ESCALADA ESPORTIVA A SOLIUS: ROCA PONÇA

L'URRIELLU

Este estiu amb Montse i Ciscu em vaig apropar a Astúries, concretament al càmping d'Arenas de Cabrales, l'objectiu se'l podeu imaginar el Picu Urriellu, oséase don Naranjo de Bulnes. Arribats el dissabte, el diumenge anem a tastar la roca del lugar, segons diuen la caliza más adherente que jamás tus pies de gato hayan raspado. Anem a la Peña de Fresnidiello. Quan anem per la carretera i ens atansem a Puente Poncebos, Tielve i més capadintre, la sensació és que tot aquí és extremadament vertical. No hi ha lloc per on pasar, només les valls ofereixen una mica d'espai on circular amb tranquilitat. El reste són parets, pics i vessants dretíssims coberts d'herba humida. Només s'intueix algun corriol a mig vessant, trescat per les bèsties. L'absència de bosc, de coníferes també és una sensació estranya que no acabo de pair bé, estic desconcertat, perdut, lluny de casa.

Per arribar a la base de la Peña de Fresnidiello, heu d'anar a Sotres, i poc abans d'arribar, en una paella a l'esquerra, a la dreta marxa una pista en bon estat cap a Los Invernales del Texu i Áliva. 750 metres més avall deixeu a la dreta els Invernales del Texu i continueu recte 750metres més, on trobareu lloc per aparcar devant de la paret Est. Estem a Vega de Fresnidiello, a tocar del riu Duje, que no baixa aigua, quasi a mil metres d'alçada, sense font ni ombra. Fa calor i humitat, és mig núvol.

Trobem ja prous cotxes, inclús alguna cara coneguda, sí, sí, catalans, i de Reus!!!!, no et pots amagar............
Saludem, van junts amb una colla de la zona. La elixir para calvos, la via que havia escollit lo Cisco ja estava reservada, tocava improvitzar. Jo ja no tenia cap intenció d'escalar la paret en qüestió, m'havia deixat expresament lo boudrier i los gats per si cas. Aquella paret és massa per a mi. Arrenquem pel camí d'aproximació, creuant el riu sense aigua i remontant el dret vessant tot fent zetes prou amables. Comença a ploure. Arribem a peu de paret i ens protegim de la pluja, natros i el material. Deix de ploure. La paret s'ha enfosquit, del mateix to que els núvols que van creuant el cel. Estem xops, no pas de l'aigua si no de la suada de la pujada, fa calor. Torna a ploure, anem a refugiarnos a un sostre on aprofitem a esmorzar. La improvització es diu Separación Real, 300metres, 6 tirades; un primer llarg de 6a+, un segon de 6a i el reste una placa arrampada on només cal escollir el canalizo adequat............ Una cordada baixa de la paret. La gent de la zona aguanten... esta pared és una esponja!!! I ben cert que ho és!!!, només cal fixarse pacientment per veure com el gris fosc és transforma en un gris clar, l'original en sec. És absolutament al.lucinant. A més , lo primer llarg i bona part del segon és desplomat. Els núvols sorgeixen de darrera de la paret, no es veu si són es últims, o bé la cosa empitjora, però no s'hi pot fer res, Cisco ja tira amunt. Un cordino senyala el peu de via. Uns metres d'herba i cap a la dreta, evitant la panxa més pronunciada. Col.loca algun tascó i s'enfila a buscar un pont de roca. Ara bé el pas més compromès, un flanqueig a l'esquerra per recuperar la verticalitat de la via. La cosa és posa emocionant, falten preses!!!! Entre renecs del primer de cordada i encoratjaments dels de peu de via, Cisco arriba a l'expansió salvadora, ara ja sí, canto per un tubu i primera reunió en un nínxol. Després, tot i que desplomat, es veuen uns bolos enormes, festival del canto!!!!!!!!!!!. així que els deixo que vagin fent i vaig a intentar fer la normal del Pic Nord del Fresnidiello. Un dels lugareños m'ha dit que hi ha una canal de III grau, equipada per rapelar. No porto arnès ni corda, o sigui que probarem a veure què. Continuo resseguint a peu de paret intentant encertar el pas entre planxes de roca i repisetes herboses. La veritat és que ho fai lo pitjor que puc, però