Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta La Riba

LA FORÇA TEL·LÚRICA DEL CASTELL DALMAU

Imatge
Hi ha racons que desprenen una força especial. El Castell Dalmau és un paratge d'aquest. Si no perquè un pedrot com aquest té la fal·lera de 18 vies. Si doneu el tomb per sota pensareu que no hi caben. Surten en el llibre Guia d'escalada clàssica a les muntanyes de Prades de Josep Jané. Un llibre imprescindible per estimar aquests cingles. Nosaltres ens vam posar a tastar l'atracció de l'agulla i ens vam posar a la primera via que s'havia obert que puja per una flamant escletxa fins al cim. És una escalada diferent, fora dels patrons habituals. Comencem per una rampa que superem per oposició i en la segona part un mur interior. Sembla que estiguem fent espeleologia fins sortir a la llum exterior ja en el cim del penyal. Llàstima que la via sigui curta ... i no estigui equipada. Si no em creieu el tema de la força tel·lúrica (feu molt bé de no creuem) penseu per un moment que fan aquí una colla d'escaladors organitzant dinars dalt, o la colla vella de Valls

PARETS DEL NAS DE LA RIBA: ESCALADA ESPORTIVA

Imatge
Amb el Pinto hem decidit anar a fer esportiva a les Plaques del Nas, també en diuen paret de la Roixella. En Pinto em va dir que fruiria com un tonto i la veritat és que tenia tota la raó del món. És un lloc excepcional per anar a estirar els braços. De fent moltes vies van estar equipades pel Barbes, Jesús Sánchez, un bon company que ens va deixar l'any 2012 i que pujant per les seves parets de la Riba hem recordat. Són vies que no es fan gaire, malgrat lo xules que són. Hi ha tots els graus que nosaltres podíem intentar. Estavem sols encara que els cotxes i els trens ens trencaven l'encant. Només hem trobat una ressenya digna del blog 100% Natura. I això que era un sector on s'anava molt a escalar però ja sabeu que en això del nostre mundillo hi ha també molta cosa de modes.... No patiu per localitzar les vies doncs al peu de cada via hi ha el nom en una xapeta. Què hem fet ? Com estàvem molt fluixets doncs feia dies que no feiem res de res hem decidit comença

ARQUEOLOGIA: VIA DE L'ESQUERRA DEL NAS

Imatge
Inici de la via. Dalt el característic Nas La paret del Nas de la Riba havia estat durant els anys 70 i 80 un paratge molt concorregut pels escaladors que aprofitaven l'estació de tren del poble per venir a escalar aquí. Els de Lleida li diem la Calavera, però si mireu bé des d'avall sembla ben bé un  nas. L'A2 del Nas era la gran clàssica. Avui en dia en l'estat que està el material crec que ningú si posa. En canvi en la zona de Les Plaques del Nas, a tocar, hi ha una munió de vies d'escalada esportiva que estan plenes de gent. Només comento aquest fet perquè cadascú tragui les seves reflexions. No cal que les poseu als comentaris doncs cadascú pensi el que vulgui. Ningú convencerà a ningú. Tots els arguments tenen part de raó. Ara veure l'abandonament de la paret dol. Em deixava de dir que fa uns anys es van equipar les vies del Nas amb parabolts, oferint-les una segona vida, però algú va creure que era millor deixar les vies pures. Va ser el seu criteri

TO ROMÀNTIC PER COMENÇAR L'ANY: PENYA ROJA: VIA CURSETISTA

Imatge
 La via del Cursetista no té res d'especial pels escaladors que només busquen superar grau ja que és una via essencialment fàcil. Però a nosaltres ens interessa la història de les pedres que trepitgem. Aquesta via fou oberta el 12 de juliol de 1936 (una setmana abans de l'inici de la Guerra Incivil) per Sebastià Figuerola (pioner de les escalades de les muntanyes de Prades) i Roger Sanromà. Van pujar sense tenir gaire consciència del que volia dir escalar. Va ser la primera via oberta a Penya Roja. Ara n'hi ha prop de 70. Amb els anys va quedar oblidada la seva gesta. Algú la va anomenar via del Cursetista i anys més tard es va saber que per aquest extrem de la paret havien pujat els esmentats Primera tirada escaladors de Valls. Però per mi també té una especial significació doncs el blog ESCALADA PER A TONTOS va ser ideat amb el company de cordada Estivi de l'Alforja i per diferents circumstàncies feia 4 anys que no ens encordavem junts. Ha estat un plaer com

ESCALAR INTENSAMENT: VIA SENSE NOM DE LA RIBA

Imatge
L'altre dia el Pinto em pregunta: -  Què has fet a la Riba? i li contesto que no he escalat mai a la Riba. Es queda sorprès ... el proper dimecres per la tarda anirem i ja veuràs que t'agradarà. I tant que em va agradar, ja tenim una altra via preparada per fer. La Riba va estar molt de moda per allà els anys setanta - vuitanta, ara potser zones com Margalef i Siurana potser li han tret una mica de xispa, però, com nosaltres no seguim això de les modes ja ens veus el Pinto, el Ramon Pach i jo anant a provar una via de la Riba. Fruir i fruir però amb ganes. La via Sense Nom és una via curta però intensa. Dreta, molt dreta, però amb bon canto i bústies (veure primera foto). De grau baix (IV+) però els tres vam haver de tibar de valent. Descripció de la via : 1r llarg (IV+ - 20 metres - 5 espits): Pugem per una mena de fissura que més amunt esdevé un diedre superior, ben visible des del peu de via. En superar el diedre abandonem una via que puja recta amunt (no patiu que n

L'ESPERÓ DE LA TORRE D'EN PEDROL

Imatge
Tot pujant per la carretera cap a Lleida, venint de Reus, i ben passat Alcover, veureu dalt de tot, a mà dreta, una torre. I no d'alta tensió, que també, si no una de circular dalt d'una muntanya defensada per diversos cingles. Al poc, la farum de les papereres us donaran la benvinguda al Congost de la Roixel.les i el seu brogit. Aquest congost més aviat anomenat Estret de La Riba, a més de suportar una gran indústria de molins papereres, també aguanta unes poques infraestructures viàries. Així doncs aquest espai lluny de ser un idíl.lic camí obert pel riu Francolí a la serralada pre.litoral és més aviat un cau infeste de pudors i sorolls. De totes maneres aquest congost encara conserva cert encant els dies d'hivern on només sa sent el fueteig del vent de serè. I per disfrutar de debò i entendre la morfologia d'aquest congost res milllor que pujar al Puigcabrer, aquell que dalt de tot alberga una torre circular i que a més de vigilar el Francolí domina bona part del Ca