L'ESPERÓ DE LA TORRE D'EN PEDROL

Tot pujant per la carretera cap a Lleida, venint de Reus, i ben passat Alcover, veureu dalt de tot, a mà dreta, una torre. I no d'alta tensió, que també, si no una de circular dalt d'una muntanya defensada per diversos cingles. Al poc, la farum de les papereres us donaran la benvinguda al Congost de la Roixel.les i el seu brogit. Aquest congost més aviat anomenat Estret de La Riba, a més de suportar una gran indústria de molins papereres, també aguanta unes poques infraestructures viàries. Així doncs aquest espai lluny de ser un idíl.lic camí obert pel riu Francolí a la serralada pre.litoral és més aviat un cau infeste de pudors i sorolls. De totes maneres aquest congost encara conserva cert encant els dies d'hivern on només sa sent el fueteig del vent de serè.
I per disfrutar de debò i entendre la morfologia d'aquest congost res milllor que pujar al Puigcabrer, aquell que dalt de tot alberga una torre circular i que a més de vigilar el Francolí domina bona part del Camp de Tarragona.
Si voleu pujar caminant, ho podreu fer desde La Riba o Picamoixons, però si voleu pujar escalant, aneu a fer l'esperó de la Torre d'en Pedrol per la seva via Normal.

La manera més còmoda d'arribar a peu de via és que un helicòpter us hi deixi en una maniobra arriscada. La no utilització d'aquest sistema requereix d'aquells pantalons llargs que us van regalar i que no us poseu mai de lletjos que són. Es un bon moment per malmetre'ls i per adonarse'n que van més bé del que vos pensaveu. I si reeixiu en l'escalada hi ha la posibilitat de mirar amb uns altres ulls aquells pantalons, inclús poden passar a ser els vostres favorits!!!!
Per si no disposeu caler per l'helicòpter us explicarem que vam fer natros per arribar.hi, de les varies opcions que hi ha.
De la C-14, tant per amunt com per avall agafeu el trencall per nar a Picamoixons. Picamoixons té estació de tren, però aquesta línia té, uns horaris i una afluència de pas totalment inadients e insuficients. Sort que tenim un govern d'esquerres que està a favor del transport públic!!!! Quan esteu, en cotxe, a punt d'entrar al poble,en les primeres cases del nucli urbà, just en una corba de 90 graus a la dreta, a l'esquerra marxa un carrer que es transforma de seguida en pista. Paseu sota la via del tren i poc després deixeu el camí de Fontscaldetes, ample i enquitranat. Agafeu el de l'esquerra que retomba fort i continua estret però ben pavimentat i extranyament ombrívol. Aneu pel vell camí romà de Tàrraco a Ilerda. Finalment el camí pavimentat entra a una finca tot pujant a la dreta. Natros no, és hora de baixar del vehicle. Aparquem on no molestem i continuem la direcció que portàvem ara a peu, per una mena de pista envaïda de vegetació. Anem a l'Oest. Al poc la pista en desús tomba a la dreta, Nord.est. El camí d'Ilerda continua tal com nava en forma de senderó. Si continuessim faríem cap a les plaques del Nas, vies d' esportiva, en general de graduació baixa, i poc després arribaríem al Nas, inconfusible prominència on hi ha algunes vies d'escalada clàssica amb més pedigree de tot el topant. Natros continuem per la pista pel mig d'una finca d'oliveres. Sortim de la finca i de sobte la pista està en molt bones condicions. Continuem amunt enmig del coscollar propi d'una zona cremada. Per la dreta ens ve un camí carreter de viabilitat incerta, que podria ser una bona opció per deixar el cotxe amunt de tot. Este camí l'hem vist transitable però també molts anys en forma de trialera, pel que no és del tot aconsellable. Pujem revoltant enmig de la solana. Arribem a un collet on hi ha bastida la torre elèctrica que hem nat veient tota la estona. Una mica més enllà una barraca de pedra seca aguanta en perfecte estat el pas dels anys. Uns metres més enllà un corriol va a buscar la sortida de les vies del Nas, i encara més enllà el camí que puja de La Ràpita. Com veieu dues maneres més d'arribar ací. D'aquí ja tenim ben perfilada la silueta de l'esperó, ben delimitada per una canal a la dreta, i el cingle de la cara Oest. És hora de posar.se lo trajo de faena i anar a buscar l'esperó. Deixem la pista i anem de cara a l'esperó, intentant trobar rastres per on trescar més comodament. Potser veureu alguna fita, també en podeu posar alguna. Arribats a peu de l'esperó, anem a buscar la banda Oest. A peu del rocam l'espessor vegetal és realment absoluta. I això sí, totes estes plantetes són de la família de les punxoses, amb especial abundància de garric, i amb alguns margallons que acaben d'incrementar l'aspecte selvàtic del racó. Hem d'anar a buscar per desesperació nostra la base de la placa més llisa vertical e infisurable que veiem, uns quants metres més amunt. Cal anar al dret, agafant.nos al que poguem, roca o vegetal, tot fent essas per tal d'evitar algun pas més difícil. Un cop a peu del pany llis, tot i estar còmodes intentarem muntar reunió. Natros vam començar a escalar un parell de metres més avall en una repisa plena d'herbes, però llors el de segon s'ho pasa malament.

