitons, arrampa una mica però té un aspecte llastimós. Si no ho veieu clar, es preferible abandonar per l'esquerra per una canal plena de figues de moro (“xumberes”) i sortir a la capella de Sant Antoni, amb el regust que no us ha agradat l'escalada però penseu que l'itinerari que farem ara és molt interessant i compensarà la poca vàlua de la grimpada.

DESCRIPCIÓ DE L'ITINERARI:

Sortim a l'ermita de Sant Antoni (664 m.) on trobem el sender que puja del monestir de sant Salvador (per on baixarem) però ara anem a l'esquerra, a ponent, passant per la vora d'un curiós búnquer resguardat dins d'una escletxa. Abans hem trobat colgada a terra una sitja Continuem caminant per una agradable feixa pel vessant sud de la muntanya.

15 min. Arribem a un revolt a la dreta. Al recte davalla un corriol directe per una canal a sant Salvador. Anem a la dreta. Sortim a la carena cimal. Anem a l'esquerra.

20 min. Assolim el cim on trobem les restes de l’ermitatge de Santa Barbara (751 m.). L'ermita està ensulsiada i només queda les dues parets laterals (segurament volada en la Guerra Civil). Més endavant trobem picada en la roca l'estructura d'una posició antiaèria. Passem una aresta estreta i aèria fins arribar a una senyera i una creu (750 m.) amb una panoràmica superba sobre els estimballs dels Ports. A l'altre vessant albirem el poble d'Horta de Sant Joan, aturonat en un monticle i el santuari de Sant Salvador d'Horta.

Retornem pel camí que hem fet des de l'ermita de Sant Antoni (664 m. - 38 min.) i seguim el senderó de baixada que va contornejant la muntanya sagrada per un bell sender. De tant en tant trobem alguns exemplars de xiprers altius. A l'esquerra trobem belles siluetes formades pel rocam de conglomerat.

40 min. Arribem a la cova on sembla que va viure Sant Salvador d'Horta en la seva vida contemplativa. Hi ha una imatge de pedra de l'eremita protegida per una reixa. Continuem baixant.

Deixem damunt nostre l'ermita de sant Pau.

1 h. 10 min. Arribem al monestir de Sant Salvador (498 m.). De grans dimensions. Actualment està essent rehabilitat. Destaca una excepcional escalinata que duu a la porta d'accés al recinte. Hi trobem una font

De darrera, i sense arribar a l'ermita de Sant Pau, surt un corriol que seguim cap a la dreta sense guanyar pràcticament alçada.

1 h 16 min. Arribem a un contrafort que davalla de la muntanya de Santa Barbara. S’eixampla la visió vers una petita vall interior. Al fons atalaiem les roques de Benet.

1 h. 09 min. Nou contrafort rocós que superem i anem seguint el carrerany.

1 h. 11 min. Perdem el camí – hi ha una darrera fita – però seguim la direcció que dúiem decantant-nos a la dreta i als 100 metres trobem un camí més fressat. Correspon a l’antic camí d’Horta de Sant Joan a Prat de Comte amb marques blanques i grogues.

1 h.14 min. Arribem a un portell (536 m.) entre roques i iniciem el descens. En una clariana albirem el serrall de Santa Barbara.

1 h.19 min. Passem per la vora d’un salt d’aigua.

1 h. 45 min Arribem al fons del barranc que hem seguit en començar la travessa. Poc després retrobem el camí carreter.

1 h. 47 min. Sortim a la carretera (355 m.).

DESCRIPCIÓ DE L’ACCÉS:

Pugem pel barranc per un camí carreter i en un revolt prenem, per l’esquerra, un sender fins arribar al fons del barranc que remuntem una mica. En arribar a un salt d’aigua, anem a l’esquerra per superar el cingle per un corriol picat a la pedra. Superat el tram continuem per la torrentera de l’esquerra que finalment deixem per encarar-nos decididament per un coster.

37 min. Arribem a una collada (471 m.).

Girem a l’esquerra i anem pujant per l’aresta fins un primer ressalt (50 min.).

APROXIMACIÓ:

Prenem la carretera d’horta de Sant Joan a Prat del Comte fins un trencall que hi ha a la esquerra del km. 20,1 on hi ha un zona d’aparcament a tocar d’un túnel que travessa per sota l’asfalt. A la dreta surt un altre camí carreter que passa a la vora de la petita capella de Sant Antoni, que podem anar a veure. Cal destacar que al costat de l’entrada hi ha una forat que sembla que serviria per recollir les almoines que lliurarien els feligresos pels ermitans que habitaven per la muntanya.

FITXA TÈCNICA:

Comarca: Terra Alta

Dificultat: Difícil Inferior. Un pas de IV+ que es pot superar amb A0

Temps d'escalada: 2 h. 30 min.

Temps d'aproximació: 50 min.

Temps de descens: 1 h. 47 min.

Material: Encordament de 30 metres, bagues llargues, empotradors, friends.

Època recomanable: Evitar els mesos calurosos.

Tipus de roca: Conglomerat, no sempre de qualitat.

ARESTA GER A LA ROCA DE PONENT - PIC DE L'ÀGUILA

2010-03-20T14:14:00.000-07:00

Els voltants de Poblet conserven segurament els millors boscos d’alzinar mediterrani. Una de les raconades més interessants és la vall de Castellfollit que permet ascendir a la mola dels 4 estats amb relativa facilitat. El nostre objectiu es pujar a la roca de Ponent per la via més llarga de la contrada amb els seus 180 metres. És l’Aresta GER, una de les més concorregudes en aquesta zona d’agulles i parets per arreu que sorprenentment són de meravellós granit rosat que sembla que estiguem escalant en el cor dels Pirineus. Encara que estrictament parlant no és granit sinó diorita.

