dimecres, 1 de juny de 2016

CLASSICA DE LES CLÀSSIQUES: ESPERO SUD DE SANT LLORENÇ

Recordo que la primera vegada que vaig sortir de la paret de l'Esperó Sud vaig dir que no tornaria mai més. Estava començant a escalar i el darrer llarg se me va fer molt dur. Ara que l'he fet altres vegades crec que és una via per fruir, amb llargs molt variants. Passos dels que no s'obliden amb facilitat. És un veritable encant, té aquell tocat d'aventura alpina. Els meus companys, en Lluís Olòndriz i el Joan Pinto Linares feia anys que no la feien i no la recordaven tan mega interessant. També ells s'han meravellat de l'Esperó. Imprescindible.

Descripció de la via:
1ra tirada (IV - III - IV+ - 35 metres - 7 assegurances): Practicament no hi ha aproximació. Comencem per una placa (IV) que sempre em costa d'agafar. El primer parabolt el trobo massa amunt. Després el mur s'aplana. Trobem una vella reunió.
Ara el repte és una estreta xemeneia que comença està una mica sobada. Hi ha bona presa però cal saber agafar-la bé. En algun moment hem de sortir fora per acabar sortint per la dreta. La reunió es fa en l'entrada d'un jardí. A l'esquerra hi ha l'aresta Puki-nuki i l'Agulleta de l'Os pero nosaltres anem cap a un collet de l'esquerra.
2na tirada (IV - 35 metres - 3 assegurances): Potser és l´'únic llarg no gaire interessant. Anem uns 20 metres caminant per buscar un collet on trobem l'esperó que seguirem. La reunió es fa a l'altre costat d'aquest primer contrafort.
3ra tirada (IV - V - IV+ - 40 metres - 6 assegurances):
El primer parabolt està a 7 metres per aquest motiu hem anat posat algun tascó que queden de meravella doncs la roca ho permet. Pugem per l'esperó i de sobte girem per la dreta per anar a buscar una xemeneia que està amagada. Poc després la paret es posa vertical i cal escalar buscant les nombroses preses (V). Hi ha tres parabolts pràcticament seguits (A0). Ens situem damunt d'un bloc.
Pugem una placa on hem posat més assegurances flotants. Arribem a un aresta. Es puja millor per la dreta que pel fil de l'aresta com havia fet altres vegades. Encara recordo la primera vegada que em vaig trobar en aquest pas, en l'aresta. I li preguntava al company per on havia passat. Vaig pujar per l'aresta. Avui he anat per la dreta seguint un parabolt, més fàcil (IV+).
Totes les reunions són curiosament molt còmodes.
4ta tirada (V - IV+ - IV - 25 metres - 5 assegurances): Antigament es sortia per la dreta per una xemeneia ben visible. Ara es fa un pas espatarran que queda a l'esquerra. És impressionant fins arribar a agafar una bona presa al peu d'un arbust i llavors ja surts amb facilitat (V). He vist alguns que baixen una mica, uns que pugen una mica (jo alguna vegada) i d'altres que ho fan horitzontal. Feu-lo com pugueu. Els últims tenen el valor afegit que perden la seguretat que dona un clau.
Un cop ja superat el pas no espereu que ja heu acabat. Ara us toca pujar per una fissura dreta (IV+) i girar a l'esquerra (també vam posar un tascó). Ara un muret i després sortim per la dreta (IV).
Descens:Seguim un senderó ben marcat amb tendència a la dreta i avall, encara que hi ha molts corriols i resulta fàcil de liar-se una mica. Hem de voltar la paret de l'Os pel darrera fins sortir a una pista que ens deixarà en la carretera per on farem els darrers metres (18 min.).
Aproximació:
Pugem per unes grapes amb una cadena al peu de l'Espero Remacha. I sense arribar a la placa girem a la dreta per anar a buscar l'inici de la via (ni un minut).
Accés:
Prenem la carretera de Sant Llorenç de Montgai a Camarasa. En el km. 10 busquem un eixamplament de la carretera on aparcar. Les grapes estan situades al costat.
FITXA TÈCNICA
Dificultat: V

Desnivell:  135 metres
Temps d'aproximació: 1 min.
Temps de descens: 18 min.
Grau d'exposició: Baix.

Via pràcticament equipada encara que hi ha "alejes", es preferible dur tascons per protegir alguns passos. Es fa amb relativa facilitat.
Orientació: Sud
Roca calcària sorprenent molt bona.
Material: 7 cintes, tascons (opcionals, però recomanables) i reunions.
Primera ascensió: Joan Enric Farreny i Jordi Vidal al gener 1974


5 comentaris:

  1. Ni me'n recordo les vegades que he fet aquesta via i sempre disfruto. Enhorabona.

    ResponElimina
  2. jo no l'he fet mai... snif snif...

    ResponElimina
  3. Això et passa per venir tan poc a les Terres de Lleida... tot té solució.

    ResponElimina
  4. Fa molt temps que vam obrir aquest itinerari i mai he deixat de tenir ganes de repetir-lo, perquè es plàcid en dificultat, i en arribar dalt es té una panoràmica molt fotogènica cap a ambdós costats. Els "geriàtric Climbers team" l'hem repetit tots els anys des que vam iniciar la nostra nova marxeta esgarrapa parets, i cada cop ens sembla un plaer. Gràcies per repetir-la, perquè el que s'abandona queda apoderat per la fullaraca i les punxes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algun dia Jordi hauré d'anar a fer l'original doncs no sé pas per on pujava. M'ho han explicat però no ho veig clar. Bé, el darrer llarg crec que pujava per la xemeneia de l'esquerra... A veure si ens veiem...

      Elimina