ESCALADA PER A TONTOS

Mai havia tingut la sensació de que les pedres em parlessin. Pujant a la Pidal - Cainejo  a l'Urriellu tot eren clams recordant-me la gesta dels primers ascensionistes. No fa gaire vaig llegir al llibre Del Teide al Naranjo. Antologia literària de muntanya  la narració autobiogràfica que van protagonitzar el Marqués de Villaviciosa i Gregorio Pérez de la seva mítica escalada al Naranjo de Bulnes, o Picu Urriellu. Ja les havia llegit en un llibre monogràfic sobre el Naranjo de Bulnes de l'editorial Desnivel. Quan esgarrapava aquells cantells tot em parlava del Cainejo i de la seva recerca del millor pas. Un personatge a admirar. No us penseu pas que és una escalada fàcil. Vaig anar amb el Roger Blasco, un jove escalador amb bon grau. També venia el Manolo Domingo. Es pensava que anava a fer una "mariconada d'escalada" però es va quedar sorprès en pujar per aquell pany de paret. I el Cainejo ho feia descalç, amb la corda penjada a l'espatlla. Només la van fer a...

Tots els muntanyencs alguna vegada hem somiat en escalar el Naranjo de Bulnes o Picu Urriellu. Les seves parets transpiren grans gestes de la història de l'alpinisme. Si esteu una mica acostumats a escalar no us serà gaire difícil ja que té una via accessible, però no fàcil. És la via Directa de los Hermanos Martínez . La via no està protegida. Només les reunions estan amb parabolts amb anelles per rapelar i cadena. Segurament perquè els guies es puguin guanyar la vida portant als seus clients (320 euros per parella). Així a equipar la via amb friends us toca encara que hi ha moltes possibilitats. Roca immillorable, potser a baix una mica polida pel pas de tants escaladors. Sigueu puntuals ja que pot haver fàcilment cua al peu de la via. Els guies s'aixequen a les 6 del matí al refugi encara que l'esmorzar el serveixen a la resta de mortals a partir de les 7. Els caps de setmana es veu que hi ha aglomeracions. No us oblideu el casc ja que de l'anfiteatre pot caure pedr...

L'URRIELLU Este estiu amb Montse i Ciscu em vaig apropar a Astúries, concretament al càmping d'Arenas de Cabrales, l'objectiu se'l podeu imaginar el Picu Urriellu, oséase don Naranjo de Bulnes. Arribats el dissabte, el diumenge anem a tastar la roca del lugar, segons diuen la caliza más adherente que jamás tus pies de gato hayan raspado. Anem a la Peña de Fresnidiello. Quan anem per la carretera i ens atansem a Puente Poncebos, Tielve i més capadintre, la sensació és que tot aquí és extremadament vertical. No hi ha lloc per on pasar, només les valls ofereixen una mica d'espai on circular amb tranquilitat. El reste són parets, pics i vessants dretíssims coberts d'herba humida. Només s'intueix algun corriol a mig vessant, trescat per les bèsties. L'absència de bosc, de coníferes també és una sensació estranya que no acabo de pair bé, estic desconcertat, perdut, lluny de casa. Per arribar a la base de la Peña de Fresnidiello, heu d'anar a Sotres, i ...