QUÈ PENSA EL COMPANY DE CORDADA?

La cresta de la Coma de Geli només té una tirada on cal pensar-s'ho, les altres es fan d'esme (Veure pàgina inferior). L'Estivi - per tocar-me - allò que si que sona - em va dir que la descripció era massa formal - sols per tocar-me-la - li fotre una ... i em va fer un exercici de redacció de text subjectiu i escolta que estava bé, reflecteix com pateix el company de cordada i he decidir posar-ho. Sé que s'emprenyarà però ja se li passarà. Clar que amb aquest text no us fareu ni punyetera idea del pas però veureu el que és patir:
- " Bé, ja estem en la tirada més difícil de la cresta, la que a la ressenya del Marmo hi diu quart. És un mur vertical de roca pàl·lida trencada a l'esquerra per una canal amb força herba, és el lloc més adient per pujar-hi, però segur que no arriba ni a quart. Vaig a guaitar a la dreta, al caire del cingle. Eiiiiiii!!! ja m'estranyava a mi... Hi ha una baga que penja d'aquella fissura vertical. En Joan Ramon no ho té clar, per la canal s'hi pujaria còmodament, s'ofereix a anar de primer. Refuso el seu oferiment i busco lloc on fer una reunió decent. Ens hi passem una bona estona. Finalment aconsegueixo col·locar el friend més petit que tinc. No dubteu a portar algun pitó curt, trobareu molts emplaçaments on col·locar-lo. Em lligo els gats per primera i última vegada en tot lo dia i amb aquella assegurança precària m'hi poso. Els primers metres fins a la baga en qüestió són dos passos de quart finets sobre roca excel·lent. Enllaço una savineta molt apurada i m'arribo a la baga. PUFFFF!!! un pitó de maria castanya, mig afonat, a dins de la fissura xemeneia. Hi passo un cordinet per treure-li el braç de palanca, i tibo, no belluga. No hi he posat massa ènfasi, no ens enganyem. Bé mirem amunt que és el que interessa. L'assumpte és posa vertical, i la roca ja no acompanya tant. Hi ha preses, però incòmodes, el passet és seriós. Estic molt mal equilibrat, vet aquí el problema de no saber escalar!!!. Pujo una mica de peus i trec un friend, un cassin 2,5, merda no entra bé, baixem i tornem a provar una altre vegada, ara més avall millor, potser el del número 3, que no tinc, hagués anat perfecte. M'està començant a agafar la moto, mai de decidir ja, merda!!! me marxa una pedra del peu esquerre, bé ara tinc una repiseta de terra esmicoladissa, tot un luxe. Ànim!!!, m'agarro a la fissura, pujo de peus dintre la esquerda i ja tinc una presa bona per aixecar els peus. No, no, no!!!! això és lamentable. Quina merda de roca!!, amb tant de canto i no podré tibar-hi. Tampoc no puc col·locar res. És un perfecte i fràgil puzzle de rocam. No em puc quedar aquí massa temps. Així que suau i amunt, sort què és una rampa i els peus és col·loquen bé en oposició. Buff, savina i reunió!!!"