ESCALADA PER A TONTOS

Quan a la primavera vam fer la via Carles   vam compartir l'aventura amb una cordada que pujava per la via de l'Adrià. La enveja és molt dolenta i vam decidir que tornaríem a fer-la. A ells els hi donava l'ombra i vam pensar que era una bona possibilitat d'estiu. Error. L'ombra no hi toca fins després de la una del migdia. Així que la part de sota la vam fer amb sol de justícia. A l'hivern no toca el sol... quines coses té això del sol. La via personalment em va agradar. Té alguna cosa de Love Climbing, vies per fruir. Els parabolts, en els llocs fàcils allunyen, i sobretot costen de trobar. Descripció de la via : Ressenya del Col·leccionista de vies. Del llibre de Gorros de Luichi, imprescindible. 1ra tirada  (III, IV, V-, IV - 35 metres - 7 parabolts): Ens situem en l'extrem de la paret que dona damunt del camí a Sant Jeroni. Damunt tenim l'arbre de la reunió de la via Montpart. Hi ha un contrafort molt evident. Per l'esquerra pugem nosa

Ara amb la calor no hi ha com escalar al Pirineu. A l'Ampriu de Cerler hi ha un racó ideal per anar a moure'ns encara que els guies de Benasc molt cops ens porten clients a jugar per les zones d'escalada esportiva. Són vies de la factoria Luichy ( Felipe, el Hermoso - No te tires que hay cristales ). Avui la nostra fita és la via De punta a punta que exigeix fer un llarg flanqueig per damunt d'un sostre (i a mi que no m'agraden els flanqueigs ...). És una escalada de placa, meravellós, on diem que no cal mirar les preses de mà perquè no n'hi ha i el que has de fer es pensar en les preses de peus. FITXA TÈCNICA :  Dificultat: V+ Desnivell: 200  metres. Temps d'aproximació: 20 minuts. Temps de descens: 30 minuts. Grau d'exposició: Baix Roca: Granet, que enamora. Via equipada. Material: 13 cintes i reunions. Orientació: Oest,  Via oberta per: Luís Alonso i Carlos Carrecedo a l'octubre 2001. Descripció de la via : Inici de la via 1r llar

Ja ha arribat la "caloret" i hem de pujar a Pirineu. Avui hem decidit anar a la presa de Cavallers. Avall ens avisen que l'aparcament està saturat i no podrem aparcar. Que d'aquí una estona vindran els mossos d'esquadra a multar els cotxes que estan per la vora de la carretera. Aparquem en un camí lateral. Mentre pugem veiem que hi ha molts espais que estan mal aprofitats. En lloc d'amenaçar-nos podria haver distribuit millor els espais des de dalt i anar baixant. Menys amenaces i més eficiència. A la gent li agrada anar a la muntanya, com abans anava a la platja... estem de moda!!! però fa 45 anys que jo ja passejava per aquí perquè ara comencin amb prohibicions i multes. Bé, anem a la feina. La via en qüestió és una passada d'adherència total. Aprens a estimar les rugositats del granet. Tota la via puja per una placa tombada on no hi ha preses com les entenem Del llibre Roca caliente en los Pirineos, vol II habitualment. Aquí hi ha cigronets, mu

Avui la colla m'ha fet un bon regal. Pujar a l'agulla de la Pera, que està una mica per damunt de les meves modestes possibilitat però amb un colla d'amics ... els 6a es fan possibles. Les agulles de la Pera i del Víctor estan al costat de la presa de Camarasa (prop del Puro i el Sabardó) però són menys conegudes perquè el seu grau pica molt més i tenen una dimensió inferior. El que molts desconeixeu el perquè del nom. Doncs ara el desvetllaré perquè el protagonista ja és morts. El nom el van posar en Víctor Luque i Manel Cortés que van obrir la primera ascensió. A en Víctor li agradava molt una noia que es deia Pera. Si mireu bé les roques semblen dos amants que s'abracen i es donen un petó. No sé que aquest fet passes mai en la realitat però la història del nom de la pedra queda aquí. L'escalada era molt difícil i en Manel nascut en Terrassa va voler imitar les primeres ascensions de Sant Llorenç del Munt i van lligar una pedra a una corda per passar-la per

Recordo que la primera vegada que vaig sortir de la paret de l'Esperó Sud vaig dir que no tornaria mai més. Estava començant a escalar i el darrer llarg se me va fer molt dur. Ara que l'he fet altres vegades crec que és una via per fruir, amb llargs molt variants. Passos dels que no s'obliden amb facilitat. És un veritable encant, té aquell tocat d'aventura alpina. Els meus companys, en Lluís Olòndriz i el Joan Pinto Linares feia anys que no la feien i no la recordaven tan mega interessant. També ells s'han meravellat de l'Esperó. Imprescindible. Descripció de la via : 1ra tirada (IV - III - IV+ - 35 metres - 7 assegurances): Practicament no hi ha aproximació. Comencem per una placa (IV) que sempre em costa d'agafar. El primer parabolt el trobo massa amunt. Després el mur s'aplana. Trobem una vella reunió. Ara el repte és una estreta xemeneia que comença està una mica sobada. Hi ha bona presa però cal saber agafar-la bé. En algun moment hem de sortir

Recordo quan vaig fer la via Canto por Soleares vaig al·lucinar amb el darrer llarg, magistral. Més tard vaig fer la via Lo Nick Lastir i vaig fliplar amb els dos darrers llargs. Avui he anat a fer la via Tato Cao lo gall i aquesta ja té tres llargs genials. Segurament quan n'aniré fent més aniré canviant els gustos, però avui em quedo amb la Tato. És una via dedicada pels Galls (Grup Ascaladors de Lleida) al Jordi Gàzquez, el Tato. He anat amb el Sergi Rosell, un dels aperturistes. Ara vigileu que ja comença a fer calor i potser haurem de deixar d'anar per aquestes contrades fins a la tador. De fet pujarem pels tres primers llargs de la via de Sueño Vertical que ens mena a una balconada amb un grapat de vies d'escalada on hem triat la de lo Tato. En aquest embut em trobat altres cordades. Descripció de la via : 1ra tirada (V+ - IV - V - 35 metres - 3 parabolts i una sabina): Ens trobem davant d'un mur prou exigent d'entrada (V+) on hi ha un parabolt protec

 Avui he anat a fer la via L'Adoptada amb el pare putativo que vindria a ser el pare de la via però que no té papers. Ara us ho explico. Fa uns 25 anys en Lluís Olòndriz es va mirar una via pel barranc Fondo on va posar alguns parabolts però la feina i la familia va fer que aquesta via quedés abandonada. Ara, uns quants anys després, uns altres escaladors li han agafat la via, l'Adoptada. Ell reconeix que no l'hagués acabat mai i que la tenia totalment oblidada. Així que res que opinar sobre la nova obertura que es prou interessant encara que la roca deixa una mica que desitjar. Està situada al costat de la via Totxo Petra que vam fer l'altre dia encara que més exigent.  Hi ha, però, molta cosa que es pot ressoldre en A0. Aquesta vegada hem decidit anar-hi per la pista de darrera a Vilanova de la Sal. A la Totxo Petra van anar pel barranc així que ja decidireu vosaltres per on voleu anar. A grans trets, pel barranc Fondo es camina molt més però la localització de