Estem en una raconada amb moltes vies d'escalada però actualment sembla restar un xic oblidada.

El granit és una roca franca, amb poques preses però sempre fermes. Exigeix una forma d’escalar diferent al calcari i al conglomerat que són les pedres més abundants a Catalunya.
Hi ha molta fisura i blocs. Així la via que anem a fer, té algun clau però es ideal per jugar amb els friends, els tascons i les bagues llargues com elements d'assegurança La via recorre l’aresta però cal tenir present que no sempre és evident i a partir de la segona tirada hem vist que hi ha escaladors que pugem més a l’esquerra deixant la cresta que recorra la via.
La roca de Ponent ha atret des de sempre als escaladors que han arribar a obrir fins a 12 vies. La primera ascensió fou oberta l’any 1945 per Pere Benaiges, Ramon Feixes i Sebastià Figuerola de Valls. La via més espectacular és la que recorre l’Aresta GER. Fou oberta per Ramon Bruno i Quim Miralles l’any 1972 però l’accès inicial el feien per l’esquerra. Els germans Pere i Magi Alegre, també en els anys 1970 van obrir una entrada més eleganta que puja integralment l’aresta i és la que s’efectua habitualment, encara que amb més dificultat. Prepareu-vos per fruir pel granit de la Catalunya Meridional!.

Descripció de la via:
Ens situem en el peu del contrafort que constitueix l’aresta oest de la roca de Ponent, és un racó desprobeït d'arbres i ens encarem cap a una fisura. Si posem cura podem veure un clau en la segona xemeneia.
1ra tirada: (40 m – V-): Ens enfilem per una primera fisura(IV+) que pugem amb comoditat ja que hi ha un bloc elevat en la part alta que es fa de bon agafar. Es dirigim cap una altra fisura (V-),on trobarem tres claus, amb menys preses i caldrà posar-hi més cura. És possible pujar en A0. Un cop superat, ens decantem a la dreta per anar a buscar un arbre. 2na tirada: (35 m. – V-) Instal•lem la reunió en l’arbre. Ens enfilem per una nova xemeneia (V-) amb la roca no tan bona. Cal pujar la part baixa per oposició (la motxilla i les sabates penjades s'entortolliguen per arreu), encara que no cal endinsar-nos gaire ja que hem de sortir fora i decantar-nos quan puguem per la dreta. A continuació bé una canal menys dreta. Després ens decantem a l’esquerra. Passar prop d’un forat. En el franqueig ens trobem una llastra llisa amb un bon pati amb dos pitons i savines. Per aquí pujava l’entrada original. Anem a buscar una alzina, a l’esquerra, on muntem una reunió comodíssima.

Des d'aquesta reunió no s'arriba a sentir les veus amb els companys de la reunió inferior i la corda corre amb molta dificultat.
3na. Tirada: (50 m – III+). De la reunió sortim en diagonal, a la dreta, per un terreny poc pendent fins un pitó dolç, una autèntica obra d'art (II+) amb preses arrodonides per on hem de pujar per l’esquerra per anar a buscar una cresta fàcil (III), voregem un arbre i poc després anem a la dreta per travessar una profunda canal. Fem la reunió en un arbre (recomanable), o en tres parabols, que hi ha a tocar de la via d’escalada Venus Loveland que puja per la dreta.
4ta tirada: (55 m. – III+/III). Pugem per una canal (fins un arbre on podem instal•lar també reunió si ens dóna la corda) i marxem a la dreta (III-) fins trobar una fisura pendent, descomposta, amb un pitó precari, que s’obre sobre el vessant sud de la parat que cal remuntar (III+). És el pas més enutjós, i amb diferència, de tota la via. Superat aquest obstacle anem pujant sense cap dificultat rellevant (III-). Muntem la reunió en una bretxa.

Ens podem desencordar i treure els peus de gat.i Pugem fins la creu del pic de l’Aguila (898 m.).
Aproximació:
En el monestir de Poblet prenem la carretera T-700 cap a Prades.
2,5 km. Agafem un camí asfaltat a l’esquerra cap al barranc de Castellfollit en el cor de les muntanyes de Prades.
4,1 km. A l’esquerra davalla un camí carreter, molt pendent, cap al rierol de Castellfollit. Baixador no recomanable per fer en vehicle, aparquem en qualsevol eixamplament de la carretera.
Des d’aquí podem observar detingudament una roca prominent que sobresurt en la contrada – en l’altre vessant del barranc – és la roca de Ponent, amb el pic de l’Àguila. D’ella davalla vers nosaltres un notable contrafort. L'Aresta GER. Cal adonar-nos igualment de la tartera que hem d’assolir per arribar al peu de la via.
Accés:
Agafem el camí carreter descendent, fins a una esplanada on anem a buscar un tronc, en l’extrem, i baixem al torrent de Castellfollit.
2 min. Travessem el rierol (622 m.) i prenem un senderó que puja cap a una vella cantera. Anem a la dreta seguint un corriol que puja entre carrasques i pedres. Algunes fites ens ajuden a orientar-nos.
15 min. Sortim al fons d’un barranc i pugem pel mig d’una barrancada recoberta per una tartera. Con és de blocs de granit tenim la sensació que anem pujant per un feixuc tarteram pirinenc.
30 min. Arribem al contrafort que davalla, a l’esquerra, de la roca de Ponent on comença en una clariana la via d’escalada resseguint una fisura situada un xic a l'esquerra.
Descens:
Des de la creu del pic de l’Àguila (898 m.) continuem la cresta fins baixar a un collet on prenem la tartera que contorneja l'estimball meridional de la roca de Ponent. Anem seguit les fites. Sembla que ens trobem situats en un tarter del cor del Pirineu...
18 min. Passem a la dreta de l’inici de la via. Continuem per la tartera pel camí de pujada.
45 min. Carretera de Castellfollit.
FITXA TÈCNICA:
Comarca: Conca de Barberà.
Dificultat: V inf. obligat
Temps d'escalada: 3 hores.
Temps d'aproximació: 30 min.
Temps de descens: 45 min.
Llargda: 180 metres.
Material: Petit joc de friends, tascons però ampli ventall i bagues llargues (per instal•lar reunió i aprofitar arbres). Cordes de 60 metres.
Època recomanable: Evitar l’estiu.
Tipus de roca: Grànit de to rosat (diorita). De bona qualitat menys en punts concrets.

