MONT AIGUILLE: LA MUNTANYA REPUBLICANA

Mont Aiguille és una muntanya que imposa com ho fa l'Urriellu, el Cerví, el Pedraforca, el Cavall Bernat, així que no us sorprendrà gaire si comenceu a fer fotos i més fotos i en arribar a casa en veieu que li he fet més del compte.
Li va passar el mateix al rei francès Carles VIII que era un xuleta i es va quedar pres pel Mont Aiguille. Un subdit seu li va dir que la muntanya era inaccessible. D'alguna forma ell no podia regnar en el seu cim. No va tenir altra pensada que manar a Antoine de la Ville la missió de conquerir-la.
El pobre militar es va encarregar de contractar fuster per fer escales i sobre tot un capellà doncs sembla que el seu cimal podia estar habitat per éssers diabòlics.
Després de cercar el punt feble de la muntanya va ascendir el 26 de juny de 1492!!! que es va posar una creu per recordar la seva proesa.
Hi ha alguns dubtes sobre el lloc per on va pujar-hi.
Fins als anys 1800 un pastor no va tornar a accedir al cimal. Aquest ho va fer per la via que ha estat considerada via Normal.
Alguns consells:
Es tracta d'una gran paret, així que  aneu mentalitzat que haureu de navegar per la muralla. No hi ha fites ni pintura com passa als cims de casa nostra. Segurament els guies no volen que hagi gent estranya que no paguen.La darrera setmana de junt (2019) van reequipar la via amb químics, reunions reinstal·lades i els vells cables substituïts per nous. En Toni Vilaseca l'ha fet 4 cops i diu que perd una mica de caràcter històric.
La via està encara al sud-oest i en tot l'escalada no ens va tocar el sol i vam passar fred malgrat l'amenaça d'un dia de calor.
Com hi va molta gent el descens es fa per una altra canal i evitar els accidents i esperes. Generalment hi ha dues instal·lacions de ràpel per evitar les cues.
Hi ha dues opcions per ascendir al peu de via: Per Chichilianne (sud) o per Les Pellas. En Toni em diu que no hi ha comparació en el camí. Molt millor el de Chichiliane que és molt bonic doncs puja per una meravellosa fageda, i a més a més, més curt...
Descripció de la via:
Es tracta d'una gran muralla i cal tenir present que caldrà navegar per la muntanya. La nostra descripció de les tirades és personal encara que cara vegada es fixarà més els llargs doncs hi ha reunions equipades. Estan pensades per cordes de 60 metres.
1a tirada (III - II - 60 metres - 2 químics): Arribem a un primer clau dels antics. Cal posar-se l'arnès uns metres abans i preparar les cordes. Ens van avançar uns nois que anaven a l'ensemblee per aquí. Ja veieu la dificultat baixa, anem tirant cap a la dreta. Trobem un diedre per on pugem (on crec que estaven els dos químics) encara que la reunió està una mica més amunt.
2a tirada (III - 30 metres - 1 químic): Pugem un diedre. La roca es prou ferma encara que hi ha trams que estan força sobats. Recorda una mica el Pedraforca però la roca és més sòlida. Comencem el flanqueig.
3a tirada (II): Comencem un llarg flanqueig a la dreta molt llarg. No us puc dir la llargada ni les assegurances doncs no ho recordo, perdoneu.
4a tirada (II - III+): Trobem un cable, ara nou. I anem pujant cap al coll que forma l'agulla de la Verge que tenim davant. En els metres superiors, abans d'arribar al collet, trobem la principal dificultat. Hi ha una placa "la Rampe" que de lluny sembla molt llisa però quan arribes allí veus que hi ha prou preses per pujar-lo amb gallardia. Es podria agafar al cable, però no cal. Ara cal baixar uns metres.
5a tirada (III - II - 50 metres): Traslladem la reunió un parell de metres, darrera del collet de la Verge. Ara cal baixar un parell de metres i ens hem de fixar-nos bé. Pugem per un mur primer i després girar a l'esquerra per anar a buscar una canal molt fàcil. Nosaltres vam fer una reunió en un arbre doncs no ens arribaven les cordes.
6a tirada (III - 60 metres): Tirem una mica a la dreta. Estem en el pas de les Meules (mules).
7a tirada (II): Anem per una sender estret (tipus feixa) amb un pas estret, però la resta del flanqueig es fa molt bé que ens duu a la canal final.
8a tirada (III): Ens situem en una marcada canal que ratlla el mur final de la paret. La roca és bona però si cau una pedra de les cordades superiors semblarà una partida de bolos. És puja per la canal aprofitant les preses que hi ha per tot arreu. Es de bon fer.