finalment em situo a la Canal de Colladiello. Aaaaaaaaaaamunt!!!, a vegades sembla que segueixi un atraça, però poca estona. La canal és dreta de collons, i nar fent essas per la herba mullada fa molta por, intento pujar trepitjant roca. És tan dreta, la canal, que a vegades haig de posar les mans, els bastons me farien molt de servei. Arribo dalt de la canal, esbufegant i suant com un porc. Aquí descarrego la motxila i el patiment, airejo la samarreta i disfruto del panorama. El cel s'està aclarint definitivament i sembla que patirem un sol canicul.lar. L'altra vessant és tant o més dret quel que he pujat, i també ple d'herba molla, al voltant parets , pics i agulles vertiginoses, espectaculars; a radera Sotres i els seus prats, enmarcats pel Cueto Pampín. Sóc a la collada, a 1436m, però l'objectiu és pujar, anem per feina.Lo que fa més por és arribar a peu de la canal, molt evident, fort pendent herbós a la ombra. M'arrapo amb les ungles i les dents a la roca per arribar al peu de la canal. No té mal aspecte, la roca és ferma. El terra és fang relliscós, però és prou estreta per fer servir els laterals. Només són 10 metres, ànim!!! vai pujant en oposició, en creu, trobo preses al laterals i repisetes prou agraïdes per les botes, és prou atlètic, no pas difícil. Me n'ensurto prou bé ( a la baixada m'ho expliques... ). Contínuo cap a l'esquerra, arrapat a la roca, fai servir les mans per si cas me don per relliscar, si rellisco no sé si pararé poc més avall o atocar del cotxe. L'últim penyal el paso deixant.lo a la dreta, per una lleixa bastant " especial ", després només cal seguir una mica de pas entre l'herba i fer cim amb 300 m de paret a sota teu. Fresnidiello Norte, 1479metres, hi ha gent al pic sud, n'hi pensar.hi d'anar a saludar!!! Fai una fita, una foto i menjo quelcom, estic bona estona. Com vei que Montse i Cisco no surten (així aprofitaria per fer la canal amb algo de seguretat), començo a tirar avall. Baixo pel pendent d'herba, fai el pas acollonidor i m'arribo a la canal, amb aquella magnífica instal.lació de ràpel.... No hi ha res a fer, per avall. Hem poso de cara la canal, i vai fent pasets avall intentant recordar on posava els peus i les mans quan pujava. Evidentment no menrecordo. Els llocs on posar els peus són prou ferms, mai tens la sensació d'anar venut, inclús tinc la tranquilitat d'a mitja canal fer una foto als habitants de les parets. Jo li posaria un grau de II sup, màxim III inf. Remuntar l'herbei fins a la colladeta és tot unaltre cosa. Ara només cal nar avall. De regalo, res!!!, els que patiu de genolls ja ho sabeu. Quan arribo a peu de canal Cisco i Montse ja estan rapelant, així que mentres acaven de baixar m'arribo a una magnífica foradada al peu del Cueto Pampín i ja al cap de poca estona ens retrobem tots tres per tornar a casa.
De bon dematí a Collado Pandébano la boira anul.la els sentits, només el soroll de les esquelles de les vaques assenyalen vida més enllà de la grisor. Sort que el camí és molt fresat i planer, deixem el trencall a Bulnes i pasem vora La Tenerosa. A partir d'aquí el camí és un llarg flanqueig guanyat al roquissar. No patiu, és molt ample, altra vegada les enormes motxiles suposarien un greu problema d'estabilitat, perquè tot i la invisibilitat sabem del cert que anem absolutament penjats. Per Bulnes i el Camburero ja no puja ningú, potser algún romàntic. De pronte una llum blanquinosa ens cega. A mesura que ens apropem al cel, el sol imposa la seva llei, però no encara, la boira és resisteix.Unaltre intent: hi ha hagut uns segons que una brillantor magnífica provocada per la llum refractada a la humitat ens ha envaït i ens ha alçat al paradís. Pocs segons, la boira torna però ja enfeblida. Una mica més enllà rera una teranyina blanquinosa, densa, apareix un gegant petri, el Picu, ja no hi ha res a fer. La seva silueta ens desborda i ens captiva. L'abducció és instantànea.