Si voleu veure podeu veure aquest muntatge (ei, que la música la va posar l'Estivi i jo sóc totalment innocent... podeu tancar l'altaveu de l'ordinador):

ESCALADA AL BISBE DELS FRARES ENCANTATS

2010-02-28T14:10:00.000-08:00

MONTSERRAT: FRARES ENCANTATS
Ressenya feta per escaladors que no han anat mai a Montserrat i inicialment els hi feia una mica de respecte el "santuari" de l'escalada i les històries d'escaladors que mai s'han mogut de Montserrat i tota la vida han estat grimpant. És un regne diferent però potser amaga massa llegenda. Ens hem decidit per fer una via blava que esta pensada per a escaladors "veterans" (o sigui de dificultat baixa, i que calgui caminar, nosaltres en diem escalades per a tontos, i d'altres excursions per a escaladors i escalades per excursionistes... diferents noms per dir el mateix). Ara, alerta, les vies blaves no estan sobreequipades com algú prodria pensar sinó que tenen la ferralla mínima necessaria. I per exemple el Bisbe té algun tram exposat - que no difícil.
La via va ser obert l'abril de 1988 per J. Nubiola, F. Palau, F. Parera i A. Garcia Picazo.
Material: 5 cintes expres, una baga llarga per una sabina, un friend mitjà i dues coredes de 60 metres.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA EL SOMNI DE SANT jOAN - L'ESPERÓ DE LLEDEIG:
Abans de la descripció dir que la localització del Bisbe entre la maranya d'agulles del sector de les Agulles i dels Frares encantats no resulta gens fàcil. Atenció a la descripció de l'aproximació.
1r. tirada: 40 metres. IV grau. Darrera d'uns arbustos trobem un punt blau que ens indica l'inici de la via. Uns cins metres més amunt trobem el primer parabolt, seguint la mateixa direcció trobem el segon. En aquest punt ens hem de decantar dicididament a la dreta per passar per damunt d'un arbuts i dirigir-nos cap a una fisura on trobem un vell clau.
Tirem recte amunt. Més amunt trobem una nova assegurança, algunes estan pintades amb el característic color blau de la via. Al peu d'un ressalt muntem la primera reunió, en una còmoda esplanada.
2n. tirada: 30 metres. IV+ grau. Comencem amb un ressalt dret però amb bones preses. Ens encarem amunt (dos parabolts) fins arribar a un segon ressalt. Als peus trobem una nova assegurança (perquè no estarà damunt). Cal observar on posarem els peus perquè després l'abalmament no ens permetrà veure'ls. falta alguna presa bona de mans però cal buscar... Anem a la dreta (nou parabolt) fins arribar a la tercera reunió, situada en una repisa d'on surt un diedre.
3r. tirada: 10 metres. IV grau.La instal3lació és una mica precaria. Un parabolt blau i un buril de la vella reunió. Nosaltres vam posar un friend mitja per assegurar la cosa.
Pugem per a un diebre que té una aparença de roca dolenta però després de tants anys la roca és millor del que sembla a primer cop d'ull. En sortir dalt trobem un arbust (baga) i pugem el darrer tram amb una certa tendència a la dreta. Arribem al cim del Bisbe. La reunió la muntem en la instal·lació del rapel.
DESCENS: És tracta d'un rapel de 55 metres que baixa cap al collet del Bisbe, el lloro i la Monja (sembla un acudit) per la via Normal (operta per Ll. Estasen, J. vila i J. Puntas el 27 de novembre de 1932 - III grau però sense res de ferralla. forma una gran ziga-zaga on hi ha un parell d'arbustos).
ACCÉS:
Sortim de l’aparcament habilitat al coll de la Maçana (710 m.) en l’extrem de ponent de la serralada montserratina. En la carretera BP-1101 que es dirigeix a Manresa i la bifurcació BP-1103 que duu al Monestir.
Prenem un camí carreter (Gr. 7-2).
13 min. Coll de Guirló (800 m.). Per la dreta marxa un camí ample al Bruc. Seguim el camí carener.
15 min. Abandonem el camí principal i prenem un trencall a la dreta cap al refugi Vicenç Barbé.
25 min. Travessem el pas de la Portella ascendint per una dreta canal.
35 min. Refugi Vicenç Barbé (888 m.). Dos minuts més tard, arribem a la canal Ampla (coll de les Agulles) i deixem el sender preeminent (que duu al coll de Port) i agafem un trencall a l’esquerra que puja pel torrent.
50 min. Ens incorporem al camí procedent del coll de les Agulles i anem a la dreta, tot seguint unes marques blaves. Travessem diverses fondalades.
1 h 10 min. Arribem a l’agulla del Bisbe. Estem en la contrada dels Frares Encantats. És una contrada plena de belles elevacions rocalloses, mig, encara que caminem embolcallats per bosc. Ens pot costar d’identificar-la. Si ens passem la via blava, pujarem al collet del Lloro, la Monja i el Bisbe (1084 m.) – semblen els protagonistes d’un acudit. Del coll cap a llevant baixa una canal dreta que ens obliga a agafar-nos als arbres i les arrels. Si és així vol dir que ens hem passat el Bisbe. Retornem al coll i baixem una canal també dreta per on hem pujat a l’anada. Al peu d’aquesta canal surt cap al nord un corriol que mena al principi de la via Blava del Bisbe per la via El somni de Sant Joan o L’esperó de Llebeig que puja per l’esquenall més occidental, sobre els murs de l’obac. Passats uns arbres trobarem en la paret un cercle blau que indica l’inici de la via.
TORNADA::
Des del coll del Lloro, la Monja i el Bisbe on davalla el rapel, retornem pel camí per on hem vingut.
20 min. Poc després de deixar a l’esquerra el camí que davalla al refugi per la canal Ampla arribem al coll de les Agulles o Portell Estret (1000 m).
Davallem per un sender costerut amb dreceres i accessos a vies d’escalada.
25 min Enllaç amb el camí que baixa de coll de Port. Anem a l’esquerra.
29 min. Ens incorporem al camí que procedeix del Monestir (Gr- 7.2). Anem a l’esquerra.
34 min. Revoltem la roca de la Cadirera i de la roca Foradada.
47 min. Trencall a l’esquerra al refugi. Bifurcació que hem agafat a l’anada.
1 h. Aparcament del coll de la Maçana.