Aquest primer llarg, serveix per anar a buscar el fil de l'esperó, però més amunt dels desploms. Per tant té una marcada tendència d'horitzontalitat trencada per tres passos on es concentra la verticalitat i la dificultat. Anem per la repisa en direcció a mar. Enmig de les heures haureu de buscar un buril. Fareu un passet, III inferior, amb les preses amagades i després podreu posar un friend, al de segon li farà il.lusió. Després un pitó us marcarà el final de la repisa i podreu afrontar amb "seguretat" el següent pas, recte amunt, de IV/IV sup., més difícil del que sembla a priori. Fet el pas, podreu protegir al company amb un pont de roca sota el desplom. Després fareu un pas incòmode per guanyar la repisa. Pitó, i pas de IV sup. on la màxima dificultat és tindre la paciència de netejar les preses, molt abundants i posar algun pont de roca pel company, anem amb tendència a la dreta, fins unaltre repisa còmode on trobem unaltre pitó.
Podeu reforçar este pitó i muntar reunió, o fer el següent pas, i muntar reunió en un bloc més amunt. Si aneu amb una corda de 60 metres, us anirà just. Intenteu parlar amb el company per a veure si podeu fer el següent pas, amb prou feines de 5 metres i muntar reunió comodíssima, aconsellable. Per abandonar la repisa haureu de fer un pas molt atlètic, Vè inferior, després protegireu la sortida de la placa amb un friend del número 3 i ja estareu còmodament asseguts a l'esperó.
El segon llarg és molt més fàcil, podeu doncs abandonar els peus de gat. Seguiu amunt, deixant a l'esquerra una reunió amb dos pitons d'una via de més dificultat. És qüestió de trobar els punts febles dels petits panys que us aneu trobant. No vam trobar cap mena de reste de via. Amb intuició i algun encastador en tindreu prou. Amb prou feines fareu algun pas de III sup, enmig de les herbes. Només l'últim pas ans de muntar reunió, un pas finet que només podreu protegir amb un friend del 1 us donarà problemes. El reste és evitar el roçament de cordes perque estes arribin a una alzina on podreu fer reunió comodíssima.
Ara només queda pujar el que queda de roca, que depèn on feu la reunió potser són uns quants metres, tots fàcils. Pugeu a la pedra que teniu davant e imagineu.vos un camí ombrejat que arribi a la Torre. Mentres imagineu, intenteu arribar a un camí proper tot intentant xafar les pedres que sobresurten del matollar. No patiu, són pocs metres i al poc que decanteu a la dreta us trobareu lo camí que ve de Picamoixons. La Torre d'en Pedrol, o del Petrol s'alça gairebé al punt més alt del Puigcabré, muntanya esbalçada sobre el riu. Aquí comença la serra de les Guixeres, de sempre associada geogràficament i excursionísticament al bloc del Gaià, tot i que té una fesonomia ben diferenciada accentuada per la seva posició limítrof respecte al nucli central. La Torre d'en Pedrol té un orígen poc conegut i de la que no vull donar dades falses, però tot indica que fou construïda durant la última carlinada. Tot i estar en un lloc predominant, esta muntanya és baixeta i no teniu un extens panorama d'horitzó. En canvi si que teniu unes visions locals molt singulars respecte alguns llocs, com la pedrera de Valls, els meandres del Francolí. Bé és hora de tornar a puestu. Si teniu el cotxe a la Ràpita o a La Riba, o heu d'agafar el tren a aquest poble, agafeu el camí que marxa al Nord-Oest, seguint la carena. 2 minuts enllà, trobareu una fita alta en una cruïlla. Cap a la dreta aniréu cap al Coll de la Sivina. Vatros cap a l'esquerra tot cercant el pas per davallar el cingle amb comoditat, en poc més de mitja hora sereu a La Ràpita, barri de La Riba, o bé a l'estació de tren, sempre per bon camí. Si heu de baixar a Picamoixons o teniu el cotxe al Coll de la Creu, on us hem explicat que el vam deixar natros, torneu agafar el senderó de pujada i baixeu per este fins la pista, dita Carretera dels Moros, i que surt de la base del Coll Vell. Coll vell és el camí que van bastir els romans per nar de Valls a Montblanc, camí més segur que el de l'Estret de La Riba. També hi passa un gaseoducte. Per sort la "intel.ligència" dels enginyers de camins va fer passar la carretera pel Coll de Lilla, més alt que el Coll Vell. Hi dic per sort, perquè així podem veure in situ el traçat que hi van bastir els romans. Bé, només el que les motos no han destrossat.... Tornem a la pista, a la carretera dels Moros, la seguim a la dreta fins a aquell coll on t'hi ha la barraca i la torre d'alta tensió, i ja per camí conegut retornem al cotxe.