A partir d'aquí lo camí remonta fort, a ple sol, només en arribar a la ombra del Picu, pots respirar pau i serenor, la que projecta la seva Cara Oest sobre tothom que s'apropa a la Vega d'Urriellu.

Per arribar al refu J. Delgado Úbeda (un nom poc comú...), lo millor és deixar el cotxe al final de la pista de Collado Pandébano, sobre els 1120metres, (en època de màxima afluència podeu trobar restriccions). Agafeu lo camí senyalitzat i fressat del refugi de Vega Urriellu, bastant suau, només l'últim terç puja de valent; encara que s'ho prengeu en calma no trigareu més de 3 hores, parades a part. El refugi és a uns 1925 metres d'alçada en un espai privilegiat i vertiginós, amb la impressionant cara Oest del Picu a l'esquena i un mar de núvols als peus, on s'amaguen les valls asturianes. És absolutament espectacular. El refu és modern i espaiós, no té dutxes i el fato deix bastant que desitjar, per ser benèvol. Al voltant hi ha tot de bivacs i una petita zona d'acampada, només permesa quan el refu és ple, que si neu a l'agost vos el trobareu a petar. Una font al defora ens farà molt de servei. Si pujeu reserveu temps per contemplar amb tranquilitat el meravellós paisatge que es veu des d'un turonet a tocar del refu, i fer pasar les hores tot resseguint cordades per la cara Oest, intuint el pèndul de la Rabadà-Navarro, buscant sense èxit la Sueños de Invierno....

Després d'un intent a la via Cepeda de la Cara Est (abortat per un cúmul de circunstàncies les quals necessitarien una reflexió llarga, profunda i dolorosa) (a veure que esteu pensant que vos conec..........) ens apropem ja amb el dia ben reeixit a la Cara Sud, però ja és massa tard, hi ha cordades que ja baixen, el perill objectiu de caiguda de pedres és molt alt. Montse i Cisco farien cim al dia següent. Preguntat a un dels guies que baixava, crec que era el Fernando Acaso, per un cim on poguer descarregar la ràbia continguda i ofegar penes i plors. M'envia devant, a la Torre del Oso, una canal de II amb un pas de tercer superior, equipada per rapel.lar. Així és que mentres Cisco i Montse tornen al Refu jo, amb una corda i dos o tres vagues em dirigeixo a fer un cim poc freqüentat; amb prou feines , me va dir lo guía, trepitjen lo cim 4 o 5 cordades l'any. De retorn al Collado de la Celaya em despedeixo de la parelleta i continuo uns metres al sud pel camí que va a Àliva. De seguida deixo a la dreta el camí de Àliva i el Jou tras el Picu (un enorme forat càrstic), i vai a buscar una traça d'isards (es deixen fotografiar molt d'aprop, cosa estranya). Aquest viarany pasa per sota un cingle carbassa i m'apropa a una tartera que baixa de la collada entre la Torre del Carnizoso i la del Oso. A la tartera segueixo el pas per la esquerra, en el sentit de la tartera. Em dirigeixo a la esquerra, on vei una fita, per arribar hai de fer servir les mans, II inferior. Som a la cota 2354, envoltats de penyals, torres i agulles, el regne de la pedra. Mirant a totes bandes és molt difícil distingir un bri d'herba en este paisatge desèrtic. He d'anar a l'altra banda de la collada separada en dos per un turó. Continuo uns metres cap a la dreta, Sud, per la banda contrària a la que he pujat, per al poc fer un pas de II grau i assolir la carena del turó que m'ha de baixar al peu de la Torre del Oso, pedra bellugadissa. Aquí bé la tonteria o com interpretar el que m'ha dit lo guía, a veure si en sóc capaç.