Si voleu veure més fotos podeu veure aquest muntatge. Ja sé que alguns no els hi agrada la música que poso però "para gustos los colores".

MÉS RESCATS

2010-02-22T04:45:00.000-08:00

Des de l'1 d'octubre de l'any passat en que és va posar en marxa efectiva i sancionadora de la llei de taxes que acompanyava la llei de presupostos del 2005, no s'ha cobrat cap rescat. No s'ha cobrat cap rescat de boletaire, tampoc és el cas de l'afer Puigmal, fora lleig en cas de mort... , tampoc pel què és veu, en cas de paraplejia (cas la Masella). Potser deguda al tràngol públic que està pasant el cos de bombers no volen pas agreujar la seva seva consideració com a col.lectiu respecte la societat. Potser els càrrecs polítics i els alts comandaments volen quedar bé.

El cas però és unaltre, el debat de fons, és que en aquest país tenim una altra llei que no és fa complir!!!!!!!! De qué collons serveixen els polítics i el funcionaris ( ja sé que la resposta és fàcil). Independentment de que la llei ens sigui favorable o no, hem d'exigir el cumpliment de la llei , encara que hi hagi algun cas dolorós, i si de cas lluitar per modficar la llei tot reclamant els nostres drets com a excursionistes i catalans.

La FEEC i Bombers de la Generalitat han organitzat una sèrie de xerrades al respecte de tot positives i aclaridores. Sembla ser que aquesta llei no va dirigida al col.lectiu excursionista, però les declaracions públiques d'alts càrrecs i algunes altres de polítiques han posat en alerta màxima al nostre col.lectiu, de ben segur el més sensible a aquesta mena de coaccions.

Mentrestant el diumenge a TV3 surt un personantge que s'erigeix com el cap visible de l'excursionisme i de la lluita contra els abusos al col.lectiu. Tots sabem l'afició i l'afecció d'aquest personatge a la política. Però la veritat és que està tenint l'habilitat de presentarse com el Robin Hood del col.lectiu mentres la nostra junta federativa resta amagada rera el dia a dia.

A molts els quals el senyor Sanahuja no ens fa gens de gràcia, ens agradaria veure públicament el nostre president, el de tots, encapçalant qualsevol mena d'esdeveniment, reivindicació o iniciativa, encertada o no, positiva o negativa.

És molt desagradable veure el nostre col.lectiu representat públicament per un senyor que no és mereix de cap de les maneres el protagonisme que ha assolit i que té intenció d'aumentar a qualsevol preu.

RENAISSANCE

2010-02-17T10:04:00.000-08:00

En estos dies de fred i boira ens hem aturat, i no per res, sino per obeir les pautes que ens marca la natura. Al nostre voltant les plantes es marceixen, perden la fulla i prenen un color apagat. La ossa dormiteja al cau i el voltor espera arrecerat que lo vent afluixi. Els únics que ens entestem a nar contranatura som els homes, i així ens va...

Us demanem que seguiu el nostre consell i guardeu forces per temps veniders, i mentrestant somieu damunt una catifa de sol.

http://www.youtube.com/watch?v=mg2ptdYAhng&feature=related

TOSSAL DE SANT SALVADOR DE CASTELLONROI

2010-02-05T09:07:00.000-08:00

En anar cap a Viella trobem poc després del poble d'Alfarràs el que seria la primera muntanya venint de la plana lleidatana. Ens estem referint al Tossal de Sant Salvador de Castellonroi sobre l'embassament de Santa Anna. El trencall està prop del km. 30 de la carretera N-230.

L'altre dia vam anar a posar el nas.

Hi ha una feixa que travessa el turó. Es pot passar sense dificultat però és un terreny rost, brut, només per a cabres. Per això ens agrada anar-hi. Vam evitar els passos més difícils. Quan els forcem tots de ben segur que us ho explicarem detalladament.

RACONS BONICS

2010-01-07T14:38:00.001-08:00

L'altre dia vam anar amb l'Estivi a una raconada on podíem fer una cresteta però per deixar-ho bé havia massa feina ... si algú s'anima li dic on està. No te gaire grau però és divertit!!! On està???
Ideal per iniciaciació i mainada... Fotos fetes amb un telèfon mòbil i dolent. Uns 12 parabolts i un matí ...