FITXA TÈCNICA:

Zona: Puigcabrer, Camp de Tarragona.
Dificultat: Difícil Inferior (un pas athlètic de Vè inferior). Via fàcil amb preses abundants i de qualitat. Només les derivades de la seva poca o nul.la repetició donen algun poblema.
1a ascensió: 8 de juliol de 1945, per Sebastià Figuerola Ferré, Josep Llavoré i Ramon Freixes
Temps d'escalada: una hora.
Temps d'aproximació: molt variable depenen del punt de sortida, el ressenyat, gairebé una hora, així com si comencem a caminar a l'estació de tren de La Riba o del barri de La Ràpita.
Temps de descens: mitja hora en el millor dels casos, com el resenyat.
Llargada: 80 metres, tot comptant els primers metres ans de muntar reunió, i els últims molt fàcils. És pot apurar en dos llargs de 30 metres.
Equipament: primer llarg semiequipat en els passos més difícils. Equipat amb un buril i tres pitons artesanals, potser els originals, per tant, prohibit caure. Segon llarg net.
Material: natros portàvem dues cordes de 60 metres i multitud d'encastadors però no creiem equivocar.nos si us recomanem el següent: Encordament de 30 metres, cintes exprés llargues, una baga molt grossa i uns quants cordinos per ponts de roca. Algun tascó, i alguns friends fins al número 3.
Època recomanable: Tot i que apriori és una escalada d'hivern, penseu que el primer llarg és a l'ombra fins més enllà del migdia. I que aquest estret canalitza de forma contundent el vent de serè. Si fa força calor, l'opció és matinar, i si fa rasca millor quedar.se al llit fins tard i gaudir del sol.
Tipus de roca: calcari de molt bona qualitat amb abundància de preses i emplaçaments pel material d'autoprotecció.
Observacions: L'aproximació selvàtica és un punt a tindre en compte, hem d'estar mentalitzats a esgarrinxar.nos una miqueta, així com a la neteja de les preses ans de la seva utilització. Tot i que és una via molt fàcil no és un passeig amb les mans a la butxaca. El primer de cordada ha de tindre en compte que el primer llarg és molt poc vertical. La utilització correcta i adient de la doble corda és essencial per no fer patir al de segon innecesariament. Si us agafa la moto per tot el cos, no patiu, no esteu en un 8a, és l'AVE que cada pocs minuts vos pasa per dins les venes.
Acabar demanant disculpes per l'entrada, ja veieu que sóc el suplent del bloc, i això és nota, per tant no tingueu mania a fer al.legacions i vomitar improperis, per això estem en este món, per patir. També dir.vos que si voleu més info sobre escalades de les Muntanyes de Prades, per esta via o per qualsevol altra de este estil us remeto al doble llibre d'en Josep Jané Vallvey: Guia d'Escalada Clàssica i Escalada Clàssica a les Muntanyes de Prades.
I també volia fer ressó de la meva tristesa en veure un itinerari com aquest, fàcil, agradable i espectacular caigut en l'oblit, amb una aproximació infame és complicat que la gent la repeteixi. És difícil trobar dins el col.lectiu dels escaladors cert "carinyo" pels itineraris que han format part de la història. Inclús dintre dels escaladors anomenats clàssics, destinen gairebé tots els esforços en obrir una nova via, que no pas en acondicionar aquelles vies que van suposar una fita important i suposen una petita obra d'art atemporal. Normalment quan es toca una via antiga és per adequar.la als nous cànons, oséase omplir.la de parabolts. En aquesta, per posar un exemple només caldria netejar l'aproximació i muntar una reunió segura en el cas que la retirada dels matolls no oferix millor solució. Podria ser un itinerari amable on poder portar tothom amb l'al.licient de què el novell aprengués in situ com era l'escalada fa 70 anys. Una lliçó inobidable.