Fai uns metres cap a la dreta per una mena de repisa canal, fàcil però exposat, quan la cosa és comença a posar tensa, una vira fàcil cap a l'esquerra em deposita sobre una petit plataforma on th'hi ha una reunió, just damunt de la collada. He pasat prou por com per buscar una estrategia d'assegurament. Escalar com si anés de primer i després baixar a recuperar la corda serà molt lent, així que opto per pasar la corda per l'anella de reunió i lligarme els dos caps, així serà més fàcil de localitzar el cos en cas de caiguda..... La canal que he de seguir, i que es veu desde lluny està una mica desplaçada a la dreta i s'agafa més avall d'on soc, a més el pas per entrar.hi es veu prou complicat, potser és aquí que hi ha el tercer. Decideixo anar en diagonal a la dreta, de canaleta en canaleta, la veritat és que me faria molt de servei algun fisurer, la roca és molt compacta i no vei on posar cap baga. La veritat és que l'asuntu està apretat, hai d'arribar a la canal com siga, la por m'encarcara els moviments, això no arriba a tercer i la roca és bona, no tinc perquè patir tant, però la veritat és unaltre. Surto a la canal amb maneres d'hipopòtam, per fi, la cosa millora sensiblement. Amunt per la canal algun passet i arribo a laR, al bell mig de la canal, un enorme pont de roca en forma de saltant. Au, a pencar, desfai una punta i estiro de l'altra; quan l'he recollida tota la torno a pasar pel maillon de la reunió i me lligo unaltre vegada la punta a l'arnès, veritablement és feixuc, pesat i avorrit. Començo el segon llarg fent un passet de IIsup per guanyar la part alta del saltant. Poso lo mallo de la baga a la part alta del saltant perquè me costi menys arrossegar la corda. Este tram és canal canal amb el llit ple de codolets que fressen per precipitar.se. La canal es bifurca, jo vai cap a la dreta. Sí, ara ja ho sé que era cap a l'esquerra. Finalment vai a l'esquerra en busca de un pont de roca i clau, però...collons què pasa , no hi arribo, se m'ha acabat la corda, mare de Déu, sort que este tram no té dificultat. Me deslligo i dos metres més enllà fai tota la mandanga, no ho torno a explicar que em canso. Esta tercera tirada és de roca impecable, una repisa llisa, ampla i tombada delimitada per un muret a l'esquerra i devant. En canvi rocam divers i trencat a la dreta. Vai pujant fent servir les mans fins que veig que per algun puestu o altre hauré de superar el muret. Només vei dos llocs, recte el nas i allà més a la dreta . Decideixo anar a la dreta perquè vei un bolo on enllaçar una baga. Hostia! paset desplomat sense lloc per posas les botes, tocarà tibar més de lo esperat. Doncs sí, tibo una mica i ja puc arrepenjarme dalt del muret i sortir per la rampa, uns metres més i trobo la renió de cim. Ma deslligo i deixo la corda preparada per rappelar. Els metrets que queden per arribar al cim són horitzontals però molt trencats, l'ambient és extraordinari.
Torre del oso 2463m.Una fita esquifida, un pot de vidre buit i una araña enorme. Agulles, torres, merlets de tots tamanys sorgeixen per totes bandes, abaix el Jou tras el Picu encara dona més sensació de buit, cap a sol ixent la Peña Castil amb el seu aspecte ferm i piramidal destaca una mica, però només una mica perquè devant per devant tenim el Picu, l'amfiteatre, i retallada a l'horitzó la cresta que uneix la seva punta Oest i Est, on podem endevinar gent que es belluga per l'aresta més extraòrdinaria que mai haguessis pogut somiar.