ESCALAR A L'ERMITA DE LA ROCA

2009-12-28T11:41:00.000-08:00

No ho hem pogut evitar. Hem anar a escalar a una zona esportiva!!!.
La temptació ha estat molt forta. Hem caigut perquè la veritat és que l'ermita de la Mare de Déu de Mont-roig és un dels llocs més bonics del Baix Camp. La visita ha estat una meravella i com va dir un rei abans de lluitar contra els francesos"París bien vale una misa".
La roca té un color rogenc molt suggeridor. La majoria de les vegades és roca de mala qualitat però aquí és excepcionalment bona. Els paravols i els rapels estan fixats amb químics. Hi ha 7 vies que van de 3c fins a 6a+. El que hi ha més són vies de IV. A disfrutar.
En acabar l'exercici aneu a fer una cervesa a l'hospederia de l'ermita. Són gent molt amable. Gaudiu del mirador sobre la comarcada amb el blau del mar. Es pot fins hi tot dormir (tel. 977 83 77 60 - 660 87 50 84). Properament us explicarem l'excursió que vam fer.
AQUESTA PÀGINA ESTÀ EN OBRES!!

QUÈ PENSA EL COMPANY DE CORDADA?

2009-11-19T14:53:00.000-08:00

La cresta de la Coma de Geli només té una tirada on cal pensar-s'ho, les altres es fan d'esme (Veure pàgina inferior). L'Estivi - per tocar-me - allò que si que sona - em va dir que la descripció era massa formal - sols per tocar-me-la - li fotre una ... i em va fer un exercici de redacció de text subjectiu i escolta que estava bé, reflecteix com pateix el company de cordada i he decidir posar-ho. Sé que s'emprenyarà però ja se li passarà. Clar que amb aquest text no us fareu ni punyetera idea del pas però veureu el que és patir:
- " Bé, ja estem en la tirada més difícil de la cresta, la que a la ressenya del Marmo hi diu quart. És un mur vertical de roca pàl·lida trencada a l'esquerra per una canal amb força herba, és el lloc més adient per pujar-hi, però segur que no arriba ni a quart. Vaig a guaitar a la dreta, al caire del cingle. Eiiiiiii!!! ja m'estranyava a mi... Hi ha una baga que penja d'aquella fissura vertical. En Joan Ramon no ho té clar, per la canal s'hi pujaria còmodament, s'ofereix a anar de primer. Refuso el seu oferiment i busco lloc on fer una reunió decent. Ens hi passem una bona estona. Finalment aconsegueixo col·locar el friend més petit que tinc. No dubteu a portar algun pitó curt, trobareu molts emplaçaments on col·locar-lo. Em lligo els gats per primera i última vegada en tot lo dia i amb aquella assegurança precària m'hi poso. Els primers metres fins a la baga en qüestió són dos passos de quart finets sobre roca excel·lent. Enllaço una savineta molt apurada i m'arribo a la baga. PUFFFF!!! un pitó de maria castanya, mig afonat, a dins de la fissura xemeneia. Hi passo un cordinet per treure-li el braç de palanca, i tibo, no belluga. No hi he posat massa ènfasi, no ens enganyem. Bé mirem amunt que és el que interessa. L'assumpte és posa vertical, i la roca ja no acompanya tant. Hi ha preses, però incòmodes, el passet és seriós. Estic molt mal equilibrat, vet aquí el problema de no saber escalar!!!. Pujo una mica de peus i trec un friend, un cassin 2,5, merda no entra bé, baixem i tornem a provar una altre vegada, ara més avall millor, potser el del número 3, que no tinc, hagués anat perfecte. M'està començant a agafar la moto, mai de decidir ja, merda!!! me marxa una pedra del peu esquerre, bé ara tinc una repiseta de terra esmicoladissa, tot un luxe. Ànim!!!, m'agarro a la fissura, pujo de peus dintre la esquerda i ja tinc una presa bona per aixecar els peus. No, no, no!!!! això és lamentable. Quina merda de roca!!, amb tant de canto i no podré tibar-hi. Tampoc no puc col·locar res. És un perfecte i fràgil puzzle de rocam. No em puc quedar aquí massa temps. Així que suau i amunt, sort què és una rampa i els peus és col·loquen bé en oposició. Buff, savina i reunió!!!"

L'ESCURÇÓ ROVELLÓ

2009-11-19T03:02:00.000-08:00

L'altra dia, al segon ràppel per baixar de la Gronsa Central al coll que delimita esta amb la Gronsa Sud, més avall teniu tota la info a la entrada de la travessa de Les Gronses, me va caure lo reverso clinc! planck!!! clinck! clonck!!!! Reverso a pendre. Com que portava el 8 no vai haver d'enrecordar.me com se fa un dinàmic, menos mal.. Va caure més avall d'on estaven els companys però no avall de tot. Total que diumenge passat vai convéncer Chris per anar.l'ho a buscar, tot i que ella no té cap interés per escalar.
Vam deixar el cotxe a Coll de Blanco, a la carretera que mena a la Franqueta. Entre la furgonetilla de lo Cisco i la furgonetassa del David. Montse, Cisco i David s'havien aixecat d'hora per a nar fer la SOL DESITJAT. Montse i Cisco ja els coneixeu de la travessa de Les Gronses. David és l'amo de la botiga de muntanya de referència a Tortosa. PICS MONTCARO per més senyes. Això no és publicitat encoberta, és per la cara!. Natros vam començar la recerca del reverso perdut prou tard. Seguim una traça avall, Sud/Sud-Oest, en lleugera baixada per dins el bosc fins a petar a la vora d'una roca grossa, per baixar a la base desgrimpem un marge i anem a la dreta fins arribar al llit pedregós d'un barranc. El remuntem i quan poguem pujem a la careneta que tenim a la dreta, de vegetació baixa. La seguim amunt fins trobar una fita ben parida que ens indica per on bé l'accés recomanat, el nostre és irrecomanable. De la fita anem a l'esquerra a creuar l'incipient barranc que es forma entre la Gronsa Central i Lo Paller. Accedim a la base de la rampa que protegeix la Gronsa Central per esta banda. Anem a buscar un conjunt de dos o tres savines groses i una alzineta on muntem la R0. La Via dels Aprenents queda més a la dreta i amunt.

