ESCALADA PER A TONTOS

L'Aleix em diu que vol anar a fer la Torta d'Agulles. No li puc dir que no. De fet es tracta més d'una excursió que una escalada doncs us semblarà a poc. Per això, una vegada estem al peu de l'agulla d'Agulles, l'Aleix em proposa anar a fer el Merlet de la Torta. Ah! que no sabeu on està... no patiu hi: Hi ha el  localitzador de rocjumper que us ajudarà a situar les agulles. Impressionant i imprescindible. Ideal per anar per Montserrat. La culpa és meva doncs l'altre dia li vaig passar el pdf de llibre Montserrat, pam a pam d'en Josep Barberà i es va emocionar. Si ho arribo a saber... Descripció de la via : 1a tirada (IV- - III+ - 30 metres - 4 parabots, un alient groc opcional). Estan al peu de la via ja veiem dos parabolts blaus (anem a pujar una via blava). Abans d'arribar al primer parabolt hi ha, segurament, el pas més compromès de la via (IV-). Sols que cal mirar on posar els peus doncs la resta és anar escalant sense patir gaire quin cò

Hi ha vies que traspuen una lògica evident. Són les vies dissenyades al principi del temps quan es podia escollir per on pujar. Després han vingut els “restos” que aprofiten les gangues del que queda. Els Mollons són un petit oasi de pedra que sorgeix en mig dels boscos de l’Anoia. Els escaladors igualadins es van fixar com escenari de les seves aventures. L’any 1962 en Joan Vives i Rafael Vilarubias es van enamorar de les Crestes del Ninet. Un parell d’anys abans en Francesc Aguilera va escalar el monòlit del Ninet. Llavors tots els escaladors de la zona van encarar els seus somnis vers la zona. Trenta anys més tard ho van fer els escaladors esportius que van omplir les parets més properes de parabolts. Però després va arribar l’oblit més absolut. Excepció feta de la via Àpia al Molló Gran. La resta a internet no ha existit mai. Premi per qui endevini d'on  hem tret aquesta ressenya... En Toni Villaseca s’ha animat a reequipar la via del Nenet i ens ofereix una se

El pas més espectacular però més díficil Avui hem quedat amb l'Aleix per anar a fer la cresta de Coll de Cargó. La veritat és que marca una opció de poca dificultat. Ja va bé, doncs feia dies que no escalava. Però hem sabut idear-nos dues variants que creiem que li ofereixen més encant a aquesta aresta que pot resultar una mica justa. Així que a "disfrutar-la" de valent. Descripció de la via : Un cop hem voltat la cresta veiem que hi ha unes vies d'esportiva. La que està més a la dreta sembla força accessible i ens enfilem per aquí (primera variant) doncs l'entrada original tira camí enllà fins una fita on cal agafar el camí de l'esquerra. 1a tirada (IV - 18 metres - 4 parabolts): El llarg puja per una mena de fissura prou fàcil. Segurament és la tirada més exigent que farem encordats. El darrer parabolt és el de la reunió de la via d'esportiva. Seguim uns metres amunt encordats però veiem que no presenta cap dificultat i pleguem les cordes/fora p

Observeu que les assegurances no coincideixen  amb les que nosaltres posem. Havia llegit que era una via blava poc equipada i que es passava una mica de por doncs les assegurances allunyaven. Error. És una via de baixa dificultat i prou assegurada per no passar por. Potser no té tant ferro com la Joan Marc (que em reservo per portar gent que no ha escalat mai) o l' Anna Guinovart (on ja vaig portar uns companys). La via resulta interessant per afegir al cistell encara que no aporta res de nou. Penseu que acabo de llegir que al pobre gorro hi arriben més de 60 vies... Descripció de la via : La via estrictament parlant comença una tirada més avall de l'ermita però tothom comença al costat de la balma i ens saltem la tirada primera que no crec que passi de III. Un cop arribats a la balma/ermita de Gorros anem uns metres a l'esquerra i trobem la reunió de la via GEDE. Localització molt fàcil 1a tirada (III - 30 metres - 3 parabolts i un arbust): Fonamentalment la v

Diuen que a Siurana hi ha 800 vies d'escalada. Doncs nosaltres hem anat a "escalar" per una raresa que segur que no trobareu per internet. Interessant? Potser no gaire, però diferent. No era el nostre primer pla però durant la nit havia plogut tota l'estona i ja havíem decidit que el dia següent no escalaríem. Havia pensat anar a caminar per Siurana. Feia anys que no hi anava, com ha canviat, la primera vegada que hi vaig anar la carretera no estava ni asfaltada. La gent del país ens miraven estranyats. Ara tots són guiris. L'agulla de la Trona és una petita elevació que resta damunt del camí del Grau de la Trona que baixa al riu de Siurana. Un paratge molt concorregut.  La Trona té una visera molt característica i el camí passa pel sota. Tothom s'atura a fer-hi una foto, no sóc qui per criticar-ho doncs és un paratge fotogènic. Mirem la via normal que comença per una canal que es puja en ramonage. Està tota humida i no veiem com assegurar-nos. Això

Fa uns dies que volem anar a la'Agullola de Rupit però el temps no pinta gaire bé. En Miquel Ramos em pregunto que en penso i jo li dic que diumenge serà el dia ideal. Massa que ho he dit, va ser un dia fred i ventós. I la colla no paraven de dir-me que era el dia ideal. Finalment, els demano perdo i presento la dimissió de meteoròleg.. si, si però avui hem fet l'Agullola i mai oblidaran la visió del Salt de Sallent , la cascada més alta de Catalunya amb 115 metres d'alçària. No sempre duu aigua, però avui bramava amb tot el seu esplendor. L'Agullola és una agulla - que llest - que atrau la vista des del llogaret turístic de Rúpit. Està separada del cingle per uns metres. L'ambient de tota l'ascensió és sensacional amb un entorn bellíssim. Té un toc de terreny d'aventura, controlada, que assegura deixar-nos contents encara que no sigui la gran escalada de la nostra vida. Descripció de la via : La localització de l'inici de la via és una mica complic

En poques paraules... una mega passada. Arribo al bar de Vilanova de la Sal i em trobo amb un munt de gent que estan acabant d'esmorzar. La majoria són gent jove que no conec i això que fa anys que sóc de la SEAM. Per mi això és motiu d'alegria, comencem bé. Organitzar coses sempre implica tensió i nervis. Felicitar sincerament a l'anima mater de la trobada, la Remei , sense ella no hauria trobada. Gràcies Remei... ja em ronda alguna idea per fer una altra trobada... ja en parlarem... La veritat és que ella no estava sola, havia el Pere i el Pol fent la carn i segurament més gent que avui no han escalat perquè nosaltres podéssim tibar i dinar... dinar per 5 euros i us juro que he quedat ben tip. No he sopat.No sé com poden sortir els comptes. Al final un sorteig de material. Ja ho he dit en començar una mega passada. Anem a Montalegre, som una cinquantena d'escaladors. Alguns van a fer via llarga, jo havia pensat anar-hi amb el Sergi Gàmiz però a la tarda em diu