ESCALADA PER A TONTOS

Decidim pujar al Pirineu i la zona triada és Cerler, i més concretament, l'Ampriu on hi ha diverses zones de vies equipades. Volíem fer molta cosa però al final només podem fer la via Xanadú a les Palestras, un altre dia haurem de tornar a completar els nostres somnis. Aquí en el blog podeu trobar altres vies per complementar Xanadú: Felipe el hermoso , De punta a punta i No te tires que has cristales . Primer hem de passar per les vies d'esportiva que hi ha a la base de les Palestras que està farcida de vies que van equipar els militars. N'hi ha de tots els nivells. Pugem per la dreta fins una gran fissura que hi ha a l'esquerra (on surten les vies de sota dels militars però no s'enllaça) i llavors ja esteu al lio. Resulta que hi ha un munt de vies quan vosaltres us pensaveu que només pujaven dues. No els militars han obert més línies i això us complica molt localitzar-les. Penseu que la línia que trieu puja per una placa meravellosa que us durà a un cable per

Anem a escalar al Gerro a tocar del Timbaler . Em pensava que anàvem a fer via clàssica però quan arribem allí viem que hi ha una munió de vies que hi pugen i que estan equipades tipus esportiva. La via té la possibilitat de fer-se en dues tirades encara que també es deu de poder fer en una tirada única de 40 metres però és més agradable pujar en dues. La segona tirada amb l’Ansa del Gerro al costat visualment és molt agradable. No teníem gaire temps i només van pujar la via Àfrica però us asseguro que tornarem. Descripció de la via : 1a tirada (V+ -IV+ - IV – 20 metres – 7 parabolts): Pugem per una mena d’aresta Bruc, com hi ha moltes vies dir-vos que al peu de la via hi ha una marca groga. Una variant directa travessa una forat estret (6a) mentre que nosaltres ho superem per l’esquerra. Els tres primers parabolts són molt exigents (V+) doncs hi ha poques preses i fines. Ara no patiu es pot fer A0. No sembla dret però hi ha poca cosa. Un tram de descans per afrontar un peti

El Solsonès és una comarca que té guanyada la fama de roca inestable. Especialment el conglomerat, sobretot si el comparem amb el montserratí. Avui anem a trepitjar la zona de calcari i la cosa no millora gaire. Això si, anem a visitar un racó meravellós que compensa amb escreix el sacrifici de tenir una pedra a la mà que vol canviar d’ubicació. Siguem francs, la primera cresta, la de Montnou , ens va donar molta seguretat doncs havia hagut una feina de neteja. En canvi al Sahara Lliure vam fer una interpretació personal de la ressenya i vam anar per on vam voler/poder. Seria com una variant de la via. Per allí no havia passat ningú. Teníem la sensació d’anar per terreny verge i es notava en les pedres. Segurament, si feu bondat, no tindreu l’estranya sensació que vam patir nosaltres. Ja sabeu, feu bondat i seguiu els nostres consells, sobre el que no heu de fer. Descripció de la cresta de Montnou : 1a tirada (III – IV – 25 metres – 1 espit i un clau): Ens situem al pe

Jugant a la Bitlla amb la Bola de la partió La Bitlla és una de les siluetes que es distingeixen primer del caos de farallons que forma la caòtica estructura d’Agulles. Aquesta circumstància ve donada per la circumstància que es troba davant de la Bola de la Partió, fet que facilita enormement la seva identificació, i que s’albira des del camí al refugi Vicenç Barber. La seva escalada constitueix tot un repte montserratí doncs s’ha volgut mantenir tot l’estil pur de la muntanya amb poques assegurances que s’allunyen massa pels escaladors pocs avesats encara que es pot anar protegint amb elements flotants. Aquí nosaltres vam emprar els tricamps que van molt bé al conglomerat de la zona ja que aprofita els forats inesperats de la roca. Quan estàvem a peu de la paret vam creure que seria una escalada que no ens aportaria gaire cosa però ens va sorprendre les bones sensacions que ens va deixar l’escalada. Descripció de la via : 1a tirada (III – IV – 25 metres – 2 espits): El

Quan ens trobem a l'hotel Bruc estava plovent de valent. La típica tronada d'estiu. Ens seiem a les escales de l'hotel per parlar del que podem fer: Avui no farem res. Decidim agafar el cotxe i anar a l'aparcament de la Maçana. Para de ploure, però la roca estarà molla. Decidim traure les cordes a passejar. La via que volíem fer ja la farem una altra vegada... Quan arribem al pas de la Portella veiem que la roca està seca però no sabem on anar. L'Aleix mira el mòbil i decidim, finalment, anar a fer les Savines. Finalment ens decantem per començar la Inferior, ens quedarem amb aquesta última. Ja en tenim prou( i molt després de veure com plovia). Descripció de la via : Pugem per la canal entre les dues cotes de les Savines (II) i ens encordem en la bretxa que hi ha entre les dues. 1a tirada (IV- - III - 1 buril - 15 metres): Sortim per l'esquerra per anar a buscar una fissura que volta tota l'agulla. El primer pas és el més complicat de la via (IV-). E

Sant Miquel de la Tosca és una bella raconada entre els pobles de Vilosell i La Pobla de Cérvoles. Constitueix un indret paradisíac on escalar entre la solitud. A l'estiu en el sector de la Font hi toca l'ombra. En aquest bell paratge naix el riu Set que aviat desapareix per les nombroses captacions que pateix. En Jordi Marmolejo i la seva colla van tenir l'encert d'equipar unes vies per entretenir-nos. Hi ha de totes els nivells (III+ fins a  6b) per la qual cosa el fruir està assegurat. De fet, per les rodalies han equipat més vies però no tinc ressenyes i piquen més. La roca és conglomerada però no de la qualitat montserratina. Hi ha segurament més molsa però la bellesa de l'entorn ho justifica. Equipament perfecte. He anat amb el Sergi Gàmiz amb qui feia molt de temps que no escalava, hem passat una bona tarda. Principalment perquè sabíem que havia de ploure i teniem poc temps per moure'ns. Ha estat una elecció ideal. Hem de tornar perquè ens han quedat

5a tirada (Personal - La vam clavar. La previsió del temps era molt dolenta. Ja havíem dit de suprimir la sortida però vam veure que havia una forquilla de "bon temps" pel matí. Segurament eren més les ganes que el raonament científic d'interpretar la meteo. Ens hi vam posar sabent que la roca estaria molla - havia calamarsa en alguna raconada - i que potser ens mullaríem. Doncs no, quan vam arribar al cotxe va començar a ploure de valent. La vam clavar...) Perdoneu l'opinió personal que a ningú us interessa. La cresta de Cubil (he vist escrit, Covil i totes les possibles combinacions) és una ascensió d'ambient alpí. A l'esquerra tenim la impressionant vall de Pessons farcida d'estanys. Els ulls se'n van cap a les muntanyes properes que recordeu d'altres aventures. La veritat les muntanyes d'Andorra esdevenen encisadores només cal abandonar el centre de la vall. La majoria de dificultats es poden obviar escapant-se pels laterals encara qu