Anem fent tirades de 30 metres si fa no fa, muntant reunió en les savines més formoses. Anem amb tendència a la dreta tot regirant pam a pam en les repises el malhaurat reverso. El pas més compromès es troba en sortir de la R0, deu ser un III inf. com a molt. Totes les dificultats que podem anar trobant són evitables. El que és més difícilment evitable és la caiguda de pedres i pedretes. La roca és delicada en prou llocs. De la R3 em despenjo i finalment trobo el meu exinseparable reverso, evidentment no penso fer.lo anar. De la R3 anem en diagonal a l'esquerra i sortim en una tirada de 30 metres al coll, amb un passet al mig i allí esperar els companys que ja baixen. I anar a buscar la canal que ens tornarà a peu de via. La canal s'agafa allà on t'hi ha una senyal de ferro de cacera (també és una bona escapatòria per la travessa de Les Gronses). Al tanto, la canal de regalo no té res, i ans d'arribar al final decanteu cap a l'esquerra per anar a buscar a aquella fita ben parida de la qual he parlat més amunt. Natros tornem per on hem vingut, així fem patir una mica els companys jejejejejeje!!!

FITXA TÈCNICA
Nom de la via:L'escurçó rovelló, perquè tot fent l'aproximació per aquell intent de sendera vam trobar un rovelló i un escurçó, regals per aquells que fugen de les línies massificades i perfectament apamades.
1ª ascensió: lo 15 de novembre del 2009. Per Chris Troccaz i Joan Josep Estivill. ascensió coneguda i escomesa per sapiens sapiens, encara que d'això últim tenc bastant de dubtes.
Dificultat: PD, tot i així us podeu complicar la vida si voleu.
Llargada de via: 100metres Podeu fer tirades o anar en ensemble. També podeu escurçar l'itinerari anant més recte amunt, en este cas haureu de vigilar molt més amb la caiguda de pedres, que no pas fent essas.
Material: Casc!!!!! una corda o dues no massa llargues, bastantes bagues llargues i algun friend per començar a jugar, i és clar CASC!!!!!!!!!

Aproximacions i horaris: Us he descrit la aproximació que vam fer natros però busqueu la de la via dels Aprenents que en la guía dels Ports del Xavi i del Josep Enric hi figura com la via més fàcil del món. Trigareu un ratu llarg i si fa bon dia un matí.

RECOMANACIONS: si aneu a dinar a La Venta del Romé, com vam fer natros, demaneu paellada de tocino. És més bo si t'ho menges amb les mans!!!!!!!!!!!!!!! Tota una tocinada. I també és molt recomanble fer un tomb pel casc urbà del poble d'Orta ( hi ha vida més enllà del Grau!!! ) i aneu a pendre algo a casa Pesetes, encara que vos cobraran en euros. És una cas senyorial del segle XII perfectament restaurada, pertanyent a la casa Montcada de Barcelona. La joia de la corona és una petita nevera o pou de gel on és guardava el gel pels vermouths quan l'amo Montcada venia a estiuejar.

LA COMA DE GELI

2009-11-16T08:50:00.001-08:00

A finals d'octubre de 2009 el Departament de Medi Ambient firmava un document amb els escaladors on regulava l'escalada al sector de Mont-roig. Fins llavors l'escalada a la cresta de la Coma de Geli restava prohibida per la nidificació de l'aliga cuabarrada. Amb l'acord que es va arribar es pot anar de juliol a desembre. Per a més informació mirar http://www.cel.cat/. Així que vam decidir-nos a pujar encara hi ha el cartell de restricció a l'escalada encara hi és.

És una cresta molt agradable, amb passos aeris, espectaculars i, sense gaires referències, ja que la preuada guia de Jordi Marmolejo amaga algunes errades. La Coma de Geli és una torre destacada a la que ens podem apropar per una bella cresta.

La primera via d'escalada de la zona de Sant Llorenç de Montgai i Camarasa fou oberta precisament a aquesta prominència. Era la via Badalona oberta el 10 d'abril de 1960 per membres del GE de Badalona. En Jordi Marmolejo ens parla de la cara SE i que té una dificultat de V. La segona ascensió, el 11 de setembre del mateix any, en Manel Cortés, Farré i Mallol - legendaris escaladors del Centre excursionista de Lleida - pugen la cresta (no sabem si van ser els primers). En Jordi Marmolejo i Joan Escuer, en el seu brillant llibre ESCALADAS EN LA NOGUERA (esgotat i que tots esperem una nova reedició) afirmen que els escaladors lleidatans van obrir una via pel vessant NO. Només van pujar 12 metres i els hi va saltar un clau d'on penjava un estrep i en Manel Cortés que van decidir pujar per la canal que surt de davant de la cresta per on vam pujar nosaltres.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA:

Aparquem en el pont de l'Escalera en la carretera que va de Sant Llorenç a Camarasa i prenem un senderó que voreja l'embassament per la dreta.

15 min. Ens trobem al peu de la cresta. La primera dificultat l'evitem per la dreta sense posar-nos a la paret. Als 10 metres ens tornem a situar a la roca i iniciar l'escalada.