La veritat és que podries estar hores buscant fisures, vies i merlets, repises i diagonals, però hem de baixar. Tornem a pasar por desfent la cresteta trencada i anem a buscar el primer ràppel, que no podem baixar al recte perquè hai de recuperar la baga i la cinta. Segon ràppel, fai caure alguna pedra i a mésla corda no arriba a la base del saltant, hai de fer un paset de baixada a pèl. Recupero la corda mig amagat, no sigui que me vingui a sobre un projectil, no és el cas. Tercer ràppel, busco el passet de III sup. Hi ha un intermig en què s'ha de tibar però és franc, en canvi els de baix, que pujant no he fet, poguer sí que són els més difícils. Fai el gest de probarlos, la veritat, no els trobo pitjor que la primera tirada de la Cepeda, catalogada de IIIsup. súper atlètica mentres que està és bastant arrampada, encara que més fineta. suposo que amb la corda per dalt és veu tot d'unaltre manera.
Últim ràppel, directe al coll, ni somiar de baixar per on he pujat, desploma i no vei si la corda arriba a una zona raonable. Col.loco el trasto i miro avall.... una motxilla??? una motxilla negra i gran. No he vist ningú. Crido. -Hola!!! Hooooola!!!- a veure si he matat algú amb alguna de les pedres que he fet caure??? de radera del turó immediat al collet surt una figura, negra, una xica. Avall que fa baixada. Arribo al collet, recupero la corda i la lligo a la esquena. Vai a veure la xica que està sentada uns metres més enllà. Està putinejant el gps. - Hola, me has asustado al no contestar-. Pasa de mí, però és quelcom que ja tinc asumit de fa molts anys. -Tenías intención de subir?-.- no, busco simas-. És l'exemple personificat de la expressió parco en palabras.- Por?-.- Se estan completando muchas i se necesitan de nuevas para abrir-. Lo dicho , parca en palabras. Comença a ser tard, hi ha núvols negres radera i decidim baixar, baixem per on ha pujat ella. Directe desde la tartera sense arribar.se al collet de 2354m. La baixada es fa per un a barreja de sorra roja i pedres soltes que fan molta por, bueno, a mí, a ella no que baixa primera i més lleugera que jo. Arribem per fi a la tartera.- No escalas, has bajado muy bien, vaya mejor que yo-. -No, escalar requiere mucho entrenamiento-. Per fi algú m'ha explicat perquè no sé escalar. Anem baixant i cauen unes poques gotes. -Duermes en el refu?-.- No, en un campamento al otro lado de la montaña-. I senyala amb la mà en arc giratori a la dreta. -Pues se te va hacer tarde, has pensado en volver por el collado de arriba-. Ens girem i mirem cap a munt. -Hay un hito y se ve traza por la otra pendiente. Pero tampoco sé dónde va-. Es treu el gps i comença a toquetejar.lo. - Voy a probar, creo que me vendría bien-. Ens despedim i arrenca amunt, fa rodolar pedres, llavors és gira per a veure si "m'ha tocat". Jo li fai un geste de que no pateixi, que no porto casc. Quan se li acaba la tartera li fai un crit i un geste perquè pugi per l'esquerra. Em fa cas i arriba d'alt, vei com treu el gps, està plovent més en serio. Finalment aixeca el braç i desapareix per l'altre vessant. Molta sort xica que busca simas. Baixo per la taretera en compte, està plovent en ganes. M'aturo sota el sostre carbassa, i m'hi assec. Plou suau, dolç, l'Urriellu s'ha pres uns instants de tranquilitat, de màgia. Ha emmudit tot aquell batibull de crits i xerrameca. Ara només sa sent la remor de l'aigua en picar contra la paret. L'Urriellu es va enfosquint. penses que potser avui lo Picu es vol convertir en la gola del llop, en un parany fosc i tenebrós. Però per sort dels escaladors que encara estan a la paret, l'Urriellu avui és benèvol. El sol il.lumina l'Urriellu.