Entrades

UN SENYOR VIOTÉ: L'ESPERÓ DELS ELFOS

Imatge
Primers metres de la via Hi ha dies que vas a escalar i tot surt bé. Avui ha estat un d'aquests dies. Tinc la sensació d'haver escalat una via fantàstica. Es tracta de l'Esperó dels Elfos a la presa d'Escales. La majoria dels llargs són de placa, una placa prou vertical però farcida de bones preses. El tercer llarg segueix una fissura que li dona un to diferent a tanta placa. Tots els llargs tenen el seu encant. Ambient i bona escalada. FITXA TÈCNICA : Dificultat : MD + Desnivell : 175 metres.  Temps d'aproximació : 10  minuts  Temps de descens : 20 min.  Grau d'exposició : Mig -baix,  Material :  10 cintes exprés, friends, tascons i reunions. En la ressenya posem el material que hi ha la paret però cal autoprotegir-nos. Roca: Calcària. Excel·lent. Orientació : Sud.-oest, a l'hivern fins una mica abans del migdia no toca el sol. A l'estiu a primera hora ombra i a la tarda ombra. Via oberta per Manel Solís i Eloi Ferrer l'octubre de

ARQUEOLOGIA: VIA DE L'ESQUERRA DEL NAS

Imatge
Inici de la via. Dalt el característic Nas La paret del Nas de la Riba havia estat durant els anys 70 i 80 un paratge molt concorregut pels escaladors que aprofitaven l'estació de tren del poble per venir a escalar aquí. Els de Lleida li diem la Calavera, però si mireu bé des d'avall sembla ben bé un  nas. L'A2 del Nas era la gran clàssica. Avui en dia en l'estat que està el material crec que ningú si posa. En canvi en la zona de Les Plaques del Nas, a tocar, hi ha una munió de vies d'escalada esportiva que estan plenes de gent. Només comento aquest fet perquè cadascú tragui les seves reflexions. No cal que les poseu als comentaris doncs cadascú pensi el que vulgui. Ningú convencerà a ningú. Tots els arguments tenen part de raó. Ara veure l'abandonament de la paret dol. Em deixava de dir que fa uns anys es van equipar les vies del Nas amb parabolts, oferint-les una segona vida, però algú va creure que era millor deixar les vies pures. Va ser el seu criteri

ANOREXIA, LA MILLOR FORMA D'ENDINSAR-NOS EN EL MON DE RIGLOS

Imatge
Aquest ha estat el meu primer contacte amb la roca de Riglos que és ben particular. Es conglomerat com a Montserrat, però no ens enganypessim pas, no s'hi sembla gaire. Aquí els còdols són generalment més grans i més canelluts. Semblaria per tant més fàcil però aquí hi ha una munió de panxetes que donen lloc a passos més exigents. L'entorn és meravellós. Pel nostre bateig l'hem fet a la via Anorexia al Mallo Colorado. Una via molt agradable. En la paret hi ha força vies paral·leles i cal estar atén a triar-la bé. A l'esquerra hi ha la via de la Carla amb xapes negres i a la dreta la Los kilos te sientan bien  també de xapes negres. Així que hem de seguir les xapes metàl·liques. Al primer llarg sobresurten un bloc fosc i un gran bloc blanc que ens poden ajudar a identificar la via. La via hi passa entre un i l'altre. Descripció de la via : 1ra tirada (V - V+ - 12 parabolts - 40 m.): Comencem a pujar en un replà molt còmode i ja veiem tres o quatre xap