1ra tirada: Al peu hi ha una barra de ferro. 25 metres. Amb passos de III que es poden evitar per l'esquerra. Hi trobem un clau vell. Les reunions es munten en les nombroses savines que anem trobant. L'ambient és "saviner total".

2na tirada: 20 metres. Pas de III. Arribem a un primer resalt.

3ra tirada: 25 metres. Pas de III i a la sortida en superar un mur III+. En començar la dificultat trobem un altre clau vell. Arribem a un nou resalt.

La tendència de la cresta canvia totalment, deixa de ser vertical per esdevenir planera.

4ta tirada: 25 metres. Passos de II, molt aeris però sense dificultat. En algun moment es pot anar a cavall entre els estimballs. Abans d'una roca trobem un altre clau vell.

5na tirada: 25 metres. Passos de I menys aeris. Es pot progressar a l'ensemble, a l'igual que la tirada anterior.

6na tirada: 18 metres. Apareix un tram d'aresta que sembla un ganivet. És pot evitar perfectament per la

dreta sense cap dificultat fins una marcada bretxa. Ens assegurem aprofitant uns prominents blocs. Un clau ens protegeix si volem pujar per l'aresta. Per l'esquerra es pot abandonar l'escalada.

7na tirada: 30 metres. La cresta es torna a posar dreta. Passos de II+. Sortim a un collet amb herba.

8na tirada: 20 metres. Abordem la via per l'aresta de la dreta amb le pas més exigent (IV+). Hi ha un clau vell dins d'una fisura. Els darrers metres són molt descompostos i impossible de protegir encara que de menys dificultat. arribem de nou a un collet. Per l'esquerra podríem arribar fins aquí per una canaleta més factible però descomposta. De fet la cresta propiament s'ha acabat i podem abandonar l'escalada per l'esquerra. Damunt nostre hi ha el penyal de la Coma de Geli. Recomanem, però, enfilar-nos cap al cingle principal. Travessem l'herbassa per dirigir-nos al peu de la paret.

Davant nostre tenim una marcada canal amb un to rogentc amb un arbre al mig de la paret. Hi trobem uns blcos grossos amb aparença de ser poc de fiar, d'aspecte de Riglos, al menys fins a l'arbre. per accedir pugem un primer contrafort que ens durà a una balma. Uns metres més amunt trobem un darrer clau vell i remuntem la canal fins a l'arbre que voltem per l'esquerra i escalem per un interessant sector de plaques (30 metres - IV) que ens duen fins al cim de la Coma de Geli (424 m).

En Joan Gutierrez va obrir una via pels sostres de l'esquerra de VI.

Per baixar anem cap al sud i en una savina muntem un rapel de 25 metres.

Des del collet podem descendir per ponent per un corriol però abans hem de trescar fins al Castell de Geli que resta davant nostre.

FITXA TÈCNICA:

Dificultat: IV. Pas de IV+ optatiu.

Temps d'escalada: 4 h 30 min.

Temps d'aproximació: 15 min.

Temps de tornada:

Material: Cord de 60 metres, bagues llagues per les savines, fisures fins al núm. 3, algun tascó.

Obsrvacions: Les reunions estan muntades sobre savines i algun bloc de roca. En alguns trams cal anar amb compte amb la pedra.

LA CRESTA DE LA GRONSA

2009-11-05T14:44:00.000-08:00

"Per als excursionistes, serà una escalada, per als escaladors, una excursió" D'aquesta manera tant magistral va definir en Manel Cortès la travessa de la Cresta de la Gronsa. Nosaltres que no en sabem tant, en diem una escalada per a tontos.

El recorregut integral de la Gronsa (o Gronses) fou realitzat per primer cop per Kildo Carreté i el seu fill Josep Maria el dia 27 d'abril de 1985. En Kildo ha estat el màxim esponent d'una generació d'escaladors que van fer molta feina sense fer gaire soroll, fent vies d'alta dificultat. Fidel a la seva manera de pensar va decir traslladar-se a viure a Arnes i s'ha dedicat incansablement a trescar i escalar pels Ports. Aquest article voldria ser un reconeixem a la seva preuada tasca.

Gronsa vindria a ser una mena d'embut gegant o tramuja. Aquest nom li provee perquè en el vessant oriental presenta una canal de forma cònica molt caractèristica. En algun llibre apareix el nom de Gronses, però Manel Cortés afirma que ell sempre ha sentit dir la Gronsa en singular.

DESCRIPCIÓ DE LA VIA:

Seguim la pista per on hem arribat, trescant vora el barranc fins que veiem un lloc on el barranc pasa molt estret entre el rocam. Just després ens enfilem entre vegetació, seguint un carrerany que es duu fins un corral que voregem per l'esquerra. Ara el corriol és més evident i ens apropa al coll d'Orenal o de l'Arenal (614 m) ens uns 30 minuts.

Anem per la carena cap a un cingle que ens barra el pas en la part baixa. Escalem una placa de 12 metres protegida per dos parabolts. Els primers metres són finets, Vè, una vegada xapat el primer parabolt , que està bastant amunt, l'asuntu és relaxa i fent pasets de quart atent a la roca del díedre de l'esquerre fem cap a l'altre parabolt i la savina de reunió. Els peus de gats són recomanables al 100%.

Arribem a una repisa on hi ha des d'ons'imposa un contrafort rogenc abalmat.

Ens decantem una mica cap a l'esquerra, on el sostre no és tan marcat. Trobem un spit vell que ens serveix d'aparent assegurança (¿?). Cal un pas de decisió per superar el desplom (V inferior). Cal tenir un nivell bo d'escalador per superar el pas. Fins que no és xapa el segon spit, el perill de caure a terra és obvi. Un estrep ens pot ajudar. Els peus de gat no són imprescindibles per superar el sostre.N'hi ha que ni amb un estrep!