9a tirada (IV): Estem en el pas més complexa. Tornem a trobar cable però el cable tira per l'esquerra. Per la dreta la roca està totalment polida. Crec que no s'hi agafen ni les mosques. Hi ha un químic amagat que dóna confiança al pas que esdevé ja vertical. Més amunt en trobem un altre pas però no està tan "net" i es va millor.
10a tirada (II - 60 metres):  Anem pujant per la canal que ara perd verticalitat i fa de millor pujar. Ara ens toca per primer cop el sol.
Sortim a la plana cimal.
Ara ens espera pujar al cim del Mont Aiguille (2085 m.). Al fons podeu veure els Ecrins a l'est, al nord el massis de Chartreuse, al sud-est: el Grand Ferrand i l'Oest el Grand Veymond que és la muntanya més alta del Plateau de Vercors.
Penseu que l'any 1957 un pilot va ser tan valent d'aterrar i despegar d'aquest prat... Hi ha maneres més divertides de suïcidar-se.
Descens:
La dificultat principal de la via per a mi és la baixada, així que ara heu de descendir amb molt de compte. Doncs és una baixada exposada.
Anem més enllà de l'indret per on hem pujat. Cerquem en una roca una placa metàl·lica recordant la gesta de l'Antoine de la Ville amb motiu del 500 aniversari. Es baixa per una canal estreta. Hi ha un químic i nosaltres decidim fer un primer ràpel d'uns 15 metres. Anem a la dreta i ens trobem a l'inici de la canal de baixada. No hi ha fites (els guies les han tret, potser?). Aneu mirant els trams més trepitjats i anem baixant i baixant sense tirar pedres doncs segur que teniu cordades sota i anem escoltant si hi ha cordades per damunt que us puguin tirar pedres. Tram estressant.
Arribem al segon ràpel. Hi ha un cable metàl·lic que ens duu a l'esquerra. Si està ocupat, seguiu l'altre cable metàl·lic que us duu a la segona instal·lació que està amagada a la dreta. Són uns 45 metres. Un cop esteu sota, ara heu de remuntar uns metres i seguir una feixa fins trobar dues instal·lacions de 60 metres de ràpel volat (encara que també es pot fer amb un de 50).  La baixada es fa per una mena de gran escletxa de la muntanya. Tram molt fotogràfic. Acabeu passant per dins una petita balma que forma un bloc caigut.
Continueu per l'escletxa. En algun moment ens cal pujar una mica. Quan s'obre l'escletxa veure un camí que tira avall per l'esquerra. Anirem a parar a una altra placa que explica en llatí la proesa del que els francesos consideren el primer alpinista.
Descens:
Aviat trobem el camí d'anada i baixem per l'ombra dels faigs (1h 30 min.).
Aproximació: Del poble de Chichilianne agafem una carretera asfaltada que ens duu a la foyer de l'estació d'esquí de fons de Chichilianne on nosaltres vam aparcar.
Accés: Seguim la pista i aviat trobem un trencall a la dreta on hi ha també un aparcament. Agafem un sender perfectament indicat. Anem trobant marques grogues i verdes.
Sortim a una pista i fem una drecera per continuar per la pista.
18 min. Arribem a un aparcament més elevat que s'arriba per la nostra pista però hi ha algun tram pedregós. Ara agafem un sender de muntanya que va traçant belles ziga-zagues en mig d'una impressionant fageda.
1 h 30 min. Arribem al col de l'Aupet. Poc després s'incorpora per l'esquerra la pista que puja de les Pellas. Continuem amunt ara amb la presència imponent de la muntanya. Anem a cercar el seu punt feble que es troba a l'esquerra de l'agulla de la Verge que es veu molt bé des del vessant oposat.
1 h 50 min. Arribem al peu de la via.
FITXA TÈCNICA:
Dificultat:  Dos passos de IV. La resta de II - III. Ja veieu dificultat bsixa però cal saber navegar per la paret.
Desnivell: 400  metres
Temps d'aproximació: 1 hora 30 minuts (des de l'aparcament superior) 1h 50 des de l'estació d'esquí.
Descens: 1 hora 30 minuts a partir dels ràpels.
Grau d'exposició: Mig, ja que els químics estan força separats.
Material: 7 cintes exprés i reunions.
Via equipada.
Roca: Calcaria. Patina pel pas dels escaladors.
Orientació: Sud-oest.
Via oberta per:  Antoine de la Ville, el 26 de juny de 1492 per imperatiu reial.

Comentaris

  1. El millor de tot és la baixada, sobretot el darrer ràpel!

    ResponElimina
  2. Felicitats soci!!!!!! I jo que quan vai pujar me queixava que hi havia molta gent, vei que vas agarrar un bon dia. I llàstima de la nova equipamenta, suposo que xò li resta un pèl de romanticisme com bé dius. I a la baixada he patit més llegin-te que quan hi vai nar!! Félicitations mon frère!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

ESCALADA ESPORTIVA A SOLIUS: ROCA PONÇA

LA GORRA MARINERA: VIA SARGANTANES

VIA JR - EL QUE TE COMPANYS TE UN TRESOR