FIDELITAT AL GORRO FRIGI: VIA DE L'ADRIA

Imatge
Quan a la primavera vam fer la via Carles   vam compartir l'aventura amb una cordada que pujava per la via de l'Adrià. La enveja és molt dolenta i vam decidir que tornaríem a fer-la. A ells els hi donava l'ombra i vam pensar que era una bona possibilitat d'estiu. Error. L'ombra no hi toca fins després de la una del migdia. Així que la part de sota la vam fer amb sol de justícia. A l'hivern no toca el sol... quines coses té això del sol. La via personalment em va agradar. Té alguna cosa de Love Climbing, vies per fruir. Els parabolts, en els llocs fàcils allunyen, i sobretot costen de trobar. Descripció de la via : Ressenya del Col·leccionista de vies. Del llibre de Gorros de Luichi, imprescindible. 1ra tirada  (III, IV, V-, IV - 35 metres - 7 parabolts): Ens situem en l'extrem de la paret que dona damunt del camí a Sant Jeroni. Damunt tenim l'arbre de la reunió de la via Montpart. Hi ha un contrafort molt evident. Per l'esquerra pugem nosa

EL LLARG FLANQUEIG: DE PUNTA A PUNTA

Imatge
Ara amb la calor no hi ha com escalar al Pirineu. A l'Ampriu de Cerler hi ha un racó ideal per anar a moure'ns encara que els guies de Benasc molt cops ens porten clients a jugar per les zones d'escalada esportiva. Són vies de la factoria Luichy ( Felipe, el Hermoso - No te tires que hay cristales ). Avui la nostra fita és la via De punta a punta que exigeix fer un llarg flanqueig per damunt d'un sostre (i a mi que no m'agraden els flanqueigs ...). És una escalada de placa, meravellós, on diem que no cal mirar les preses de mà perquè no n'hi ha i el que has de fer es pensar en les preses de peus. FITXA TÈCNICA :  Dificultat: V+ Desnivell: 200  metres. Temps d'aproximació: 20 minuts. Temps de descens: 30 minuts. Grau d'exposició: Baix Roca: Granet, que enamora. Via equipada. Material: 13 cintes i reunions. Orientació: Oest,  Via oberta per: Luís Alonso i Carlos Carrecedo a l'octubre 2001. Descripció de la via : Inici de la via 1r llar

ADHERÈNCIA PURA: FORMIGAZ A LA PRESA DE CAVALLERS

Imatge
Ja ha arribat la "caloret" i hem de pujar a Pirineu. Avui hem decidit anar a la presa de Cavallers. Avall ens avisen que l'aparcament està saturat i no podrem aparcar. Que d'aquí una estona vindran els mossos d'esquadra a multar els cotxes que estan per la vora de la carretera. Aparquem en un camí lateral. Mentre pugem veiem que hi ha molts espais que estan mal aprofitats. En lloc d'amenaçar-nos podria haver distribuit millor els espais des de dalt i anar baixant. Menys amenaces i més eficiència. A la gent li agrada anar a la muntanya, com abans anava a la platja... estem de moda!!! però fa 45 anys que jo ja passejava per aquí perquè ara comencin amb prohibicions i multes. Bé, anem a la feina. La via en qüestió és una passada d'adherència total. Aprens a estimar les rugositats del granet. Tota la via puja per una placa tombada on no hi ha preses com les entenem Del llibre Roca caliente en los Pirineos, vol II habitualment. Aquí hi ha cigronets, mu

AGULLA DE LA PERA: UNA HISTÒRIA D'AMOR

Imatge
Avui la colla m'ha fet un bon regal. Pujar a l'agulla de la Pera, que està una mica per damunt de les meves modestes possibilitat però amb un colla d'amics ... els 6a es fan possibles. Les agulles de la Pera i del Víctor estan al costat de la presa de Camarasa (prop del Puro i el Sabardó) però són menys conegudes perquè el seu grau pica molt més i tenen una dimensió inferior. El que molts desconeixeu el perquè del nom. Doncs ara el desvetllaré perquè el protagonista ja és morts. El nom el van posar en Víctor Luque i Manel Cortés que van obrir la primera ascensió. A en Víctor li agradava molt una noia que es deia Pera. Si mireu bé les roques semblen dos amants que s'abracen i es donen un petó. No sé que aquest fet passes mai en la realitat però la història del nom de la pedra queda aquí. L'escalada era molt difícil i en Manel nascut en Terrassa va voler imitar les primeres ascensions de Sant Llorenç del Munt i van lligar una pedra a una corda per passar-la per