Superat aquest pas girem a la dreta i anem a buscar l'esperó. Hi ha una altra assegurança damunt i un spit amagat- poc útil - en l'esperó (IV,III). Als 20 metres instal·lem la segona i darrera reunió sobre una altra savina. Ja ens podem treure els peus de gat.

Seguim per la carena. Hi ha un tram que ens exigeix posar les mans a la paret però sense més problema.

50 min. Sortim a la carena principal (790 m.), sense resalts destacats, envoltats de cingles als nostres peus. La visió dels contorn, ara que ens podem fixar, és meravellosa. Davant tenim la captivadora silueta de les roques de Benet.

1 h. Arribem al cimal de la Gronsa(799 m.). A la dreta hi ha el el salt del Barber, que no veiem, on segons la tradició en la part superior el barber d'Orta tenia un camp de terra que conreava. Hi pujava amb un ruquet. Un dia mentre pasturava l'animal va sentir els brams d'una somera i l'animal es va desbocar i es va despenyar per l'abisme. El barber emprenyat va tirar l'alforja al buit i se li va enganxar amb lo qual l'amo que va anar a caure sobre el malhaurat ruquet.

Anem contornejant per la part alta l'amplíssim anfietatre de la Gronsa. Ens venen ganes de pujar-hi. Sembla ser que és una via de II - III sense cap tipus d'assegurança d'uns 200 metres de desnivell (tota una temptació). En el punt més baix cal voltar un petit mur per la dreta i pujar a la propera elevació.

1 h 15 min. Gronsa Nord (815 m.). Des d'on seguim cap al sud, sortint de l'abalmament de la Gronsa, tot seguint els turons de les Gronses. anem de car al sud, per baixar a la segúent bretxa haurem de desgrimpar algun paset de II inferior. D'aquí que molts escaladors/excursionistes anomenin aquesta travessa de la cresta de les Gronses, per la munió de cotes amb aquest nom. Flanquejem per l'esquerra i pujem per una canaleta assegurada. Trobem alguns passos de II que estan protegits amb parabolts.

1 h 40 min. Trobem la instal·lació de la darrera tirada de la via Sol desitjat (200 m. - V+ A0). Un centenar de metres més enllà trobem la cadena del rapel que baixa cap a un collet. Estem en la Gronsa Central (815 m.).1 h 45 min. Dalt d'una agulla alterosa trobem la instal·lació de rapel per on hem de baixar. Amb una corda de 60 metres haureu de d'anar una mica ala dreta en busca d'un penyal i una alzina que us ajudaran, junt amb l'elasticitat de la corda per arribar a terra. Són 32 metres que ens deixen en una cornisa que seguirem a la dreta, Sud, fins un equipament - amagat - que es troba un xic hem passat els parabols de la via Més fàcil del món que resta a la nostra dreta (V+) per on també podríem baixar rapelant a la cornisa. La baixada la podem fer en dues tirades o en una única de 50 metres. No és un descens molt dret però es preferible fer-lo amb la corda pel perill de patinar pel rocadissar menuts.

Prosseguim vers el sud sense dificultat per anar a cercar de nou la carena.

2 h 20 min. Un mur de 7 metres ens impedeix baixar a una marcada bretxa i descendim amb cura (III-) per l'esquerra. Hi ha una sabina amb una vaga que ens pot protegir.

2 h 27 min. Bretxa destacada (699 m.). Al sud resta la Gronsa Sud però l'obviem ja que allarga

considerablement la travessa i no ofereix gaire interès. Abandonem per la dreta per un coster pendent. Més abaix trobarem una corda fixa que ens facilitarà el descens fins una barrancada. Passarem a tocar d'un sector d'escalada farcit de vies d'escalada.

3 h 03 min. Arribem al fons del barranc dels Estrets (509 m.), DAvant tenim les parets impressionants de la Mola del Don. Anem a l'esquerra, aigües amunt.

APROXIMACIÓ:

En la cruïlla de la Farinera d'Horta de Sant Joan en la carretera d'Arnés a Tortosa (T-330). Anem 300 metres a la dreta i prenem el camí asfaltat al mas de la Franqueta en el cor dels Ports.

4,7 km. Cruïlla de les Eres, per l'esquerra surt la pista a les roques de Benet indret ideal per aparcar el cotxe. Des d'aquí veiem un cingló rogent amb un extraplom a la base a la base amb un pi proper, en l'extrem inferior de la llarga carena de la Gronsa. Aquest és el pas clau de la via. Retrocedim per la pista.

TORNADA:

Seguim els Estrets aigües amunt.

15 min. Sortim dels Estrets i prenem un sender a l'esquerra cap al mas de Lliberós per on passem.

21 min. Bifurcació de camins. Anem a l'esquerra per un senderó.

33 min. Sortim a la pista del mas de la Franqueta. Anem a l'esquerra.

37 min. Coll de Blanco (613 m.) des d'on atalaiem els espadats de les Gronses per on hem trescat fa una estona.

55 min. Cruïlla de les Eres on hem iniciat la travessa.

FITXA TÈCNICA:
Dificultat: Pas de V (A1e). IV+ obligat.

Temps d'escalada: 2 hores 30 minuts.

Temps d'aproximació: 30 minuts.

Temps de descens: 55 minuts.Material: Dues cordes de 40 metres. Bagues llargues per passar per les savines. 5 cintes exprés, millor llargues. Un estrep pot ésser molt útil.

Si voleu veure més fotos, aquí hi ha el recull d'imatges:

http://picasaweb.google.es/carreteret/CrestaDeLaGronsa

o amb muntatge musical cassolà http://www.youtube.com/watch?v=R6kk2mGRXws