ESCALADA PER A TONTOS

Sant Miquel de la Tosca és una bella raconada entre els pobles de Vilosell i La Pobla de Cérvoles. Constitueix un indret paradisíac on escalar entre la solitud. A l'estiu en el sector de la Font hi toca l'ombra. En aquest bell paratge naix el riu Set que aviat desapareix per les nombroses captacions que pateix. En Jordi Marmolejo i la seva colla van tenir l'encert d'equipar unes vies per entretenir-nos. Hi ha de totes els nivells (III+ fins a  6b) per la qual cosa el fruir està assegurat. De fet, per les rodalies han equipat més vies però no tinc ressenyes i piquen més. La roca és conglomerada però no de la qualitat montserratina. Hi ha segurament més molsa però la bellesa de l'entorn ho justifica. Equipament perfecte. He anat amb el Sergi Gàmiz amb qui feia molt de temps que no escalava, hem passat una bona tarda. Principalment perquè sabíem que havia de ploure i teniem poc temps per moure'ns. Ha estat una elecció ideal. Hem de tornar perquè ens han quedat

5a tirada (Personal - La vam clavar. La previsió del temps era molt dolenta. Ja havíem dit de suprimir la sortida però vam veure que havia una forquilla de "bon temps" pel matí. Segurament eren més les ganes que el raonament científic d'interpretar la meteo. Ens hi vam posar sabent que la roca estaria molla - havia calamarsa en alguna raconada - i que potser ens mullaríem. Doncs no, quan vam arribar al cotxe va començar a ploure de valent. La vam clavar...) Perdoneu l'opinió personal que a ningú us interessa. La cresta de Cubil (he vist escrit, Covil i totes les possibles combinacions) és una ascensió d'ambient alpí. A l'esquerra tenim la impressionant vall de Pessons farcida d'estanys. Els ulls se'n van cap a les muntanyes properes que recordeu d'altres aventures. La veritat les muntanyes d'Andorra esdevenen encisadores només cal abandonar el centre de la vall. La majoria de dificultats es poden obviar escapant-se pels laterals encara qu

L'Aleix em diu que vol anar a fer la Torta d'Agulles. No li puc dir que no. De fet es tracta més d'una excursió que una escalada doncs us semblarà a poc. Per això, una vegada estem al peu de l'agulla d'Agulles, l'Aleix em proposa anar a fer el Merlet de la Torta. Ah! que no sabeu on està... no patiu hi: Hi ha el  localitzador de rocjumper que us ajudarà a situar les agulles. Impressionant i imprescindible. Ideal per anar per Montserrat. La culpa és meva doncs l'altre dia li vaig passar el pdf de llibre Montserrat, pam a pam d'en Josep Barberà i es va emocionar. Si ho arribo a saber... Descripció de la via : 1a tirada (IV- - III+ - 30 metres - 4 parabots, un alient groc opcional). Estan al peu de la via ja veiem dos parabolts blaus (anem a pujar una via blava). Abans d'arribar al primer parabolt hi ha, segurament, el pas més compromès de la via (IV-). Sols que cal mirar on posar els peus doncs la resta és anar escalant sense patir gaire quin cò

Hi ha vies que traspuen una lògica evident. Són les vies dissenyades al principi del temps quan es podia escollir per on pujar. Després han vingut els “restos” que aprofiten les gangues del que queda. Els Mollons són un petit oasi de pedra que sorgeix en mig dels boscos de l’Anoia. Els escaladors igualadins es van fixar com escenari de les seves aventures. L’any 1962 en Joan Vives i Rafael Vilarubias es van enamorar de les Crestes del Ninet. Un parell d’anys abans en Francesc Aguilera va escalar el monòlit del Ninet. Llavors tots els escaladors de la zona van encarar els seus somnis vers la zona. Trenta anys més tard ho van fer els escaladors esportius que van omplir les parets més properes de parabolts. Però després va arribar l’oblit més absolut. Excepció feta de la via Àpia al Molló Gran. La resta a internet no ha existit mai. Premi per qui endevini d'on  hem tret aquesta ressenya... En Toni Villaseca s’ha animat a reequipar la via del Nenet i ens ofereix una se

El pas més espectacular però més díficil Avui hem quedat amb l'Aleix per anar a fer la cresta de Coll de Cargó. La veritat és que marca una opció de poca dificultat. Ja va bé, doncs feia dies que no escalava. Però hem sabut idear-nos dues variants que creiem que li ofereixen més encant a aquesta aresta que pot resultar una mica justa. Així que a "disfrutar-la" de valent. Descripció de la via : Un cop hem voltat la cresta veiem que hi ha unes vies d'esportiva. La que està més a la dreta sembla força accessible i ens enfilem per aquí (primera variant) doncs l'entrada original tira camí enllà fins una fita on cal agafar el camí de l'esquerra. 1a tirada (IV - 18 metres - 4 parabolts): El llarg puja per una mena de fissura prou fàcil. Segurament és la tirada més exigent que farem encordats. El darrer parabolt és el de la reunió de la via d'esportiva. Seguim uns metres amunt encordats però veiem que no presenta cap dificultat i pleguem les cordes/fora p

Observeu que les assegurances no coincideixen  amb les que nosaltres posem. Havia llegit que era una via blava poc equipada i que es passava una mica de por doncs les assegurances allunyaven. Error. És una via de baixa dificultat i prou assegurada per no passar por. Potser no té tant ferro com la Joan Marc (que em reservo per portar gent que no ha escalat mai) o l' Anna Guinovart (on ja vaig portar uns companys). La via resulta interessant per afegir al cistell encara que no aporta res de nou. Penseu que acabo de llegir que al pobre gorro hi arriben més de 60 vies... Descripció de la via : La via estrictament parlant comença una tirada més avall de l'ermita però tothom comença al costat de la balma i ens saltem la tirada primera que no crec que passi de III. Un cop arribats a la balma/ermita de Gorros anem uns metres a l'esquerra i trobem la reunió de la via GEDE. Localització molt fàcil 1a tirada (III - 30 metres - 3 parabolts i un arbust): Fonamentalment la v

Diuen que a Siurana hi ha 800 vies d'escalada. Doncs nosaltres hem anat a "escalar" per una raresa que segur que no trobareu per internet. Interessant? Potser no gaire, però diferent. No era el nostre primer pla però durant la nit havia plogut tota l'estona i ja havíem decidit que el dia següent no escalaríem. Havia pensat anar a caminar per Siurana. Feia anys que no hi anava, com ha canviat, la primera vegada que hi vaig anar la carretera no estava ni asfaltada. La gent del país ens miraven estranyats. Ara tots són guiris. L'agulla de la Trona és una petita elevació que resta damunt del camí del Grau de la Trona que baixa al riu de Siurana. Un paratge molt concorregut.  La Trona té una visera molt característica i el camí passa pel sota. Tothom s'atura a fer-hi una foto, no sóc qui per criticar-ho doncs és un paratge fotogènic. Mirem la via normal que comença per una canal que es puja en ramonage. Està tota humida i no veiem com assegurar-nos. Això